24 de des. 2018

TROIA, UNA VERITABLE ODISSEA

TROIA, UN VERITABLE ODISSEA
(al TNC)




          Em fa por que aquests dies no agafem un empatx. De torrons? no, tot i ser festes nadalenques l'empatx que em fa por no és de torrons, ni de mistela o vi bo; és de música a capella. Maremar, Broadway A Capella, Troia Una Veritable Odissea... tot en un parell de setmanes. Cony de modes...
          Amb Troia, Una Veritable Odissea! estem davant d'un projecte ambiciós. Jo dels Cor de Teatre he vist unes quantes coses que m'havien anat d'acceptables a molt bé, però en aquesta Troia em penso que s'han passat de megalòmans. Potser l'han volgut fer massa grossa i els ha petat una mica als morros. D'entrada s'han carregat a l'esquena dos dels poemes més importants del món: la Ilíada i la Odissea, patapim patapam, tot de cop, però els Cor de Teatre són gent que canta i per tant necessiten "músiques". Cap problema.
          I han espigolat del que hi ha a la vinya del senyor, però... barrejar Dvorak amb Elgar i Mozart, i Wagner i encara Haendel... que vols que et digui, m'ha sonat una miqueta a medley, o sigui pupurri, i els pupùrris a mi no m'agraden massa. Si estic amb el lascia ch'io pianga de Haendel, immers en la música barroca, em fot saltar a Bizet del segle XIX.
          Després hi ha temes que tenim d'una única manera en el nostre imaginari. La cavalcada de les valquíries de Wagner és possiblement la música més potent que s'hagi escrit mai. Arrenca amb una força brutal a càrrec del metall mentre les cordes fan una mena de llit, com quan cuines un llobarro al forn amb base de patates, i quan entra la percussió, cágate lorito. Mentre l'escoltes "veus" aquelles servidores de Wotan, verges i belles acompanyant als guerrers caiguts fins al walhalla. Doncs  sentint-ho  molt, a capella perd quasi tota la potència per molt que les trenta-dues veus s'esforcin.
          Escènicament la idea del cor, tots amb túniques blanques i màscares m'ha semblat molt bé. L'entrada d'Atena, Posidó, Zeus i tota la basca m'ha semblat una mica patxanga. Però... la Sala Gran del TNC plena com un ou, ha aplaudit i aplaudit. Bon senyal; vol dir que els ha agradat, i si a més l'obra ha servit per fer conèixer al gran públic obres cabdals de la música occidental, doncs com diuen en castellà miel sobre hojuelas. Però compte; no abusem del recurs a capella, no fos cas que prenguéssim mal.
          Acabo amb una reflexió: fins i tot el Carmina Burana d'Orff, música coral per exel·lència des del primer compàs, darrera el cop de bombo inicial engega amb el cor, un cor gran i potent que inclou fins i tot veus blanques, però sense el suport d'una orquestra simfònica extensa, penso que l'obra sonaria justeta. Però aquesta només és la meva opinió.

2 comentaris:

  1. Hola,

    si volien mostrar la història de la música, no calia barrejar-hi La Ilíada i l´Odissea.
    No entenc perquè després de cada número s´hagi d´aplaudir, i ells sembla que ja ho esperin, es trenca molt el fil narratiu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic absolutament d'acord amb tu en les dues coses que dius. Això de trencar l'espectacle amb aplaudiments a le meitat és una plaga.

      Elimina