Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre Lliure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre Lliure. Mostrar tots els missatges

30 de jul. 2019

FALAISE

FALAISE
( Al Teatre Lliure)




Opineu que les obres de teatre estan fetes per què siguin enteses sempre? Marqueu a la casella Sí ΂ o No ΂ segons el que us surti d’allà on penseu que us surten les coses. Jo personalment penso que hi ha obres que et poden seduir sense entendre el que ens volen explicar, si és que ens volen explicar quelcom, doncs possiblement només ens volen mostrar coses que resulten boniques per la posada en escena, el moviment dels actors, el vestuari, etc... i molts etc...
Avui m’ha passat això de no entendre res en una obra, possiblement la millor que hem vist en aquest Grec Festival: Falaise, que en francès vol dir penya-segat. Fins aquí està clar perquè la posada en escena ens remet al que podria ser-ho, un penya-segat: parets verticals d’una pedra fosca, i inclòs alguns cossos que s’ha desplomat per elles, però res més.
Intentaré descriure que és Falaise; teatre físic, circ, dansa, acrobàcia, expressió corporal, en alguns moments comèdia, en altres drama i en molts poesia. I amb tot això és pot fer un espectacle? Hi podeu pujar de peus perquè si el que es fa en un escenari us sorprèn, us angoixa, us sedueix, us emociona, us enamora, us fa riure i us fa pensar, esteu davant d’un espectacle en majúscules, i Falaise és tot això. Suposo que us ha quedat clar que no us he aclarit res.
A més l’obra té uns elements poc comuns en teatre: la presència d’animals, cosa quasi exclusiva del circ (i molt freqüent en els del Barò d’Evel). Aquí tenim una euga blanca preciosa que interactua, especialment amb la Camille Decourtye i una pila de coloms que entren i surten per l’escenari de manera molt ordenada. I que representen aquests animals en escena? Doncs no ho sé, només sé que davant d’ells et quedes embadalit.
El que et queda clar seguint la funció, és que els intèrprets s’hi deixen la pell. Mare de déu quina entrega. És un no parar movent-se amunt i avall per l’escenari gens petit de la Puigserver, ballant, corrent, empaitan-se, barallant-se i infinitat de coses que acaben en “-se”. És una obra amb poc text, com diu el programa, en català i “altres llengües”, entre les quals destaca un anglès molt entenedor i repetitiu, molt divertit, quasi macarrònic.
I al final, acabada la funció, després de 100 minuts intensos que ens han semblat pocs, l’escenografia queda trinxada, plena de forats, parets mig caigudes, pintades... un desastre, i un es pregunta: demà no hi torna ha haver funció? Com s’ho faran? Doncs suposo que algú treballarà tota la nit, i a les hores miro la meva entrada i llegeixo: preu, 18,75€ perquè soc vell, sinó una mica més, i em sembla que m’han fet un regal.
Possiblement d’aquí uns dies me’n vaig por ahí a veure teatre i m’he interessat per un musical que està al candeler —en el candelabro, segons una famosa sense massa cervell de la tele—, Hamilton. A Londres una bona entrada surt per 250 pounds (lliures esterlines) i a Nova York 2.100 $USA, i no és novetat perquè ja porten el tercer en cartell. Després alguns diuen que el teatre a casa nostra és car... porfa, jo segurament m’inclinaré per Londres, no tan lluny i no tan car.
Tornant a l’obra d’aquesta nit, l’elenc d’actors impressionant, al final, després d’una tanda d’aplaudiments històrica, la companyia reapareix amb el Blaï Mateu al front amb un megàfon i la resta tocant instruments de banda, fent un passacalle per la Sala Fabià Puigserver fins a l’entrada, i allí pel preu que vulgueu donar poder fer-vos amb unes serigrafies precioses que ens remeten a l’obra que acaben de veure. Colló quina bona nit!!!

23 de jul. 2019

ABANS QUE ES FACI FOSC

ABANS QUE ES FACI FOSC
(al Teatre Lliure)





Quan es rep una patacada, la vida es pot afrontar de varies maneres, bàsicament lamentant-se o amb afany de superació; sent negatiu o positiu. La protagonista de l’obra que hem vist avui a l’Espai Lliure és una dona valenta que s’encara al que li està passant: s’està quedant cega.
Vull dir, d’entrada, que és una obra curiosa, ja que sembla escrita per un científic, més que per un dramaturg, però Hattie Naylor és dramaturga, recordeu la magnífica Ivan I Els Gossos? Doncs sigui el que sigui l’encert és que funciona en els dos àmbits: ens dona una lliçó de vida i una mena de conferència sobre el cosmos, l’univers concebut com a un tot ordenat.
L’Anna és astrònoma i divulgadora científica. També és mare soltera d’una nena de sis anys i intentarà adaptar-se a la patacada (la ceguesa) pels seus propis mitjans. —Petita digressió: us podeu imaginar com us ho faríeu si us quedéssiu cecs?—.
L’obra, el text, és potent, però penso que l’encert principal ha estat com s’ha posat en escena, i aquí crec que el mèrit ha estat del director Pep Pla. S’ha jugat molt amb les projeccions videogràfiques, aquí molt justificades, ja que explicar “el cel” ple d’estels i anar al principi de tot, el Big Bang, només amb paraules possiblement hauria sigut pesat i poc entenedor. Les projeccions, un terra girant sobre el seu eix, evocant el continu moviment del cosmos, i uns canvis de llums i d’espai sonor ens transportava a diferents ambients: la cambra de la filla, la consulta de l’oculista, el planetari on treballa l’Anna... Felicitats a l’equip que ho ha fet possible: Joana Serra, Toni Ubach i Vicenç Vilaplana.
Però com sempre, l’important ha estat l’actuació de la protagonista, doncs al ser un monòleg, tota la responsabilitat recau en l’actor, en aquest cas actriu, per obra i gràcia del director ja que en l’original el prota és un home. Miriam Iscla ha fet un treball increïble com a científica, com a mare i com a dona que es troba cara a cara amb un problema molt important. L’hem vist com lluita per mantenir-se en el seu lloc de treball, com intenta obviar la compassió dels seus pares, com assaja fer l’entrepà de la seva filla mentre encara hi veu una mica tapant-se els ulls amb un antifaç i com final i ja fatalment ha de desplegar el seu bastó d’invident...
Aquesta noia, la Iscla un dia va prendre la determinació de deixar el grup en que estava per volar per si sola, i la va endevinar, doncs va trobar el seu niu en el drama.
Anava a dir que no us la perdéssiu, però al Grec només s’ha fet quatre dies, ahir l’últim. Per sort, per a vosaltres, el febrer de l’any vinent la podreu veure al Lliure. Aneu-hi, no sigueu rucs.

21 de jul. 2019

CÀSTING GIULETTA

CÀSTING GIULETTA
(al Teatre Lliure)




Ahir vaig anar a veure Càsting Giulietta al Teatre Lliure. No m’atreveixo a dir que sigui teatre, a no ser que tot el que es faci damunt un escenari se’n digui així. Hi havia una escenografia, disseny de l’espai, de vestuari, de la il·luminació, del so i de... vídeo (redéu amb el vídeo). Llàstima que la dramatúrgia de Marc Artigau a partir d’una idea de Juan Carlos Martel, que també la dirigeix a mi no m’ha portat enlloc; bé, sí, m’ha ha portat a espantar-me pensant que si tot va així, ens espera una temporada galdosa.
“Juan Carlos Martel treballa per fer un teatre amb contingut social que representi tots els col·lectius” diu el programa de mà. Enhorabona, però com deia l’acudit de l’Eugenio: que hay alguine más?
A mi m’està donant la impressió que es recorre a persones no professionals de la tercera edat amb l’esperança d’omplir el teatre de parents, amics, coneguts i saludats, i això portarà els teatres a la ruïna moral, que segons el DIEC vol dir no ésser ni una ombra del que era.
A l’obra representa que s’està fent un càsting pel paper de Julieta en l’obra de Shakespeare, però les aspirants totes tenen per sobre dels vuitanta anys, segons s’ha demanat a la convocatòria, i això és l’excusa per preguntar que és l’amor. Pel que sembla les respostes estan escrites pel dramaturg a partir de les contestes i experiències reals, i és clar, surt cada cosa que ens transporta a una moral i costums més caducada que un iogurt. Tot això farcit de gravacions videogràfiques en primer pla que no aportaven res. El Lliure de gràcia és prou petit par apreciar les expressions facial sense projectar-les. Si el que es pretenia era donar un aire de càsting professional penso que no se n’han sortit.
Hi havia un espai tancat per un vidre on dues iaies feien veure que eren les encarregades del so. Una fins i tot simulava que tocava en un teclat (movent maldestrament els dits) el tema d’amor que Nino Rota va fer per la pel·lícula de Franco Zeffirelli, de la que també se’n servien projeccions. Tot patètic.
Lamento dir que m’ha semblat tot un sense sentit, però... el públic al final dels llarguíssims vuitanta minuts ha respost amb forts aplaudiments, dempeus i cridant bravos. Jo me’ls mirava estorat intentant esbrinar si eren fills, néts o fillols de les intèrprets que encara els fan mona.
P.D. L'Àurea Marquez i la Clara Manyós han fet el que han pogut, però com deia la meva àvia: d'allà on ho h'hi ha, no en pot rajar.

4 de jul. 2019

TAN POCA VIDA

TAN POCA VIDA
(al Teatre Lliure)




          Avui, per primera vegada Ivo Van Hove m'ha decebut. Parlo de Tan Poca Vida, la peça que es fa dos dies a Lliure de Montjuic dins el Grec Festival. L'International Theatre Amsterdam, fusió del Toneelgroep Amsterdam i l'Amsterdam Stadsschouwburg s'ha estrenat a Barcelona amb aquesta peça monumental basada en la novel·la de Hanya Yanagihara.
          Jo la novel·la no l'he llegit —el meu psiquiatra em va prohibir llegir llibres de més de mil pàgines— i per tan no puc opinar amb coneixement de causa si la adaptació està aconseguida o no, però sí que puc dir, perquè és la meva opinió que m'ha semblat dispersa, mal aglutinada, i això per una obra de més de quatre hores és greu. Si hi afegim que el meu holandès no és que el tingui rovellat, sinó que "no el tinc", doncs us podeu imaginar que la cosa es fa feixuga.
          Aquí hi afegiré una cosa que m'ha augmentat amb l'edat: em costa molt de suportar la violència i en aquesta peça n`hi ha molta. Un altra detall que no m'ha convençut és que hi ha dues escenes sexuals entre dos homes. A mi no em molesta que dos homosexuals tinguin sexe, però sí que ho facin amb els pantalons posats. Com diu un amic meu ha sigut un polvo per osmosi.
          Apart del que he dit, penso que la posada en escena és espectacular i que els actors ho han fet bé, dins el que puc valorar sense entendre'ls i tenint en compte que a la mitja part he desertat. He pensat que ja en tenia prou i que a casa —com a casa enlloc, deia la meva àvia— davant una vas de whisky, pres amb la moderació habitual en mi, reflexionaria millor el que diria en aquesta ressenya.

30 de juny 2019

MUNDO OBRERO

MUNDO OBRERO
(al Teatre Lliure)





          Jo em declaro com a fervent admirador d'Alberto Sanjuán des de que el vaig descobrir amb Animalario y com que a Barcelona tenim la sort de que ens visita amb freqüència, doncs l'ha pogut seguir més o menys. Ara l'hem tingut al Lliure de Gràcia amb Mundo Obrero, la seva última obra, un repàs als 120 anys de la història d'Espanya, un repàs disfressat de musical amb temes originals de Santiago Auserón.
          Luis i Pilar són una parella —en realitat quatre parelles— que ens fan viatjar per aquesta trista història . A l'any 1901 són dues criatures alumnes de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, més endavant es casaran, els enxamparà la guerra civil, es convertiran en uns altres Luis i Pilar i uns altres i uns altrtes... sempre una parella enamorada, conseqüent i compromesa que les aniran passant putes amb l'esperança d'una Espanya nova que mai acaba d'arribar.
          Explicar la trama és complicat perquè es van donant pinzellades de cada època, alegries (poques) i misèries (massa) tot barrejat amb música. Escenes divertides com la de l'assemblea de veïns d'un barri obrer fins a la de la tortura perpetrada per un comissari feixista i torturador, per cert no fa massa ascendit, premiat i emmedallat... El matrimoni forma part de totes les mogudes, ocuparan finques el 36, son assassinats i llençats a una fossa comuna, assistiran a les assemblees obreres...
          L'obra la porten quatre actors: Alberto Sanjuán i Marta Calvó que interpreten diversos personatges històrics a més de tocar la guitarra (Sanjuán) i cantar i ballar (Calvó), i Luis Bermejo i Pilar Gómez són el matrimoni (s) al llarg d'aquest 120 anys. Dos grans actors que fan una pila de papers tot i que són sempre els mateixos, gent de poble, de barri, bona gent que han hagut de suportar dictadures, indignitats i salaris baixos. Dues actuacions memorables
L'escenografia la signa Beatriz Sanjuán i és molt simple però ajustadíssima al que s'ens explica, i es nota la mà d'una especialista en moviment escènic a càrrec de Paloma Díaz. La música de Santiago Auserón molt bona i avui he descobert que Alberto Sanjuán toca bé i amb soltura la guitarra.
          Us diria que no us la perdeu, però avui diumenge han fet la última sessió. Llàstima als que no l'heu vist, perquè val molt la pena.

2 de juny 2019

DOGVILL: UN PÒBLE QUALSEVOL

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL
(ala Teatre Lliure)




          El primer que vaig fer quan va sortir el programa del LLiure d'aquesta temporada va ser comprar entrades per Dogville.
          Des que vaig veure la peli de Von Trier fa setze anys, esperava que algun atrevit la portés a l'escenari. Decepció: Pau Miró i Sílvia Munt com a adaptadors crec que no se n'han sortit, o diguem-ho diferent per respecte als que els hi ha agradat: n'esperava una altra cosa . Intentaré explicar la meva desil·lusió.
          Lars Von Trier és un personatge controvertit, però penso que aquí la va clavar. La idea de rodar-la en un plató amb el poble dibuixat al terra amb un guix, situar-la en el que ens suggereix la depressió americana, els personatges i per damunt de tot la confrontació entre el be i el mal —o era el mal i el bé?— era genial. La peli està repartida en nou capítols i un pròleg en que el narrador ens presenta el poble i els seus habitants. Millor entrada impossible, i a més molt teatral.
          En la versió dirigida pere Silvia Munt tot això s'ho han carregat. Comprenc la necessitat de fer les coses diferents al original, no oferir una còpia, però la peli era tan teatrera... i per acabar al film hi ha sempre un fons musical de Vivaldi que hi quedava clavat. Per canviar fins i tot ho han fet amb el nom de la protagonista que a la peli es deia Grace i aquí Virgínia.
          L'escenografia de Max Glaenzel està bé —el bar-centre cívic del poble— però tot el que ha passat m'ha semblat dispers. S'ha intentat tancar els espais quan els personatges parlaven al públic substituint el narrador, enfocant la llum damunt d'ells, però penso que no ho han aconseguit.
          La profunditat del conflicte bé contra mal m'ha ha arribat desdibuixat i moltes de les idees importants m'han semblat mal explicades. Llàstima perquè l'elenc era de categoria, però penso que ningú s'ha pogut lluir, com si encara estiguessin assajant o faltessin hores de cuina d'un àpat que s'ha de cuinar a foc lent.
          Em sap greu que aquesta ressenya sigui una comparativa amb l'obra original i per això m'aturo; no m'agraden aquesta mena de lamentacions tipus "ah!, allò que van fer fa setze anys sí que estava bé".
          Una precissió final. Quan per aixecar una obra de teatre complicada s'ha de recórrer a explicar la meitat de les situacions mitjançant video, mararamiau. Si a més l'obra no surt d'un text teatral, sinó d'una pel·lícula penses que potser més hauría valgut passar la peli.

25 de març 2019

MAR DE FONS

MAR DE FONS
(al Teatre Lliure)




          Avui he tingut una decepció amb l'obra Mar De Fonsal al teatre Lliure de Gràcia. Varies persones me n'havien parlat bé, però jo l'he trobat fluixa, llarga i tirant a pesada. I doncs? Penso que ha estat (en part) perquè ja l'havia vist, bé... n'havia vist el que havia estat la llavor: m'explico.
          El novembre del 2015 al Porta 4 es va estrenar una peça titulada Diari d'una Miliciana del dramaturg mallorquí Jaume Miró i dirigida per Toni Galmés, obra que explicava molt bé una expedició que l'agost del 36 va salpar de Barcelona amb destí Mallorca per reforçar als republicans i expulsar els feixistes de la illa. Cinc dels voluntaris eren joves infermeres (unes putes segons els falangistes) que van acabar capturades, torturades i violades. En l'obra hi sortien cinc actrius i tres actors.
          Ara la peça ha canviat de nom, s'hi expliquen més coses i, per fer-ho, s'ha ampliat l'autoria que passa a ser "equip de dramatúrgia". A més de l'autor "inicial" Jaume Miró s'hi han afegit Pere Fullana —que també fa de director—, Carme Planells i Aina Salom. Un pila de canvis importants: hem perdut dos actors, hem guanyat dramaturgs, minutatge i històries implicades —algunes d'elles, no calia—. En canvi la part —per a mi molt important— de la captura i tortura de les noies s'ha esfumat.
          Penso que amb aquests canvis l'obra ha perdut la contundència que tenia com al·legat antifeixista en particular i de la barbàrie de la guerra. Abans era un bombó concentrat, de xocolata negra i licor fort, i ara és un pastís de xocolata amb massa gustos, sense el regust de les coses autèntiques, allò que se'n diu gust de "tornem-hi".
          Alguns dels afegits m'han semblat patètics, especialment el del compte Rossi i el capellà del poble. Per altra banda les actuacions han estat correctes i difícils pel munt de papers que interpretava cada actor. L'escenografia ni bé ni malament. No he acabat d'entendre que significava la paret de fons com de ferro rovellat, però no m'ha fet cap nosa. Els videos no m'han aportat res. Per a mi si no són molt necessaris, prefereixo fer volar la imaginació.
          A l'obra hi participen dos músics en directe Miquel Àngel i Agustí Aguiló que interpreten temes molt variats populars i algun de propi del Miquel Àngel, però per a mi el tema estrella ha estat quan han tocar un tros d'Elm del jazzista nordamericà Richie Beirach, no massa conegut, però molt bo. Podeu trobar la peça a YouTube.
          Acabo dient que no m'ha convençut, però m'alegro de com ha anat, perquè sembla que el públic ha sortit molt content de totes les funcions.

21 de març 2019

LEHMAN TRILOGY

LEHMAN TRILOGY
(al Teatre Lliure)





          Jo Lehman Trilogy l'havia de veure quan la van estrenar al Piccolo de Milà i per un problema (quan hi penso encara em fa ràbia) me la vaig perdre. Després la vaig recuperar en la versió magnífica que en va fer Roberto Romei a la Villarroel el juliol del 2016. Quan fa poc la van anunciar al Lliure me'n vaig malfiar; cert teatre "madrileny" em grinyola i no és perquè sigui independentista català, que sí ho sóc. A mi fora de La Abadia, La Casa De la Portera, Teatro De Barrio i així, em costa d'entrar-hi.
          Però... però. Vaig llegir algunes crítiques d'algunes persones que conec i fan ressenyes... i vaig pensar "perquè no?" i avui hi he anat. La meva àvia, dona sàvia, sempre deia "la primera idea és la bona": doncs tenia raó.
          Tinc l'edició de trilogia de Massini i me l'he llegit, i així com puc dir que Romei va entendre molt bé de què anava aquella història, Peris Mencheta l'ha banalitzat fins a extrems de jutjat de guàrdia. Jo he aguantat dues parts. A la tercera ja he marxat cap a casa, com en aquell acudit de l'Eugenio: "Tito, cap a Igualada". Crec que haver-ne vist dos terços em dona dret a criticar-la.
          Comença amb l'arribada del patriarca Lehman als EEUU, i que en els primers compassos de l'obra l'actor parli en un castellà imitant l'alemany (malament, amb diccions guturals inventades) ho puc admetre fins a un cert punt. Que aquesta característica es mantingui al llarg de l'espectacle m'ha semblat patètic. El director Peris Mencheta ha obligat als sis actors a fer també de músics, tocant diversos instruments, però dir tocar és caritat cristiana perquè crec que no estan capacitats, o déu no els va cridar per aquest camí, o... L'actor que tocava el banjo, ho fa als estats del sud de nordamèrica i el tanquen directament a la garjola, i així hem anat aguantant les músiques.
          L'obra no ha estat interpretada, ha estat cridada. Quan els actors actuen amb micròfons inal·làmbrics han de ser conscients del que porten tocant a la galta, i els tècnics de só també. La il·luminació, sense ser dolenta, ha abusat de focus directes i potents encarats al públic. Potser perquè fa poc dies m'han operat d'una cataracta, a mi m'han molestat molt.
          M'aturo perquè la tercera part no l'he vist i penso que aquesta mancaça m'obliga a fer una ressenya curta, però la conclusio és aquesta: a mi no m'ha agradat gens, se m'ha fet molt pesada per inconsistent.

18 de gen. 2019

ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS

ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS
(al Teatre Lliure)




          Avui aquesta ressenya serà curta, curta i mot poc informativa teatralment. Haig de dir que de Lorca en sóc un enamorat, però  també diré que aquesta peça no l'havia vist mai. Dit això declaro que a la versió que ens han ofert avui els de la companyia ATALAYA TNT, amb direcció de Ricardo iniesta, no he estat capaç d'entrar-hi per cap cantó. Els primers minuts m'han semblat molt atractius, però la màgia se m'ha esfumat en un plis plas.
          I perquè faig aquesta crònica? Per ser pràctic. De les obres d'autors irrellevant que no m'han agradat no acostumo a escriure ni una línia, però dels grans sí per allò de l'empirisme, i com que la memòria ja em comença a fer el ruc, si mai busco obres de Lorca que he vist, gràcies al cercador del meu blog veig quan la vaig veure i que em va semblar (des de que tinc el blog). Així de senzill, o sigui que disculpeu-me l'egoisme.
          El públic que quasi omplia la Puigserver ha reaccionat bastant fredament; potser els ha passat el mateix que a mi.Tot i així vull remarcar que persones teatreres que conec, a la sortida m'han dit que han quedat fascinades, cosa de la qual estic content.

30 de des. 2018

LA NÉTA DEL SENYOR LINH

LA NÉTA DEL SENYOR LINH
(al Teatre Lliure)






          Convertir una novel·la, un conte o qualsevol relat en obra per a ser representada damunt l'escenari no és fàcil. L'adaptador corre el perill de trair l'esperit de l'obra, i quan aquesta, pel seu tema, la seva senzillesa, quasi m'atreviria a dir "puresa" és d'aquelles que toquen al cor, la dificultat és major. És el cas de La Néta Del Senyor Linh. Basada en la novel·leta curta de Philippe Claudel del mateix títol que ens parla de l'exili, i és clar, és trista; veure's obligat a abandonar la teva terra, generalment per guerres o persecucions ha de ser molt dur.
          L'obra té un muntatge molt interessant en que l'intèrpret únic —excel·lent Lluís Homar— fa tres papers a la vegada: narrador, Sr. Linh i Sr. Bark. Comença el narrador explicant perquè està allà, dret a la popa d'aquell vaixell veient com s'allunya la seva terra. Amb una mà aguanta una petita maleta i amb un braç estreny un nadó, encara més petit. A la cortina negre del fons només unes lletres projectades: horitzó, hi diu. I així ens assabentem que ha hagut de fugir del seu país amb la nena; els pares rebentats per una bomba mentre treballaven al arrosar, pista que ens fa sospitar que és del sud-est asiàtic. Arriba a un país del que només sabem que s'hi parla una llengua estranya, per a ell i que els instal·len en un lloc d'acollida. Mica en mica, sempre amb la nena a coll, s'atreveix a sortir a donar un vol a l'illa de cases, no més lluny i un dia gosa creuar el carrer i seure en un banc del parc que hi ha al davant. Allí contacta amb un desconegut de la seva edat, el Sr. Bark. M'aturo.
          És molt interessant la manera en que el director Guy Cassiers fa que el no-diàleg en que s'entenen els dos personatges flueixi amb naturalitat. Mitjançant gravacions videogràfiques, al fons apareix en directe la imatge de l'actor fent els dos papers, amb una sincronització molt ben lligada.
          Com he dit la peça és trista per la situació en que es troba el Sr. Linh i la seva néta Sang Diû, que en la seva llengua vol dir Matí Suau. Quan pregunta a la traductora que significa el nom de la funcionària que l'atén, i li contesten que no vol dir res, el Sr. Linh calla i entristit pensa com serà aquell lloc on el nom de les persones no vol dir res...
          L'adaptació de la novel·la és de Jerôm Kircher i Sergi Belbel l'ha passat al català. Video, so i vestuari "ve de fora", doncs el projecte de Cassiers és fer-la igual en tots els països que es farà amb l'excepció del llenguatge i l'intèrpret. Els espectadors vam sortir molt contents.

