A TOTS ELS QUE HEU VINGUT
(al TNC)
En un comentari
anterior, expressava la meva sospita de que Marc Rosich no dorm o te un pacte
amb el diable —algú en té l'e-mail?— que, a canvi de no sé què, li allarga els
dies a 60 hores, i és que últimament no paro de veure obres signades per ell,
ahir mateix al TNC. També té, i no és pas vell, un ofici envejable; la
inspiració és un do, però el savoire fair
sospito que només s'adquireix a base de treballar i treballar. També és
"un puta" en el sentit tan català d'aquest qualificatiu, o sigui un
murri que té l'habilitat i a la vegada la valentia d'abordar temes que alguns
coneguts personatges opinarien que no cal, que "no toca". Així està
el pati.
La protagonista de
la peça és una àvia, vídua recent d'un venedor d'Enciclopèdies Catalanes, convergents de tota la vida, resident a l'Eixample barceloní, d'alguna manera enamorada de
Jordi Pujol —llàstima de la seva dona, que no feia per a ell—, que a la mort
del marit s'hi ha sumat la patacada de la confessió de l'honorable l'estiu del
2014; sí, la dels calés a Andorra i el cuento
de l'avi Florenci. També és una seguidora impenitent de la Núria Feliu —genial
la idea de pentinar-la igual— i sap totes les seves cançons de memòria, i
d'alguna manera això l'ajuda a mantenir-se dempeus.
A la trama hi
surten molts més personatges, potser en excés: una germana, dues filles ja
grans, una néta que viu amb ella i un indigent que ha mig recollit i l'ensenya
a insultar, perquè ella ara està molt cremada i es vol cagar amb la mare que
els va parir. L'obra potser també peca de massa llarga —dues hores i mitja amb
entreacte—, però te moments realment brillants, com quan decideix demanar-li
explicacions a Pujol i dicta una carta, doncs ella fa molt mala lletra. Dubta
molt, però finalment comença:
Escolta'm bé
no sé com dir-t'ho encara
no sé ni com parlar-te
perquè no et vull cap mal.
Escolta'm bé
perquè la veu no gosa
però t'he de dir una cosa
que no he dit mai...
Fil per randa el
bolero del cubà Pedro Junco que va cantar la Feliu l'any 1975, una genialitat.
L'escenografia de
Sebastià Brossa és de luxe, un pis de l'Eixample quasi complet, carregat de
fotos del mort, l'honorable i la Feliu; enciclopèdia completa i altres
andròmines. El vestuari de Mercè Paloma molt bé, de burgesos sobrevinguts, carrincló.
La il·luminació de Quico Gutiérrez corercta. En quant a les actuacions hi ha
hagut una certa irregularitat, també a causa dels rols. A destacar la de la Mercè Arànega, l'Àurea Márquez i Carles Gilabert.
El públic ha rigut
amb ganes, per els acudits i perquè a tothom li agrada burlar-se dels que han
tingut el poder. El Jordi Pujol em sembla que ja passa de tot, però la Marta
Ferrussola, que diria que té un caràcter més atapeït, segur que no està massa
contenta i que mentalment, seguint el seu últim costum, els ha engegat a tots a
la merda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada