iMe

iME

(al Teatre Tantarantana)

Que vol dir iMe? De fet no vol dir res, com iPhone o iPod, són noms de marques comercials, i ara aquesta és la que està dominant el mercat aquest any dos mil... no sé quants. Tothom està connectat via iMe, tot es fa via iMe, es parla via iMe, es compra via iMe...

Dues noies i un noi comparteixen pis —es veu que amb el pas dels anys això no ha canviat massa—; treballen a casa via iMe i ni es parlen ni es miren, molt curosos de la seva intimitat, així funcionen les coses, però de sobte... pataplaf! els sistema es penja i tot se'n va a prendre pel cul; oh Déu! D'entrada situació de pànic. Davant d'un fet tan insòlit el xicot parla en veu alta i sense voler es dirigeix a una de les companyes de pis que, estorada, li retreu que està violant la seva intimitat. L'altra companya, esgarrifada per tan espantosa intromissió, fins i tot l'ataca amb un espray de defensa d'aquells que et deixen tonto cinc minuts.

Ja tenim el planteamiento, seguint l'esquema clàssic. A partir d'aquí hi intervé un quart personatge que arriba a l'apartament per error i les coses es comencen a embolicar perquè ningú està preparat per resoldre situacions tan senzilles com comprar menjar per la via de les relacions humanes, o sigui anar a la botiga. No es saben espavilar sense la connexió a iMe (que estic segur que vol dir iMerda*) i no penso explicar res més perquè us l'espatllaré si l'aneu a veure, que segur que hi anireu.

És una comèdia en el millor dels sentits, ben escrita per Roc Esquius —quedeu-vos amb aquest nom—, amb precisió, lligant tots els caps possibles d'un munt de fils. És divertida, esbojarrada i connecta amb el públic només d'aixecar el teló (que no n'hi ha). Recordeu El Mètode Gronholm? Doncs no hi te res a veure, però entra fina de la mateixa manera. L'autor ha fet puntes de coixí perquè tot flueixi amb suavitat, però sense afluixar ni un moment. El mateix Esquius l'ha dirigit amb excel·lència donant-li el to necessari a cada moment. El quartet format per Mireia Pàmies, Bernat Mestre, Núria Deulofeu i Isidre Montserrat han estat brillants, molt creïbles i a la vegada divertits. Les comèdies són molt cabrones i més d'una vegada si un sol dels intèrprets surt de mare, ho engega tot a prendre pel sac. Aquí han estat tots molt equilibrats.

M'ha agradat molt, suposo que es nota; 90 minuts ben invertits. Si heu vist les coses gruixudes que s'han fet aquests dies al Grec, aneu al Tanta; un glop d'aire fresc us vindrà bé.

* Suposo que quan la tradueixin al anglès per ferla al West End de Londres, es dirà ISh