29 d’oct. 2018

KEEP ON WALKING, FEDERICO

KEEP ON WALKING, FEDERICO
(al Teatre Lliure)




          Hi ha ressenyes que són fàcils de fer i altres no. Explicar, per exemple, que t'ha agradat molt L'Ànec Salvatge, quan està ben fet, és fàcil: una bona història, bons intèrprets ben dirigits... Però hi ha peces teatrals que quan acaben aplaudeixes fins a rebentar-te les mans, i després et preguntes "què he vist?" tot i que potser la pregunta hauria de ser "què m'ha fet sentir?"
          Keep On Walking, Federico pertany a aquest últim tipus d'obres. L'avantatge és que hi vas amb l'aval d'haver vist la peça que el mateix intèrpret ens va regalar l'any passat i on vam descobrir que Mark Lockyer és un actor extraordinari. Com diu el programa, l'any passat ens va meravellar amb un monòleg marcat pel trastorn bipolar —jo diria que fins i tot tripolar, si és que existeix— i ara ens ve a narrar un peculiar camí cap a la llum.
          En una escenografia (signada per ningú en el programa) perfecte per un monòleg com aquest, terra de rajola hidràulica, envaïda per la sorra de la platja, com en les antigues guinguetes de la Barceloneta, Lockyer ens explica que ha arribat a un poble de platja del sud d'Espanya. Què hi ha vingut a fer? Sembla que res en especial, potser a rumiar i els seus pensaments giren al voltant dels seus pares; com va ser la seva infància, les seves experiències.
          Keep On Walking, Federico ho podríem traduir per "segueix caminant, Federico", nom ben curiós per un personatge que està soterrat en una cuneta i per tant immòbil. La relació ve de que al apartament en que arriba el personatge, possiblement en un lloc de platja d'andalusia,  hi havia un llibre de poemes de García Lorca, i ell de tan en tant en recita un.
          La galeria de personatges que acompanyen al Mark són autèntics: Pepe l'amo del bar, Ramona de la Barca, la dona atractiva i seductora, l'holandès, cuiner retirat que ara és el seu veí... Molt no passa, tot i que al final albirem llum, com si d'alguna manera s'hagués reconciliat amb un passat familiar que estava ple de forats.
          Lockyer va escriure tot un seguit de pensaments i experiències en una estada a Espanya i més tard li va mostrar les notes a la directora Alice Malin. Hi van treballar junts i n'ha sortit aquest monòleg. Sort que no va llençar aquells papers perquè l'obra és molt recomanable, i ell un gran actor que et fa entrar en el paper que interpreta.

ÀNGELS A AMÈRICA

ÀNGELS A AMÈRICA
(al Teatre Lliure)




          Només d'engegar la funció, amb les paraules del rabí al funeral de l'àvia Ironson, m'ha semblat que els responsables d'aquests "Àngels" s'havien inspirat en la versió que es va fer al National Theatre de Londres el juliol del 2017, però al veure la pantalla gegant que quasi presidia l'escenografia m'he temut que veuríem alguna brutalitat.
          1985, als EEUU del segon mandat de Ronald Reagan, el SIDA comença a fer estralls. Prior Walter, l'amant de  Lou Ironson, jueu que treballa als jutjats, li diu que té la malaltia. Roy Cohn, famós advocat intenta convèncer a Joe Pitt, advocat mormó que vagi a Washington a treballar (a favor d'ell) al Tribunal Superior. Cohn també te la SIDA, però es nega a admetre-ho. Tan Cohn com Pitt són homosexuals que no han sortit de l'armari. Harper, la dona de Pitt es passa el dia tancada a casa; és addicte a les pastilles i té al·lucinacions. Belize és un infermer negre, ex Drag-Queen, la mare de Pitt, mormona ultra religiosa que quan el seu fill li diu que és homosexual no el vol escoltar, el fantasma d'Ethel Rosenberg... i l'àngel que li diu a Prior que és un profeta... Tot això i més en una mateixa obra que originalment dura unes set hores. Sortosament en aquesta versió ens en han estalviat tres.
          Avanço que a mi no m'ha agradat i intentaré explicar el perquè: principalment perquè penso que l'han banalitzat. S'hi han posat massa coses de cara a la galeria, s'han provocat massa riures per futileses i algunes puerilitats... en fi, coses que a mi no m'han agradat. L'obra és molt potent, en el seu moment va ser la peça més ambiciosa i imaginativa del teatre. Escriure a la pantalla que "apareixerà Belize, un infermer negre, ex Drag-Queen i excusar-se perquè la Kompanyia no té cap actor negre i que en un futur s'intentarà solucionar-ho" em va fer sentir vergonya aliena. Suposo que volia ser una broma...
          L'escenografia de Max Glaenzel (escenògraf que admiro) tampoc m'ha convençut, m'ha semblat (no trobo la paraula en català) en castellà diria destartalada, massa oberta, m'ha faltat intimitat, especialment perquè la majoria de diàlegs eren a dos. Tampoc m'han convençut les taules de maquillatge que es veien al fons. El més encertat, per a mi, ha estat la sala aïllada d'hospital.
          La il·luminació de Mingo Albir acceptable, encara que un pèl massa fosca, i massa vegades molestada per la maleïda pantalla emprenyant amb dibuixets. El passi d'un tros de pel·lícula, sense comentaris o ahí lo dejo, com diria un famós advocat.
          Aquestes obres tan fortes, de les que s'han vist versions tan potents —i incloc la sèrie que el 2003 va signar Mike Nichols, amb guió del propi Kushner— s'han de produir amb molt de compte i vigilar no caure en tonteries, com fer sortir l'àngel calb i mig despullat. A aquestes altures del segle XXI a algú l'emociona veure un àngel quasi en pilotes?
          Llàstima perquè era una de les obres més esperades per mi d'aquesta temporada. Tot i així està clar que només és la meva opinió, la d'un aficionat al teatre que té la mania de dir (escriure) el que pensa; a més el que escric ho llegeix molt poca gent.

