Eva i Adela als Afores

EVA I ADELA ALS AFORES

(a la Sala Beckett)

          De vegades només d'entrar a la sala d'un teatre, abans de començar la representació, veient l'escenografia, t'agafa angúnia. És el que m'ha passat a la Beckett amb Eva i Adela als Afores. M'ha agafat una mena de fred no físic, interior, i m'he preguntat amb inquietud ¿què ha passat aquí? El dia després d'una guerra nuclear? Un campament d'indigents... refugiats potser, sense sostre que malviuen als afores de la gran ciutat? perquè, és clar, el títol et condiciona i t'imagines que estem als afores d'una urbs.

          El terra és d'una mena de sorra negre; al fons una muntanya de bidons cúbics, d'aquests que contenen líquids. En un racó un minúscul jardí o hort i a l'altra un sac de boxa. Al mig una taula de càmping i una gandula de platja... què cony representa tot això? I aleshores arriba una de les protagonistes, molt tapada, bufanda, gorra de punt... a fora deu fer fred, però no hi estem ja afora?

          En aquest moment veiem que l'altra protagonista està emparrada, asseguda damunt dels bidons, i es saluden. La que acaba d'arribar està contenta perquè porta dos entrepans i dues pomes! "Una poma de veritat!" diu l'altra emocionada mentre li treu llustre amb la mànega abans de clavar-li mossegada. Definitivament no són gent "normal" amb una llar, família, un compte corrent en una caixa d'estalvis. L'una té una feina de merda repartint publicitat; l'altra no.

          I aquí acabo ja que qualsevol cosa que expliqui serà un spoiler, i té mèrit perquè és d'aquelles obres en que no "passa res". No hi ha bodes, ni amors, ni desenganys romàntics, ni atracaments a bancs ni banquets esplèndids ni infidelitats conjugals. Només hi ha soledat i dubtes de si s'ha d'intervenir per fer canviar les coses, si no és millor continuar en l'actitud d'estar "a fora". Com podeu intuir no és ni una comèdia ni una tragèdia. Kierkegard, Nietzsche, Sartre o potser Kafka? No ho sé, però a mi m'ha fet pensar en els existencialistes. Us recomano de veritat que l'aneu a veure i podreu sortir de dubtes de tot el que passa... o no passa.

          Penso que Toni Casares l'ha dirigit molt bé i ha tret tot el rendiment de les dues primeres espases, Rosa Renom i Montse Germán que se l'han carregat a l'esquena. Per cert l'havia de fer la Sílvia Bel, però un malaurat accident l'ha apartat de l'escenari i la Montse Germán se l'ha hagut de fer seva en quatre dies, i contra el que alguns pensen no és només aprendre el text; t'has de fer teu el personatge. Felicitats per a ella, i per la Sílvia, desitjos de que es recuperi aviat.

          L'escenografia de Marc Salicrú molt bona i angoixant, amb una il·luminació de David Bofarull que l'ha acabat de potenciar. El vestuari de Berta Riera molt adequat al que... al que eren... ¿però que cony eren aquelles dues dones? La Beckett amb mitja entrada, que per ser Dijous Sant, deunidó. Malgrat que molta gent fa nesting, no surten de casa perquè els veïns es pensin que estan esquiant a Baqueira. Als vespres es pinten la cara amb bronzejat de pot, i apa, a aparentar.