4D ÒPTIC

4D ÒPTIC

(a la Biblioteca de Catalunya)

          Quan la van fer l'any 2003 no la vaig veure; no es pot veure tot en aquest món. Ara sí, he anat a la Biblioteca i la meva conclusió és que me la hauria pogut estalviar. Potser hi he anat amb massa expectatives: això de veure dues obres simultàniament ho vaig trobar atractiu... Però m'he avorrit, i ja té mèrit perquè la peça circula a unes velocitats extraordinàries, però també —i és una cosa que em molesta molt— a crits "extraordinaris". Per acabar-ho d'adobar la trama m'ha semblat molt justeta i el text carregat de paraules tècniques i fórmules més o menys quàntiques que me l'han fet molt pesat.

          Les interpretacions han estat bé, però quan hi ha (o un hi troba) poca xixa, no hi ha res a fer, i aleshores em passa una cosa que podríem titllar de paranormal: el meu cul em pregunta si encara falta molt per acabar. Sí, sona una mica a quarta dimensió també , però el meu cul i jo ens parlem, i quan em fa aquest tipus de preguntes, malament, és que comencem (ell i jo) a estar incòmodes. Confesso que en alguns moments he intentat dormir, però no ho he aconseguit, feien molt de xivarri.

          Potser tenia mal dia, però no puc ser més concret, i em sap greu no aportar arguments de pes, però quan una cosa no t'interessa esplaiar-se és obrir el camí cap a les palles mentals, o sigui que ho deixo aquí.

          P.D. Aclareixo, però, que a jutjar pels forts aplaudiments l'obra ha agradat molt, cosa de la qual m'alegro de cor.

Novecento

NOVECENTO

(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)

Alessandro Baricco va escriure Novecento al 1994 pensant en un director i actor concrets, Gabriele Vacis i Eugenio Allegri, tots col·legues de Torí. Va assolir un gran èxit i se n'han fet una pila de versions al llarg d'aquests anys. Jo n'he vist tres, la que va protagonitzar Pep Jové a La Seca l'any 2013 dirigida per Genoveva Pellicer, excel·lent; la que es va fer al Piccolo de Milà el 2014 per cel·lebrar els 20 anys amb el mateix actor i director de l'estrena, i finalment aquesta versió "argentina" amb l'actor Dario Grandinetti dirigit per Javier Daulte, dues patums del teatre argentí. Com diu un amic meu que ho veu quasi tot, als argentins, en teatre, se'ls ha de donar menjar apart, i penso que té raó. A Daulte l'hem vist dirigir més d'una vegada per Barcelona i a Grandinetti com a mínim en varies pel·lícules argentines i espanyoles.

La història és la d'aquell pianista que de nadó va ser trobat en un vaixell de creuer l'any 1900, segurament abandonat per algun immigrant amb l'esperança que el trobés un milionari de primera classe, i que mai va baixar del barco. La història l'explica un trompetista, company de l'orquestra amb qui va compartir vida i amistat damunt l'oceà. Un relat commovedor d'exaltació de l'amistat.

Daulte n'és el responsable de l'adaptació, boníssima per cert, passada pel sedàs argentí tant en quant a llenguatge (boludo, hijo de puta, macanudo...) com pel tarannà (arrauxat i un punt irreverent). Grandinetti hi posa la resta amb el seu ofici i saber fer, cridaner de vegades, tendre i sentimental d'altres. El text no està molt modificat, en esència gens, però té molts tocs humorístics que en l'original no hi són. com si el narrador, l'amic trompetista fos porteño.

L'escenografia és molt simple però encoixina perfectament el monòleg: quatre postes de fusta que tan poden significar les columnes del saló de ball de primera classe, com la sala de màquines del vaixell. La il·luminació juga un paper més important, doncs és la protagonistes dels canvis de situació i fins i tot de sentiments. El vestuari és simplíssim, el narrador vestit d'smoking blanc, però l'americana que es posa i treu una pila de vegades igual fa de nadó, que d'abric en un moment determinat, que de qualsevol cosa.

El teatre on s'ha fet l'obra, un dels grans de Bogotà ple fins a la bandera de l'habitual públic entusiasta colombià, que ho és molt i de seguida s'aixeca de la butaca per aplaudir efusivament i cridar uuuhh, uuuhh. A mi m'ha quedat clar, una vegada més, que la mateixa obra feta per diferents directors i adaptadors, sempre és una peça nova i si està ben feta una joia a descobrir.

BARAKA

(al Teatre Goya)

          Molts juraríem que estem davant d’una típica obra argentina, però no, Maria Goos, l’autora, és holandesa i la peça es va fer famosa arran l’estrena al Old Vic de Londres a càrrec de Kevin Spacey i més tard a Buenos Aires, i aquesta és la versió que podem veure a Barcelona.

          Quatre amics de tota la vida es retroben per diferents motius al loft d’un d’ells, constatant que la vida els ha portat per diferents camins dels que sospiraven de joves. Mai han deixat de veure’s, ni que sigui de temps en temps, i tots es coneixen les flaqueses.

          L’obra arrenca a un ritme brutal, sense donar treva a l’espectador, amb situacions molt gracioses, jocs de paraules intel·ligents i situacions molt ben trobades. Cada personatge té un perfil molt ben treballat, sense escletxes, i això dona solidesa a la peça. La versió és en castellà argentí, cosa que no suposa cap dificultat i que, per a mi, li afegeix un plus de comicitat. És molt divertida, especialment la primera meitat. Després, de mica en mica es va complicant, però sempre mantenint l’interès.

          Escenografia, il·luminació i vestuari correctes. Els actors molt bé, sense que cap dels quatre destaqui un per damunt de l’altre. Nota alta pel director Javier Daulte. Si podeu no us la perdeu (fins el 9 de gener).

          http://www.teatregoya.cat/c/start.aspx