HARRODS I EL CUTRERIO
(Opinió)
Avui he fet una cosa que vaig fer,
any amunt any avall, el 1965: he entrat a Harrods, els coneguts grans magatzems de
Brompton Road de Londres. Ara ja no em tocarà fer-ho fins el 2065, més o menys.
Fa mig segle en vaig quedar fins el nas de la visita i avui també; es veu que
amb tot aquest munt de temps he canviat poc. Bé, abans tenia molts més cabells,
però tampoc m'agradaven aquests tipus de comerços. Jo sóc de botigues petites.
Tot i així no em penedeixo de la
meva decisió que m'ha permès fer-me càrrec de fins on pot arribar la
"cutreria" humana. En una zona de l'edifici, decorada a l'estil
egipci —no oblidem que l'amo és un milionari descendent dels faraons, si no
s'ha ha venut a un altra—, en un raconet il·luminat amb certa penombra hi ha
una mena de capella. ¿Dedicada a Sant Judes, patró dels impossibles? No.
Dedicada a Lady Di —la ex-dona del que potser algun dia serà rei dels anglesos—
i el fill de l'amo del local, aquella parella que es van fotre una nata amb el
cotxe escapant dels paparazzi i es
van matar. Al costat d'aquesta mena d'altar, amb fotos, espelmes i flors, hi ha
una escultura de tamany natural en bronze on la parella sembla volar. De fet sí
que anaven volats quan van prendre mal; asseguren els experts que anaven molt
de pressa.
Quan he vist la citada capella he
estat a punt d'esclafir en una riallada, però al veure un munt de gent
compungida i plorosa, turistes de tot pelatge fent fotos, japos, indis,
àrabs... m'he aguantat i he fet veure que em mocava per aguantar-me el riure i
no provocar a ningú. Els sentiments sempre s'han de respectar, i jo —tothom ho
sap— en sóc molt de respectuós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada