Joana 2015 Batalla Campal

JOANA 2015 BATALLA CAMPAL

(al teatre Eòlia)

Al primer terç del segle XV, en plena Guerra dels Cent Anys —el que la va batejar es quedà curt perquè en va durar cent divuit—, una noieta que es deia Joana, dita la Pucelle d'Orléans, va sentir veus que li manaven expulsar els dolents (els anglesos) de França. En part se'n va sortir, però al final la van fregir a la foguera. Veieu per on van els trets?

El primer que veiem només d'entrar al Teatre Eòlia és un terra amb uns rectangles dibuixats, emmarcant unes frases escrites en valencià, i per sobre coses diverses: unes taronges, un conillet de peluix, una samarreta de superman, una espasa de fusta... Sembla un joc de la xarranca, i sí, ho podria ser perquè de seguida descobrirem que la protagonista és una nena. En un extrem també hi ha un músic; un guitarrista que li farà de contrapunt.

Es diu Joana, la nena, i viu a Montaverner, un poble de la vall d'Albaida, i no para quieta. Ens explica amb entusiasme el seu primer record, la seva mare donant-li el biberó; la primera paraula que va dir: Gustavo, el nom del seu tiet i una pila de coses més sense parar de xerrar i moure's amunt i avall. És vital i entusiasta. Quan des de la porta de casa li crida a sa mare "surto", ja està lluny; va a buscar a la seva amiga Maria a la pitjor hora de calor, quan tothom té portes i finestres tancades...

Un dia està sola al camp —segurament a l'hora de la calor, quan no ha trobat cap amiga—, i sent una veu que li diu que ha de salvar el món i expulsar els dolents. Primer es pensa que és una broma de la Maria, però quan veu que no hi ha ningú amagat, molt seriosa agafa l'espasa de fusta i se'n hi va.

No penso explicar res més perquè l'obra està construïda com si haguessin fet puntes de coixí, una filigrana, i si continuo explicant coses ho espatllaré, hi quan parlo de construir en plural és perquè la dramatúrgia la signa Pabol Ley, però sol (ho diu ell) no l'hauria pogut fer. Ha estat un treball d'equip —work in progress, o com li vulgueu dir— junt amb la co-directora Ester Villamor, el músic i compositor Javier Gamazo i l'actriu Raquel Ferri, que és de la vall d'Albaida, d'aquí el preciós valencià en que està escrita i la manera de dir-lo d'ella.

És la primera vegada que veig aquesta actriu, i haig de dir que m'ha robat el cor. Sap el que són els matisos, té una dicció clara, és expressiva tan amb la cara com en el cos, i està en un estat físic notable, doncs en un moment de l'obra s'està saltant i corrent sense treva una bona estona. És la primera vegada que la veig, però no serà la última, perquè sortosament forma part de la nova Kompanyia del Lliure. Congratulem-nos-en.

Llàstima que l'obra ha caigut avui de la cartellera, però això al Grec ja passa. Espero que la reposaran; no es pot "suïcidar" una obra d'aquest nivell, que a més de rebre bones crítiques ha tingut un gran suport del públic, al menys dels que avui omplíem l'Eòlia, que hem aplaudit repetides i repetides vegades. Quan la facin en algun lloc, caceu-la, és de visió imprescindible.

Una reflexió: no sé si us passa a vosaltres, però a mi sí. Surto d'una obra immensa, grandiosa, boníssima; posada en escena espectacular, il·luminació, vestuari, moviment escènic fora del comú. No sé... "El Mestre i Margarita" per exemple (Teatre Lliure, juliol del 2012). Al sortir trobem companys i comentem el text, el muntatge, les segones lectures, les diferents interpretacions i ho intelectualitzem (o ho provem) tot. Fins i tot si tenim el dia tonto arribem a pensar el molt que en sabem, de teatre. En canvi hi ha obres fetes amb pocs mitjans, una actriu i una dosi d'entrega descomunal de tot l'equip i en contes de fer-te el saberut només et ve de gust pensar-hi i ser feliç, com avui.