TRILOGIA MOZART
(a La Seca, Espai Brossa)
Es possible interpretar els clàssics de moltes maneres i una d'elles és reinventant-los, però molt de
compte! reinventar no és fàcil, s'ha de fer bé, amb rigor i un punt d'adoració
pel que ja era una obra mestra i amb un absolut coneixement. Heu vist Las Meninas
de Picasso?, doncs això: coneixement i també respecte, però sense por, i els
Dei Furbi han estat valents innovant amb
aquesta trilogia. Sí, sense cap mena de por.
Han partit d'una idea bona, boníssima;
agafar les tres òperes que el geni de Salzburg que va fer a partir de llibrets
de Da Ponte: Les Noces de Fígaro, Don Giovanni i Così Fan Tutte, i s'han apropiat
de parts, i les han enllaçat com els ha semblat i les han traduït al català i
els hi han posat afegitons aclaridors i divertits, i ho han cantat i ho han
ballat i ho han interpretat de manera meravellosa, i és clar, ens ho han fet passar tan bé que
se'ns ha fet curt, cagum dena; els espectadors en volíem més!
Els Dei Furbi, sota la
direcció de Gemma Beltran —una dona amb un currículum aclaparador— crec que han
fregat la perfecció, doncs a unes veus molt ben treballades hi afegeixen dots importants
d'interpretació —observeu el moviment del cos i les seves cares quan actuen—.
Si a tot això hi afegiu un element que tècnicament no sé qualificar, però que
jo en dic de conya fina, podeu arribar a tocar el cel amb les mans. Queralt
Albinyana, Anna Herebia, les dues noies de l'espectacle, genials i Robert
González, David Marcé i Marc Pujol el trio masculí no menys encertats.
L'escenografia molt
senzilla, però brillant. Una mena de mirinyac gegant —aquella espècie d'enagos rígids
que les dones del segle XIX es posaven sota la faldilla per donar-li més
amplària— ocupava part de l'escenari i servia per a tot: per amagar-se al
darrere, per emparrar-s'hi, per jugar-hi a cuit i amagar, per posar-s'hi
dins... feia de casa, de balcó, de... tot. Una bona il·luminació complementava
tot aquest joc... enjogassat; no se m'acut millor adjectiu.
No us perdeu aquesta peça
que estarà a la Sala Joan Brossa de La Seca fins el dia 11 de gener. No cal que
sigueu experts en òpera —potser millor—, però si teniu alguns coneixements
d'aquestes obres de Mozart —o us busqueu informació— segurament que us ho
passareu millor. El coneixement sempre augmenta el plaer. Per cert, no us ho
havia dit? Aquesta canalla canten a
capella, o sigui sense el més mínim suport instrumental. Seguint el costum
italià els diria in bocca al lupo
—l'equivlent del molta merda català— i els ho dic de tot cor, però no els hi fa
falta; tenen l'èxit assegurat perquè són molt bons. Recordeu, fins l'onze de
gener, i la sala no és molt gran...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada