Nine

NINE

(al Teatre Eòlia)

Corria l'any 1963  quan Federico Fellini va fer Otto e Mezzo, una pel·lícula que es pot considerar autobiogràfica, on expressava les dificultats d'un director en moments baixos de creativitat. El personatge en un retir voluntari fa un repàs de les dones de la seva vida. L'any 1982 s'estrenà a Broadway un musical de Maury Yeston titulat Nine, basat relativament en l'obra de Fellini, espectacle que va guanyar una pila de premis. Ara podem veure al Teatre Eòlia una versió d'aquest Nine que jo anomenaria de "concert teatralitzat". M'explico:

A l'escenari només hi ha un pianista davant el piano. Es carregarà tota la interpretació musical a l'esquena amb potència i autoritat. Apareixen quatre dones vestides de negre, elegants, movent-se amb desinvoltura, i comencen a cantar el primer tema, la Overture delle Donne, una cançó boníssima sense lletra on les cantants només diuen la-la-la-la (res a veure amb la Massiel). A continuació les tres noies que fan de cor es retiren i la protagonista va enfilant els diversos temes del musical acompanyada pel piano. En algunes cançons les tres noies del cor apareixen per acompanyar-la musicalment i amb moviments escènics.

Mariona Castillo, canta els temes del musical, però no es limita a cantar, sinó que interpreta cada un dels personatges; quan canta Folies Bergeres sembla que vegis a una noia del famós music-hall parisenc i quan representa a la puta Saraghina s'arremanga els amplis pantalons i es palpa les cuixes descaradament amb les cames ben obertes. Tot sense canviar-se de vestit, només ajudant-se d'un lleuger mocador també negre que li serveix per fer-se un turant, cobrir-se els cabells, fer-se un cinturó...

¿I totes aquestes fèmines —la seva dona, la seva musa, la seva amant, la productora, les fans, les detractores, la seva mare, la prostituta —, a qui li canten les seves cançons? Doncs al famós director de cine Guido Contini (Fellini), ara en la crisi dels quaranta, que està present a l'escenari... representat per una cadira amb una americana penjada al respatller. Nota alta pel director David Pintó, doncs aquest personatge és el protagonista de l'obra, tot i que avui no seu a la seva cadira.

Jo a la Mariona Castillo l'he seguit en força espectacles que ha fet al llarg de la seva carrera, però penso que avui ha assolit una cota que no està a l'abast de tothom. Com en el títol d'aquella peli americana (en realitat tres): A Star Is Born. Sí, penso que ha nascut una estrella, i me n'alegro perquè és de casa. Felicitats! Però tots sabem que les coses no es fan soles i l'equip d'aquesta producció (suposo que de l'escola Eòlia) és molt potent: les tres noies del cor, Mònica Vives, Lu Fabrés i Bealia Guerra l'han encoixinat molt bé, ajudant-la sense trepitjar-la. Les quatre intèrprets s'han mogut per l'escenari amb moviments mesurats gràcies a la coreògrafa Ariadna Peya. Vestuari, il·luminació, fins i tot el cartell d'Amadeu Bergés, tot molt equilibrat.

Llàstima que el programa de mà no diu qui era el pianista, o el responsable de l'adaptació, o qui ha fet els arrqanjaments musicals... Jo al sortir els vaig demanar informació i em van prometre un dossier de premsa, però no m'ha arribat, o sigui que la meva ressenya és un pèl coixa, però d'això l'espectacle, naturalment, no se'n va ressentit gens. Aneu a veure Nine, us ho recomano, i si no sou de musicals, també. Ah, i no oblideu aquest nom: Mariona Castillo, per cert la preciositat de la foto de l'encapçalament.