2 de març 2017

L'Ànec Salvatge

L'ÀNEC SALVATGE
(al Teatre Lliure)



          En l'Ànec Salvatge Henrik Ibsen ens torna a interpel·lar sobre els beneficis, morals, de dir la veritat costi el que costi, peti qui peti, com ho va fer en Un Enemic Del Poble dos anys abans. Per sort o per desgràcia les coses no són tan clares i la vida mai és en blanc i negre, sinó que tira endavant com pot a base d'una infinitat de grisos, i per acabar-ho d'espatllar o arreglar, no tots portem la mateixa graduació a la vista. Penso que és un autor complicat i difícil de portar avui a escena, especialment perquè de quan es va escriure fins avui han passat 133 anys, la moral imperant en els països nòrdics de l'època era calvinista i avui el pensament —al menys a casa nostra— està molt més relaxat i quasi tot és relatiu.
          Faig aquest preàmbul perquè jo he anat a Lliure per veure l'obra amb un cul així i n'he sortit fent l'onada. Avanço que Julio Manrique s'ha superat en tots sentits, començant pel càsting, com si Ibsen hagués escrit l'obra pensant amb aquest equip que tardaria encara quasi cent anys a néixer. L'escenografia de Lluc Castells ha donat molt de joc al construir dos àmbits, exterior i interior. La il·luminació de Jaume Ventura ens ha encoixinat en cada moment i situació, amb un final senzill però espectacular. Només ha faltat la incorporació d'un músic de luxe, el compositor i pianista Carles Pedragosa que ens ha fet levitar en els moments més tranquils o ens ha fotut unes quantes garrotades musicals en els moments tensos.
          Com que m'estic allargant, em saltaré els simbolismes, que no són pocs, la nena com a ànec ferit, el relativisme del doctor, el mal representat en el pare, el fill integrista de la veritat a qualsevol preu, la submissió de la mare de la nena que s'ho carrega tot a l'espatlla, feina i silencis... L'obra és prou coneguda.
          Em centraré en les actuacions. He quedat embadalit am la d'Elena Tarrats que fa de nena de catorze anys: mesurada, creïble, profunda en els moments importants. Dels veterans Andreu Benito, Jordi Bosch i Lluís Marco sabíem que no ens fallarien, i dels encara joves Ivan Benet, Laura Conejero, Pablo Derqui i Jordi Llovet, amb més o menys paper, han estat excel·lents. la jove Miranda Gas en un paper fred i distant ho ha clavat, i quan s'ha posat a cantar ens hem hagut de treure el mocador per eixugar-nos la bava. La ja esmentada Tarrats i el pianista Pedragosa que en un principi , quan representava que era el músic que ambientava la boda de "l'amo" ens ha delitat amb alguns standards com My Funny Valentin, però quan s'ha arrencat amb la pròpia música per fer de fons a l'obra, ha provocat que corrents elèctriques se'ns passegessin per la columna vertebral. Recony que estic content !
          Julio Manrique ha sabut crear un ambient especial, tens en que en alguns moments fins i tot et feia mal l'estómac, i per aconseguir un clima així no n'hi ha prou amb fer recitar el text, has d'aconseguir que els intèrprets ho visquin i s'ho creguin i d'aquesta manera fer-nos ho creure als espectadors.
          La tanda d'aplaudiments ha estat antològica i els hem fet sortir a saludar repetides vegades. El assistents a aquesta prèvia hem aplaudit fins i tot amb les orelles. S'ho han merescut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada