Quejío

QUEJÍO

(al Teatre Poliorama)

          Quejío és una paraula en dialecte andalús, equivalent al quejido castellà, que en català traduiríem com a lament, gemec... possiblement plany, però Quejío és també el títol d'una obra de teatre emblemàtica que La Cuadra De Sevilla, de la mà de Salvador Távora, va estrenar ara fa 45 anys. Ha plogut molt.

          Recordo que l'any 1972 vaig arrossegar a una colla d'amics al Teatre Capsa, i vam veure aquesta obra. Alguns encara no m'ho han perdonat i em saluden ben justet, perquè era una obra difícil. Avui m'he encaminat al Poliorama amb un cul així —índex i polze formant un petit cercle— perquè a mi els revivals em fan por, sóc de guardar els records com això: records; però no me n'he pogut estar, i ara en la calma de la nit i el vas de whisky a mà, estic content d'haver-ho fet. M'explico.

          Començaré dient que aquesta és una obra en blanc i negre, amb més negre que blanc perquè és teatre de protesta, reivindicatiu, de denúncia, que ens parla d'una Andalusia captiva. De qui? Doncs dels de sempre, dels cacics, dels poder fàctics... però l'autor no s'està de res i explica aquesta Andalusia des de les vísceres, des de la freixura que just el deixa respirar,  com ho feia García Lorca amb Bodas de Sangre o La Casa de Bernarda Alba. Però va tocar os, sinó vegeu que va escriure un "crític" l'endemà de l'estrena:

«No me gustó esencialmente porque a través del espectáculo Quejío se trasluce, como otras tantas veces, una intención política y siempre he mantenido el principio —no tesis particular—, de que con el teatro no se debe hacer política. Creo que va siendo hora de que las autoridades tomen cartas en el asunto y limpien ciertos sectores y ambientes, recuperando para el teatro? y para Barcelona en suma?, la sanidad, la nobleza de un público auténticamente joven, y terminen de una vez con ciertos elementos equívocos que mejor estarían en un correccional»

Com podeu veure molt content no estava el tal Val Jarrin que segurament encara enyora a Franco.

          L'escenografia és molt bona, neta, pelada, només una paret al fons on es projecten les ombres dels esclavitzats i les cordes que els lliguen al piló projectant una mena de teranyina. Els referents son absolutament rurals, una forca de batre el blat, una fals, una dalla... A un racó la dona que no diu res, ofereix aigua del càntir i eixuga la suor del front dels temporers...

          A l'obra no hi ha diàleg, només acció, lenta, feixuga, ball i cante... i desesperació. Tres dels intèrprets estan encadenats a una mena de piló que no els deixa avançar (l'Estaca?); es poden bellugar, però només fins a un punt, el que els permeten els poders. Estiren però allò no es mou, malden, es queixen (quejío), però fins al final, unint esforços sembla que el desplacen lentament i aconsegueixen avançar fins al pati de butaques on imploren al públic que agafin les cordes que els encadenen i els ajudin a tibar. Moment màgic i emocionant. Apagada de llums i aplaudiments sincers. A mi se m'ha posat la pell de gallina. Però no s'ha acabat aquí.

          Dos dels actora han baixat al pati de butaques i han ajudat a un Salvador Távora malalt diria jo, molt fotut i visiblement emocionat que malgrat el seu estat, ha saludat al públic (puny en alt) que l'ha premiat amb encara més aplaudiments. A mi m'ha fotut veure'l així —és gran, però no tant—. Però després he pensat que aquest mecànic soldador de Hytasa, l'empresa tèxtil que va fer posar Franco a Sevilla, ha tingut l'empenta de venir a Barcelona a celebrar aquests 45 anys de l'estrena de Quejío, i m'he dit "sí senyor, amb dos pebrots".