21 d’oct. 2018

TRAVY

TRAVY
(al Teatre Lliure de Barcelona)




          "Farem el ridícul" va dir el fill; "no tothom sap fer el ridícul" li contestà el pare molt seriós. Això passava quan els Travy feien espectacles com Quatre Fustes i Un Paper. I qui són els Travy? Doncs una família d'artistes  que porten tota una vida fent teatre, principalment de carrer; la família Pla-Solina, tota una institució. Són Clowns, joglars, poetes... fan teatre físic, teatre molt dur, però a la vegada tendra, poètic. Penso que són tot això i més, molt més, però ara...
          Vull dir fa un temps, el Teatre Lliure li va fer un encàrrec al Oriol —el fill que temia fer el ridícul— per muntar una obra; el que volgués. Penso que el que era director de l'entitat en aquell moment (no diré noms, déu me'n guardi que baixen brutes) va ser valent, atrevit i va tenir visió, i aquí va néixer el que aquest mes s'està veient a l'Espai Lliure.
          Per començar veiem un xicot molt jove que de manera obsesiva i embolcallat per una música de Isaac Albéniz (Astúrias al piano) sembla que està treballant un text. Escriu frenèticament, corregeix, llança esborranys, torna a començar... És l'Oriol que intenta donar forma al relat. A continuació va a veure la família i els explica la idea que ha tingut per l'encàrrec: parlar de la seva família, dels Travy. La família és entranyable, però caòtica i parlen tots a l'hora, s'interrompen contínuament i hi intercalen coses que res tenen a veure amb el projecte que explica l'Oriol, com repetir que ha mort el famós pallasso italià... i aleshores es llança la idea de parlar d'ell, i el pare es dispara recitant Il Castello Maledetto, que jo que sóc de l'any 40 recordo a la meva germana gran recitant-lo mentre es descollonava de riure: En un castel·lo perduto entre boscos e jardinos, tre gattis de pelo fino fachian mau, marramiau... (em vindrà d'aquí la meva afició al italià?)
          M'aturo perquè una ressenya no és explicar l'obra fil per randa. El que he relatat ha estat per intentar fer entendre que tot era un caos, una mena de casa de barrets de pallassos, amanida amb una poètica tendre i deliciosa. El patriarca (Quimet) d'impecable frac blanc es passa mitja obra portant una síndria, la matriarca (Núria) sembla (només sembla) posar uns grams de cordura, la germana (Diana) es nega a portar el nas vermell i de repent es presenta vestida de lluitadora mexicana d'aquelles de pits a l'aire i màscara de lluentons, i el germà (Oriol) no aconsegueix posar ordre ni lligar mínimament una dramatúrgia, o sigui que decideixen assajar... les salutacions al públic i els agraïments als tècnics.
          Amb tot això es pot fer un obra? Sí, i bona perquè és un homenatge al teatre popular en codi clown, tendre, poètic, i això arriba al fons del cor i esponja l'ànima. Redéu, quina enveja una família així!
          Ah, em deixava que la dramatúrgia és de Pau Matas i l'Oriol Pla, l'escenografia de Sílvia Delagneu i la il·luminació de Raimon Rius, tot excel·lent i ajustat al que demana la peça.

30 de set. 2018

EL PAN Y LA SAL

EL PAN Y LA SAL
(al Teatre Lliure)






          Nos negaron el pan y la sal diu una testimoni en el judici del febrer del 2012 contra Baltasar Garzón, el de la memòria històrica, quan els malnascuts de Manos Limpias van intentar empaperar-lo.
          Estem davant d'una obra de teatre del tipus documental, una obra que ens arriba de Madrid, des del Teatro de Barrio, companyia que sortosament ens visita cada any i així hem pogut gaudir de peces com Ruz-Bárcenas, El Rey, Masacre...
          És un tipus de teatre molt interessant, testimonial amb un valor afegit: en el text de Raúl Quirós no hi ha ni una coma, un adjectiu o un adverbi de ficció; les paraules són còpia exacte de les actes del judici, i això encara n'augmenta el valor. És escruixidor sentir les paraules d'una persona de setanta i molts anys que va descobrir que possiblement té una germana robada al néixer, amb la mare afusellada després del part i llençada a una fosa comuna en alguna *cuneta perduda de la geografia espanyola. Fins aquí els fets denunciats.
          Com a peça teatral, Beatriz San Juan ha dissenyat un espai escènic auster només amb taules i cadires. El president del tribunal al mig d'esquena al públic, una filera a cada banda per l'acusació i la defensa, i al front la taula on declaren els testimonis. El lateral i fons del escenari empaperat amb centenars de fotos dels desapareguts. Sobri i més que suficient per explícit.
          És una obra en que el director Andrés Lima, molt encertadament, no deixa destacar als actors; els rols demanen no fer-ho en el cas d'advocats i jutges, tot i ser primeres espases de la professió. Només poden emocionar els intèrprets que fan de testimoni per les coses que expliquen i el calvari que han passat i encara passen.
          La Sala Puigserver del Lliure de Montjuic plena a vessar amb afegit de última hora de fileres suplementàries al escenari. Aplaudiments inacabables dedicats als intèrprets i a les fotografies dels desapareguts. Gran nit de teatre documental i necessari, i de vergonya pels governants que miren cap a una altra banda i fan veure que aquest no és un problema que preocupi a les persones. Es veu que a les persones "el que ens preocupa" és que un actor es cagui en déu.
          * Espanya té un lloc preeminent de deshonor en el espantós rànking de desapareguts enterrats en foses comunes, sense discriminació per categories: Federico García Lorca n'és un d'ells. El segon país després de Cambodja. Cap govern, sigui de dretes o de suposades esquerres ha tingut el valor d'afrontar aquesta realitat.  Quina vergonya!

27 de jul. 2018

PASIONARIA

PASIONARIA
(al Teatre Lliure)




          Penso que Marcos Morau és un dels grans innovadors de la dansa contemporània, al menys al nostre país; no crec que ningú en dubti. Jo fins i tot diria que és un geni que possiblement ha renovat amb les seves idees el panorama del ball europeu. Dit això, anem al que avui ens ocupa: Pasionaria, el seu nou espectacle vist al Grec Festival.
          Avanço la meva opinió: jo m'he avorrit, i ara intentaré explicar el perquè. Com a espectacle m'ha semblat monòton, repetitiu i poc clar. Tècnicament perfecte, però això a una companyia d'aquesta categoria és com el valor del soldat que entra a la caserna i li omplen la fitxa. Valor: se le supone.
          I doncs? Per començar l'escenografia de Marc Glaenzel: impactant, però llunyana. Aquella mena de tela mosquitera que separava el públic dels actors m'ha donat una fredor i llunyania que segurament era buscada, però que a mi m'ha distanciat del que passava damunt l'escenari perquè mig m'esborrava les imatges
          Amb la il·luminació de Bernat Jansà m'ha passat cosa semblant: fosca, plana —amb clara intenció que fos així, segurament—,  amb pocs matisos, i això, al menys a mi, m'ha perjudicat la comprensió del relat... si és que hi havia res a comprendre, que segons el programa de mà, sí.
          "Parlem sobre un món imaginari i potser podrem reflexionar amb una certa distància sobre el planeta en que vivim. Morau ens planteja la visió d'un planeta que podria ser el nostre, habitat per homes i dones iguals als que avui omplen el planeta Terra. Només hi ha una petita diferència: els habitants de Pasionaria són com els humans però no experimentes sentiments i es comporten, per tant, com si fossin màquines", diu el programa.
          Confesso que em deu faltar alguna connexió neuronal, però tot això que s'explica en el fulletó jo no ho he vist, i potser per culpa meva, per aquesta mancança, he trobat l'espectacle tediós, però repeteixo, en quant a execució diria que ratlla la perfecció. Aquesta dansa que anomenen kova, precisa, exigent (suposo), de moviments sincopats quasi epilèptics, robòtics, és realment seductora, lluny del pas-a-deux de fa molts anys que ja tenim més vist que la Arrimadas, però m'ha faltat que em fessin entendre una història i que m'arribés.
          La Puigserver del Lliure plena a vessar d'un públic enardit, en part, i força fred l'altra. Hi havia col·loqui i molt gent s'ha quedat. Jo no, tenia taula reservada per sopar amb uns amics.

12 de jul. 2018

(al Teatre Lliure)





          ¿Cal entendre el que succeeix damunt un escenari perquè et fascini? ¿Necessites saber que està passant, intel·lectualitzar-ho, raonar-ho i posar-te el puny sota la barbeta imitant el Pensador de Rodin per explicar si t'ha agradat?
          No diré que quan són obres de text tot el que he esmentat sigui útil, però de vegades val més deixar entrar el que t'arriba pels porus, per l'estómac i naturalment pels ulls i les oïdes i deixar-te curullar de plaer amb el que t'estan regalant. És el que em va passar amb , la última que he vist del Baró d'Evel.
          Un escenari a la italiana, amb les tres parets blanques, immaculades... i en un recó arran de terra, alguna cosa empeny des de fora; la paret no és rígida, sembla de tela, i un peu la forada i veiem un fons negre sota el blanc pur, i apareix una sabata, i una cama, i una altra i un perxa i finalment un home vestit negre que arrossega un micròfon. Serà el Baró d'Evel? El vestit ja no és negre, està força embrutat de blanc.
          L'home intenta justificar alguna cosa fent gestos, posant cara d'incredulitat, anant endavant i enrere, buscant per les butxaques alguna cosa que no troba, però finalment sí; és un paper amb alguna cosa escrita, i quan ens la vol explicar apareix "el corb", li arrenca de les mans, es posa a la part alta del mur blanc i el comença a esmicolar. De res serveix que l'home, amb gestos, li demani el full. El corb li deixa fet miques, cagumdena.
          Acte seguit per una altra banda de la paret algú torna a empènyer i passa igual que abans, es rebenta el mur i en surt una dona, vestida de negre, embrutada de blanc, descalça, maca, preciosa. L'home li acosta el micro que ja ha encaixat a la perxa, però ella..
          No explico res més i no serien ni spoilers, seria voler interpretar el que per a mi no és interpretable, rebuscar, intentar fer-me l'intel·ligent —potser una palla mental?—. No, no em cal, però si que em cal dir que el Blai Mateu, la Camille Decourtye i el punyetero corb ensinistrat em van fer sentir com un infant, net de lliçons de teatre ben o mal apreses pel fet d'anar-hi sovint. M'ho vaig mirar amb els ulls dels meus néts petits de 8, 10 i 12 anys quan vam anar a veure Bèsties, embadalit i flotant com si el cul no em toqués a la butaca.
          I per acabar-ho d'arreglar la parella s'arrenquen cantant una de les millors peces del barroc, el Lament de Dido de l'òpera de Pourcel Dido & Eneas*. Ha quedat clar que vaig sortir levitant? Doncs això!
          Sort que tornaran tres setmanes entre setembre i octubre perquè una pila de gent es va quedar al carrer. Nota per a la família: Tortell, pots estar molt orgullós del teu fill i la seva companya.
          * https://bit.ly/1THCFfj

7 de jul. 2018

KINGDOM

KINGDOM
(al Teatre Lliure)




          El teatre de text s'ha estat fent al llarg d'anys i panys. Els tres grans dramaturgs de l'antiga Atenes: Sòfocles, Èsquil i Eurípides, nascuts al entorn del 500 A.C. ens van deixar peces magnífiques on es deia el text solemnement. Aquesta manera de fer va continuar al llarg de molts anys, però últimament el teatre, sortosament, ha evolucionat donant entrada a diferents maneres de fer: absurd, teatre físic, d'objectes...
          L'Agrupación Señor Serrano, nascuda a Barcelona l'any 2006 fa un teatre molt específic utilitzant tecnologia actual, podria ser teatre d'objectes, però que sempre acaba projectat en una gran pantalla. Joguines de basar xinès, madelmans, gominoles, ninotets, plantes artificials... que van movent per taules grans, son filmats i projectats. Acostuma a ser teatre de denúncia sota l'aspecte de ser un joc: A House in Asia, Birdie...
          La pregunta important és quan de temps poden fer aquest tipus de teatre sense repetir-se, quan arribaran a la fi de cicle? Sempre he sigut admirador dels Serrano i sempre m'he preguntat quan esgotarien el seu filó. Una companyia teatral de text pot fer un Sòfocles, un Lope de Vega, un Shakespeare, un Rostand, un Ibsen i continuar amb un Mamet, i així anar explicant el que els autors han escrit, però penso que els Serrano ho tenen més fotut.
          Després de veure Kingdom, la seva última creació he pensat que potser han arribat al final del cicle. La peça ha començat bé, però de seguida s'ha perdut (al meu entendre), i em sap greu dir-ho, però és el que he percebut. Mantenen un bon nivell d'actuacions i d'idees (fins i tot alguna de bomber), però em penso que han navegat, en el sentit de fer-ho sense rumb. La llarga dansa final que no he sabut aclarir si era un homenatge a una pila de King Kongs o una ritual maorí de'aquelles que fan abans de començar un partit de no sé què (sóc un ingnorant en esports), m'ha semblat patètica. Llàstima.

27 de maig 2018

OPUS

OPUS
(al Teatre Lliure)





          Ahir i avui el Teatre Lliure ens ha ofert un d'aquells espectacles als que ens està acostumant la direcció, peces de categoria, internacional i d'alt nivell, d'aquells que sense el suport d'un govern i/o un festival difícilment veuríem. Opus, creació de Yaron Lifschitz, amb la companyia Circa i la col·laboració dels Quatuor Debussy. Un cartell de pes.
          Faig un parèntesi per dir que ni el circ ni la dansa són la meva debilitat. No sóc un habitual ni de l'Ateneu de Nou Barris ni del Mercat de les Flors. Tot i així m'he fascinat amb La Veronal o El Baró d'Evel. Continuo.
          Opus és un gran espectacle on es combinen les acrobàcies —d'una execució insuperable— amb la música servida per un indiscutible quartet, el Quatuor Debussy. Així es fusionen les dues disciplines: els deu acròbates movent-se inspirats per la música de Xostakóvitx, però no per la música més "amable" del músic rus, com els vals núm. 2,  sinó pels seus quartets de corda, potser les partitures més complicades i trencadores. No en va es diu que Beethoven i ell són els putos amos del quartet de corda.
          Aquí els  Quatuor Debussy ens han fet una demostració de qualitat poc comuna arrencant dels quatre instruments de corda un so perfecte, equilibrat, homogeni, que per a mi és la cosa més difícil del món.
          En quant als deu acròbates, cinc dones i cinc homes, també han brillat a un nivell altíssim, forts, àgils flexibles, molt ben conjuntats entre ells, amb moviments entrellaçats executats a voltes amb rapidesa, segons com amb una calma quasi impossible.
          De conya, no? Doncs no. Jo ho he trobat una mica repetitiu. Segons el programa "Opus explica les complexes relacions entre l'individu i el grup, entre el decurs de la història i els dictats del cor, entre la tragèdia i la comèdia..." i a mi, sincerament, tot això no  m'ha arribat i m'he quedat amb un concert magnífic i uns exercicis gimnàstics brutals, però en cap moment se m'ha posat la pell de gallina, ni he sentit corrent elèctric per l'espinada, ni m'he emocionat. Potser tenia mal dia o, com he aclarit al principi el circ no és el meu fort. Tot i així felicitats per portar espectacles d'aquesta categoria que només es poden veure de tan en tant.

5 de maig 2018

REBOTA REBOTA Y EN TU CARA EXPLOTA

REBOTA REBOTA Y EN TU CARA EXPLOTA
(al Teatre Lliure)




          Va anar d'un pèl que em perdo Rebota Rebota Y En Tu Cara Explota per culpa de que hi ha coses que em fan fàstic, i en aquest cas veure la cara de l'actriu amb un ou rebentat, regalimant-li clara i rovell... em vaig dir que no. Sort d'una bona amiga que me la va recomanar i em va dir que a l'espectacle això no hi sortia. Gràcies Empar.
          Rebota... és una obra, com a mínim, curiosa. Planteamiento, nudo y desenlace... mande? No, no espereu una obra convencional; és un monòleg, és una performance... però sobretot és un crit de queixa, un aüc —per cert títol d'una altra molt bona obra en contra de la violència de gènere—, una denúncia perquè, es pot callar davant d'un centenar llarg de mortes cada any en mans de mascles amb testicles en contes de cervell? N'hi ha prou fent un minut de silenci davant l'ajuntament? Com diu el programa de mà "les dones no «perdem» la vida, a les dones se'ns assassina".
          Agnès Mateus i Quim Tarrida han bastit aquest espectacle en que l'actriu ens parla sense embuts, dient les coses pel seu nom, ajudant-se de projeccions que tan serveixen per mostrar un ampli mostrari d'insults referits a les dones, "puta, zorra, merda seca" com per fer-nos passejar per espais desolats, magatzems abandonats... 
          S'ha de dir que Agnès Mateus és un força de la naturalesa que parla i es mou amb una potència i velocitat increïbles, i quan fa un repàs sintètic de les heroïnes dels contes et descollones de riure, però een altres moments et fot el melic a lloc. Canta, crida, balla i es desespera, sola, només amb algun ajut esporàdic.
          Molt bona il·luminació de Carles Borràs i un tractament musical excel·lent en mans de Quim Tarrida, anant de la música xumba-xumba més estripada, al Vedrò Con Mio Diletto del gran, grandíssim Antonio Vivaldi en versió només orquestral.
          Espectacle molt recomanable que acaba aquesta setmana, però no ploreu els que no hi heu sigut a temps, el vostre àngel de la guarda vetlla per vosaltres. No, no el Marcelo que era l'àngelot que ajudava a aparcar a aquell ministre impresentable mala peça del Opus. Podreu veure Rebota... al Festival Grec, al Antic Teatre del 7 al 15 de juliol. Enhorabona!