Novecento

NOVECENTO

(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)

Alessandro Baricco va escriure Novecento al 1994 pensant en un director i actor concrets, Gabriele Vacis i Eugenio Allegri, tots col·legues de Torí. Va assolir un gran èxit i se n'han fet una pila de versions al llarg d'aquests anys. Jo n'he vist tres, la que va protagonitzar Pep Jové a La Seca l'any 2013 dirigida per Genoveva Pellicer, excel·lent; la que es va fer al Piccolo de Milà el 2014 per cel·lebrar els 20 anys amb el mateix actor i director de l'estrena, i finalment aquesta versió "argentina" amb l'actor Dario Grandinetti dirigit per Javier Daulte, dues patums del teatre argentí. Com diu un amic meu que ho veu quasi tot, als argentins, en teatre, se'ls ha de donar menjar apart, i penso que té raó. A Daulte l'hem vist dirigir més d'una vegada per Barcelona i a Grandinetti com a mínim en varies pel·lícules argentines i espanyoles.

La història és la d'aquell pianista que de nadó va ser trobat en un vaixell de creuer l'any 1900, segurament abandonat per algun immigrant amb l'esperança que el trobés un milionari de primera classe, i que mai va baixar del barco. La història l'explica un trompetista, company de l'orquestra amb qui va compartir vida i amistat damunt l'oceà. Un relat commovedor d'exaltació de l'amistat.

Daulte n'és el responsable de l'adaptació, boníssima per cert, passada pel sedàs argentí tant en quant a llenguatge (boludo, hijo de puta, macanudo...) com pel tarannà (arrauxat i un punt irreverent). Grandinetti hi posa la resta amb el seu ofici i saber fer, cridaner de vegades, tendre i sentimental d'altres. El text no està molt modificat, en esència gens, però té molts tocs humorístics que en l'original no hi són. com si el narrador, l'amic trompetista fos porteño.

L'escenografia és molt simple però encoixina perfectament el monòleg: quatre postes de fusta que tan poden significar les columnes del saló de ball de primera classe, com la sala de màquines del vaixell. La il·luminació juga un paper més important, doncs és la protagonistes dels canvis de situació i fins i tot de sentiments. El vestuari és simplíssim, el narrador vestit d'smoking blanc, però l'americana que es posa i treu una pila de vegades igual fa de nadó, que d'abric en un moment determinat, que de qualsevol cosa.

El teatre on s'ha fet l'obra, un dels grans de Bogotà ple fins a la bandera de l'habitual públic entusiasta colombià, que ho és molt i de seguida s'aixeca de la butaca per aplaudir efusivament i cridar uuuhh, uuuhh. A mi m'ha quedat clar, una vegada més, que la mateixa obra feta per diferents directors i adaptadors, sempre és una peça nova i si està ben feta una joia a descobrir.