4 de jul. 2018

Humans

HUMANS
(al Romea)




          Nit d'estrena oficial al Romea dins el Grec Festival: Humans d'Stephen Karam dirigit per Mario Gas. La sala plena dels habituals de les nits d'estrena que aquests dies es deixen veure més al ser peces incloses en el Festival més important de Barcelona.
          Jo de Karam no li coneixia res, i la primera impressió que m'ha donat ha estat la d'un dramaturg molt americà, o sigui molt Arthur Miller o Tracy Letts... però sense la categoria de Miller o Letts, a no ser que l'adaptació i traducció ens l'hagi jugat. Coneguda és la frase traduttore, traditore, però com que no he llegit ni vist l'obra en anglès, m'haig de aquedar amb el que he percebut avui.
          Una família d'arrels irlandeses celebra el dinar d'Acció de Gràcies al barri de Chinatown de Nova York on s'ha traslladat a viure la filla petita i el seu xicot. El pare, la mare, la germana gran i l'àvia hi arriben amb certa recança, ja que anys enrere havien viscut en aquest barri, a contracor. No els agradava el veïnat, i després de molts esforços i privacions van aconseguir sortir-ne; ara la filla hi ha tornat i la família ho accepta  malament. Només de començar l'àpat afloren els retrets i tots intenten "cobrar-se" antigues factures pendents. La cosa finalitza amb una confessió el pare que per veure's capaç d'afrontar la realitat s'ha emborratxat, però d'una manera molt poc convincent. Jo he enyorat la curda del matrimoni de Qui Te Por De Virginia Woolf d'Edward Albee, de les millors mai escrites.
          Crec que l'obra (o l'adaptació) s'ha presentat de forma barroera i la direcció de Mario Gas ho ha acabat d'espatllar. D'acord que els personatges són gent de no massa cultura, però penso que a la direcció li ha mancat finezza. El xivarri, els crits i el soroll hi han estat massa presents.
          En quant a les actuacions, no diré que hagin sigut dolentes, però quan l'obra no rutlla no hi ha manera d'excel·lir. L'escenografia bona, a dos pisos representant el duplex on viuen els fills, apartament cutre de semisòtan i sòtan sense finestre. Jo recordo una Muerte De un Viajante de Miller, em sembla que a principi dels 60', on crec que per primera vegada es va veure a Barcelona un escenari partit en planta i primer pis, o sigui que cap novetat.
          En fi, segons la meva opinió aquest Humans no passarà a la història.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada