DANSA DE MORT
(a la Sala muntaner)
Ahir, a la sortida de
la Sala Muntaner, el primer que vaig fer va ser respirar aire
fresc —sortosament la temperatura era molt agradable— i a continuació vaig pensar
que era feliç. Ja ho sabia, però vaig constatar-ho després de veure Dansa de
Mort. L'aire em va servir per ventilar la densa negror que es respirava a la
casa dels protagonistes de l'obra.
Strindberg és un
dels pares del teatre modern, però pobret estava ben torrat. De personalitat
esquizofrènica, sembla que se sentia perseguit i assetjat contínuament, i
malgrat la seva misogínia es va casar tres vegades i amb les tres dones hi va
tenir fills. La guerra dels sexes, les frustracions matrimonials i les tensions
entre l'antic i el nou, el superior i l'inferior, són temes presents en gran part
de les seves obres. En aquesta hi surten tots.
Un capità de
l'exèrcit de terra i la seva dona, actriu que va deixar la carrera per casar-se,
estan a punt de celebrar les noces d'argent. Viuen en una illa, apartats de la
resta de militars que l'habiten a causa del caràcter impossible de l'oficial, que entre
altres coses li ha impedit prosperar en la carrera castrense. Reben la visita,
després d'una pila d'anys, d'un cosí. Això potser reconduirà les relacions
entre el matrimoni...
L'obra és demolidora,
desesperant, intensa, volgudament lenta i moralment fosca. Sembla que no hi ha
esperança, tot i que el final és d'alguna manera sorprenent. Jordi Casanovas
n'ha fet una adaptació i l'ha escurçat fins a 90 minuts, cosa que crec ha estat
un encert; hora i mitja de mal rotllo és més que suficient, especialment quan
el trio d'intèrprets han estat molt ajustats i excel·lents en els seus papers.
Lluís Soler en el rol de militar a l'antiga, dèspota, malcarat i maltractador
psicològic. Mercè Arànega en el paper de l'esposa, amargada, desconfiada, però
no del tot víctima i finalment Carles Martínez fent de cosí fracassat, de poc
caràcter i amb el pap ple de greuges. Un tercet de luxe per una obra difícil,
d'aquelles en que si direcció i actors no estan a l'altura dius "va home,
va".
Molt bona l'escenografia,
muntada damunt un oval empostissat de fusta amb el públic a tres bandes, quatre
mobles que havien sigut de categoria i un paraigüer, un paraigüer on el capità
guarda el sabre, arma que de tan en tant branda. Una il·luminació molt adequada
per l'ambient malsà de la casa, i al final un protagonista molt especial, la
música: Maskarade del compositor rus Aram Khatxaturian, un vals d'aquells que
fan posar la pell de gallina.
Per si el voleu
escoltar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada