DON PASQUALE
(a la Royale Opera House, via cinema Ateneu)
Avui a la Royal Opera House de
Londres era l’estrena de Don Pasquale d’aquesta temporada. Des que la
tecnologia ens permet assistir en directe via retransmissió, és un plaer poder
gaudir d’aquests events. Impecables en l’execució i molt interessants des de l’aspecte
divulgatiu, doncs quinze minuts abans d’aixecat el teló hi ha entrevistes i
reportatges de com s’ha fet, com s’ha assajat, etc...
Jo avui hi he anat amb un cul així (índex
i polze fent un petit cercle) perquè Don Pasquale com a peça teatral és
una tonteria tonta, tonta. Doncs he quedat sorprès i m’ha agradat molt, i n’explico
els motius.
D’entrada l’escenografia. L’obra l’han
passat a l’època actual amb molta naturalitat. D’homes caps de cony vells que
busquen una noia jove per casar-se n’hi ha hagut a totes les èpoques, o sigui
que la història per aquest camí no ha grinyolat gens. La casa on passa l’acció
venia representada per un perfil de teulada feta amb neons, una idea brutal. No
em puc estar d’adjuntar una foto. A
sota les diferents estances però només separades per portes sense marcs ni embans.
Mobles vells de casa bona que viu en el passat i moderníssims en el tercer acte
quan la jove dona ho ha renovat tot, fent una despesa considerable. Realment una escenografia notable, un
model de renovació de l’òpera sense fer el ruc.
Un altra motiu ha estat l’elenc. De fet és una peça de
quatre personatges que pràcticament estan permanentment en escena, i un cinquè,
la criada vella de Pasquale que ni canta ni diu cap paraula; només fuma.
Quatra veus potents, molt ben timbrades que han estat perfectes en els seus
papers, però és clar, sempre destaca algú, en aquest cas el baix galés Bryn
Terfel en el paper de Don Pasquale i la soprano rusa Olga Peretyatko en
el de Norina, una bellesa que fa caure de cul, allò que en els meus
temps en dèiem una dona de bandera.
En l’aspecte musical, l’orquestra ha funcionat com una
màquina de cosir, donant totes les puntades a la perfecció sota la batuta d’Evelino
Pindó, que no tinc ni idea de qui és, i el gran protagonista ha estat Damiano
Micheletto, el director d’escena, que al final és el responsable de tot.
La música de Donizetti és correcta, però penso que no passa
d’aquí; música d’Òpera Buffa, sense cap aria destacable, ni Vesti la Giubba,
ni O Mio Babino Caro, ni L’amour est un oiseau rebelle, ni cops d’orquestra
com la Cavalcada de les Walkyries, però funciona.
Les “modernitats” han estat molt ben administrades i
servides en comptagotes, res d’abusos de videomapping ni llums agressives contra
el sofert públic. Mesurat i bo; redéu, un plaer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada