26 de nov. 2015

Top Girls

TOP GIRLS
(al Teatre Akadèmia)



La dramaturga anglesa Caryl Churchill és una lluitadora,  beligerant en contra de les polítiques de dretes, especialment les de Margaret Thatcher coneguda amb el malnom de Dama de Ferro. Top Girls és una obra del 1982, quan Tatcher governava —i feia la guerra a les Malvines—. L'obra és complicada però molt atractiva, i els salts que fa en el temps encara la fan més interessant. Les reflexions que ens fa fer sobre el paper de la dona en la societat neoliberal tampoc són cap tonteria.
Comença amb un sopar, un sopar imaginari de cinc dones. La protagonista ha convidat a quatre "amigues" per celebrar el seu ascens professional. Són dones potents, personatges de referència en la història (real o no, de la humanitat). El Papa Joane del segle IX, la única dona que va ser papa, segons la llegenda. Isabella Bird, exploradora del XIX. La senyora de Nijo, amant del emperador japonès del XIII i la Pacient Griselda, personatge de Petrarca. Perquè han sigut escollides? Totes tenen un fet comú en les seves vides que no desvetllaré. El sopar el serveix un cambrer, impecablement vestit de negre, hieràtic, que es belluga lenta i calculadament mentre serveix.
A partir d'aquí l'obra ens situa al jardí d'una casa humil on dues adolescents juguen i es fan confidències. Una d'elles te una tieta a Londres a qui admira. A continuació ens trobem a l'oficina de treball temporal on la protagonista ja és la cap. No continuo perquè és molt lleig explicar les obres, però volia ressaltar que la peça ens fa anar d'un cantó a un altra i també fa salts en el temps.
L'escenografia de Laura Clos és molt simple, però cobreix a la perfecció totes les necessitats: uns cubs de fusta fan tots els paper possibles i la il·luminació de Justo Gallego ho acaba de complementar perquè vegem en cada moment el que ens volen fer veure. El vestuari de Maria Aldabalejo i Laura Sanz és molt vistós a la primera escena i de carrer a les següents. El cambrer mut continua present en pràcticament totes les escenes, fent d'una mena d'aglutinador, catalitzador, nexe o dieu-li com vulgueu.
Penso que Marc Chornet ha fet un gran treball amb aquesta peça; primer traduint-la, després entenent-la i finalment posant-la en escena i dirigint-la. Els sis actors han estat tots molt bé, fantàstics en els seus papers. No acostumo a fer-ho però els citaré a tots: Ariadna Figols, Alba José, Cristina López, Neus Pàmies, Maria Saladrich i Jaume Viñas, aquest últim impecable sense ni obrir la boca. Fins i tot aquella frase típica de principiant a les companyies de repartiment: "el sopar està servit" l'hi han escatimat, tot i fer de cambrer (si l'hagués dit hauria ensorrat l'obra). Un altra punt a destacar han estat els moviments dels actors, especialment el del cambrer: coreografia impecable.
Com podeu veure estic entusiasmat i per això us la recomano vivament; possiblement m'hi ha influenciat el fet d'anar-hi verge —no, no; no em refereixo a allò. Vull dir que no coneixia res de l'obra, malpensats—, i això ha fet que em sorprengués més; com ho diria... Recordeu El Drac d'Or, o el Llarg Sopar de Nadal? Hi vaig anar igualment d'innocent i em va passar el mateix. Repeteixo, aneu-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada