LA SALA ROJA
(a la Badabadoc)
Començo pel començament. No, que ningú s'espanti, no allò que en un
principi Déu va crear... no, em refereixo a la Badabadoc, petita sala del barri
de Gràcia de Barcelona que es va estrenar ara fa just dos anys amb Blanca
Desvelada de la Alejandra Jiménez, quasi res. Un espai que te aquella estranya
virtut de només al entrar-hi t'hi sent còmode, i això no és poc.
Fins demà fan La Sala Roja, una peça divertidíssima de teatre cent per
cent argentí, un teatre que —segons un expert amic meu— és com un souflè, que creix i creix, però gran part de la trama és aire, no
acaben d'explicar res (expressament), però quedes encantat.
La Sala Roja, de Victoria Hladillo, és la reunió de pares d'alumnes
d'un jardí d'infància. Avui s'han reunit cinc persones sota la direcció de la
mestre de la classe, tot i que els pot atendre poc perquè té problemes no sabem
de quin tipus. De seguida veiem que hi ha una mare que s'erigeix com a líder, una
dona alta, guapa, espectacular, manipuladora, que intenta portar-ho tot al seu terreny. Un
matrimoni, ell sembla un executiu que te el cap a una altra banda i la seva
dona una fleuma. Un xicot jove, molt participatiu que pateix perquè amaga
alguna cosa i una noia que per primera vegada acudeix a les reunions; militant
ecologista, macrobiòtica i tota mena de collonades fetes amb espelta i sense
sucre. Hi ha un altra personatge, la Renata, que en realitat és la presidenta
del grup, però avui fa tard i es comunica per mòbil mitjançant la mestra de la
classe, o sigui que no es comunica. És com el compte de la Senyoreta Júlia
d'Strindberg; està present per no surt mai a escena. El que si està present és
el caos, un caos de dimensions espectaculars.
L'obra és molt divertida, malgrat no ser una comèdia de riure, més
aviat és d'embolics. Àgil, ben escrita, ben dirigida i magníficament
interpretada. El càsting és un dels grans encerts. Sense que obrin la boca veus
els personatges clavats en els seus papers. Podria ser un sainet, una comèdia
de costums, seguint les regles que Aristòtil va explicar a la seva Poètica: usar personatges corrents,
explicar fets quotidians, introduir elements còmics i explotar defectes del
caràcter dels personatges.
Si a tot això hi afegim el que a alguns ens fa caure la bava, l'accent
argentí, tan dolc (de vegades) i aquella forma de "llargar" a
velocitats de la llum quan discuteixen, doncs la cosa queda més que rodona.
L'escenografia molt bona, una classe de jardí d'infància, on els pares seuen
incòmodes en tamborets micro, pissarra, dibuixos enganxats... El vestuari molt
bo; la mare manipuladora amb talons alts, i uns texans ajustats marcant figura,
la ecologista amb roba poc ajustada i sabata baixa, el pare amb vestit negre i
corbata i la seva dona com si sortís de la perruqueria i amb bossa de ma.
Aquesta obra la porten fent mesos en un teatre de Buenos Aires anomenat
El Camarín de las Musas, un alternatiu de referència que els "teatreros"
que viatgen a la capital del Plata coneixen bé. Esperem que no sigui la última
vegada que ens visiten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada