L'ÀNEC SALVATGE
(al Teatre Lliure)
En l'Ànec Salvatge
Henrik Ibsen ens torna a interpel·lar sobre els beneficis, morals, de dir la
veritat costi el que costi, peti qui peti, com ho va fer en Un Enemic Del Poble
dos anys abans. Per sort o per desgràcia les coses no són tan clares i la vida
mai és en blanc i negre, sinó que tira endavant com pot a base d'una infinitat
de grisos, i per acabar-ho d'espatllar o arreglar, no tots portem la mateixa
graduació a la vista. Penso que és un autor complicat i difícil de portar avui
a escena, especialment perquè de quan es va escriure fins avui han passat 133
anys, la moral imperant en els països nòrdics de l'època era calvinista i avui
el pensament —al menys a casa nostra— està molt més relaxat i quasi tot és
relatiu.
Faig aquest
preàmbul perquè jo he anat a Lliure per veure l'obra amb un cul així i n'he
sortit fent l'onada. Avanço que Julio Manrique s'ha superat en tots sentits,
començant pel càsting, com si Ibsen hagués escrit l'obra pensant amb aquest
equip que tardaria encara quasi cent anys a néixer. L'escenografia de Lluc
Castells ha donat molt de joc al construir dos àmbits, exterior i interior. La
il·luminació de Jaume Ventura ens ha encoixinat en cada moment i situació, amb
un final senzill però espectacular. Només ha faltat la incorporació d'un músic
de luxe, el compositor i pianista Carles Pedragosa que ens ha fet levitar en
els moments més tranquils o ens ha fotut unes quantes garrotades musicals en
els moments tensos.
Com que m'estic
allargant, em saltaré els simbolismes, que no són pocs, la nena com a ànec
ferit, el relativisme del doctor, el mal representat en el pare, el fill
integrista de la veritat a qualsevol preu, la submissió de la mare de la nena
que s'ho carrega tot a l'espatlla, feina i silencis... L'obra és prou coneguda.
Em centraré en les
actuacions. He quedat embadalit am la d'Elena Tarrats que fa de nena de catorze
anys: mesurada, creïble, profunda en els moments importants. Dels veterans
Andreu Benito, Jordi Bosch i Lluís Marco sabíem que no ens fallarien, i dels
encara joves Ivan Benet, Laura Conejero, Pablo Derqui i Jordi Llovet, amb més o
menys paper, han estat excel·lents. la jove Miranda Gas en un paper fred i
distant ho ha clavat, i quan s'ha posat a cantar ens hem hagut de treure el
mocador per eixugar-nos la bava. La ja esmentada Tarrats i el pianista
Pedragosa que en un principi , quan representava que era el músic que
ambientava la boda de "l'amo" ens ha delitat amb alguns standards com
My Funny Valentin, però quan s'ha
arrencat amb la pròpia música per fer de fons a l'obra, ha provocat que
corrents elèctriques se'ns passegessin per la columna vertebral. Recony que
estic content !
Julio Manrique ha
sabut crear un ambient especial, tens en que en alguns moments fins i tot et
feia mal l'estómac, i per aconseguir un clima així no n'hi ha prou amb fer
recitar el text, has d'aconseguir que els intèrprets ho visquin i s'ho creguin
i d'aquesta manera fer-nos ho creure als espectadors.
La tanda
d'aplaudiments ha estat antològica i els hem fet sortir a saludar repetides
vegades. El assistents a aquesta prèvia hem aplaudit fins i tot amb les
orelles. S'ho han merescut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada