Cúbit
(al Teatre de l'Aurora d'Igualada)
Josep M. Miró és un dramaturg que es coneix molt bé l'ofici malgrat
estar encara a la banda dels joves. Dic això perquè penso que té i sap
utilitzar recursos teatrals. És capaç, mitjançant una breu apagada de llums,
girar l'escenografia a l'inrevés per fer palès que la història es veu diferent
segons qui l'explica (El Principi d'Arquímedes), o fer caminar als actors
d'esquena per l'escenari per deixar clar que estan "rebobinant"
(Estripar la Terra). A Cúbit no fa servir aquests recursos, n'utilitza d'altres
i molt bé.
Una professora universitària està recopilant material per editar un
estudi sobre la fundació que van posar en marxa el seu marit ja mort, un
company de càtedra també mort i ella mateixa. L'està ajudant el fill del
professor amic. Un cap de setmana, sense avisar, la venen a veure els seus dos
fills: el petit hi va de tan en tant, però el gran mai. Quan els nois
s'assabenten que el fill del profe mort és el que l'ajuda en la recopilació de
dades, i fins i tot viu a la casa, la cosa es tensa fins a nivells difícils de
tolerar, i és clar, començaran a sortir coses d'abans... i d'ara.
Miró dissecciona els quatre personatges sense manies. ¿Perquè els fills
reaccionen tan malament quan descobreixen qui és l'ajudant de la mare? Quina
mena de gelosia és aquesta quan s'assabenten que el "becari" dorm al
millor llit de la casa? "Te'l folles?" arriba a preguntar finalment el
germà gran? Res està massa clar i com sempre les històries es veuen diferent
segons qui les explica —i si no que li preguntin a Akira Kurosawa, director de
la peli Rashomon—. Però la sang no arribarà al riu. Passat el cap de setmana,
amb els fills retornats al seu destí, les coses tornen a ser com abans... més o
menys. Potser sí que alguna cosa ha canviat i s'hauran de remoure algunes peces
i tornar-les a ubicar, però el puzzle no estava tancat, no passa res.
L'escenografia és senzilla però molt efectiva; els espectadors veiem
una casa moderna, d'àmplia vidriera des del jardí. Això permet que els diàlegs
que tenen els "de fora" no els sentin els "de dintre". La
il·luminació correcte, utilitzant "cops de llum" ara a les fosques,
ara tot encès, per reprendre diàlegs i situacions que han quedat mig tallats.
La direcció del mateix Miró funciona i els actors, en especial Anna Azcona, que
sempre sembla que sigui capaç de carregar-se qualsevol projecte a l'esquena,
estan molt bé. Un petit problema; el paper del fill gran els fa un actor que
s'ha incorporat a la peça fa molt poc, sembla, i se li ha notat que encara no
el te del tot assumit. Res greu, però.
Bon cap de setmana a l'Aurora amb una ocupació molt alta. Des d'aquest
petit teatre alternatiu d'Igualada s'està fent molt bona feina en pro de la
difusió de teatre de qualitat, especialment del que es fa a casa nostra, i tots
sabem que si no fem país nosaltres... l'Enric Millo i el Xavier García Albiol,
l'únic que faran és escampar la seva merda i dir mentides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada