A CASA

A CASA

(a La Gleva)

          Si la memòria no em falla, fa dotze anys al Teatre Romea —que faríem sense el Romea?— vàrem veure una cosa extraordinària de Tony Kushner: Homebody/Kabul. Aquí vaig descobrir aquest dramaturg extraordinari, doncs carallot, em vaig perdre l'Àngels a Amèrica que va fer en Flotats en la inauguració del TNC.

          Ara, a La Gleva hem recuperat una part d'aquesta obra de la mà del mateix director, Mario Gas i de l'actriu que va fer el primer monòleg de la peça: Vicky Peña. I haig de dir que he tornat a flipar pel text, per la interpretació i per la direcció.

          Les sensacions que t'arriben en una funció teatral poden ser moltes i diverses: et pots divertir, et pots emocionar, et pots avorrir i fins i tot et pots emprenyar i cagar-te amb la mare que els va parir, però n'hi ha una (de sensació) que és "la sensació", quan l'obra t'engrapa, habitualment per l'estómac, se t'emporta i no et deixa anar. Malauradament no passa massa sovint. M'ha passat amb Kushner, amb Mouawad, amb Mammet i encara em passa amb Shakespeare...

          A CASA, és el títol de la primera part d'aquest Kushner que es fa ara a La Gleva, un monòleg potent i molt difícil que la complicitat de Gas i Peña han portat a altures estratosfèriques. Poc més d'una hora on la capacitat de l'actriu et fa oblidar la incomoditat del seient on has aposentat el teu humil i martiritzable cul.

          Kushsner, un home que s'autodefineix coma a jueu, homosexual i antisionista va escriure aquest text com el monòleg on una dona s'imagina viatjant al Agfanistan per fugir de la seva insatisfacció, de l'avorriment del seu home, de la falta de comunicació amb la seva filla... Més endavant ho va ampliar amb la segona part, però el que se'ns ofereix ara a la Gleva és només el monòleg inicial.

          La Gleva és un teatre molt petit i l'escenografia d'Antoni Belart és molt adient: només una taula i dos sillonets. Res ens distreu de la magnífica interpretació de Vicky Peña que diu amb autoritat paraula rere paraula el text magnífic de Kushner on no hi sobra ni un adjectiu i no hi falta cap verb. És una lliçó magistral de com s'escriu un monòleg i de com un director orienta a la seva actriu perquè les paraules flueixin amb naturalitat, tan i tan ben dites, que els que les escoltem ens sembli que tot és molt fàcil.

          Avís per a navegants; estarà en cartell fins el 30 de juny. No sigueu carallots i us la perdeu, l'hàgiu vist o no. És una d'aquelles peces imprescindibles.

Humans

HUMANS

(al Romea)

          Nit d'estrena oficial al Romea dins el Grec Festival: Humans d'Stephen Karam dirigit per Mario Gas. La sala plena dels habituals de les nits d'estrena que aquests dies es deixen veure més al ser peces incloses en el Festival més important de Barcelona.

          Jo de Karam no li coneixia res, i la primera impressió que m'ha donat ha estat la d'un dramaturg molt americà, o sigui molt Arthur Miller o Tracy Letts... però sense la categoria de Miller o Letts, a no ser que l'adaptació i traducció ens l'hagi jugat. Coneguda és la frase traduttore, traditore, però com que no he llegit ni vist l'obra en anglès, m'haig de aquedar amb el que he percebut avui.

          Una família d'arrels irlandeses celebra el dinar d'Acció de Gràcies al barri de Chinatown de Nova York on s'ha traslladat a viure la filla petita i el seu xicot. El pare, la mare, la germana gran i l'àvia hi arriben amb certa recança, ja que anys enrere havien viscut en aquest barri, a contracor. No els agradava el veïnat, i després de molts esforços i privacions van aconseguir sortir-ne; ara la filla hi ha tornat i la família ho accepta  malament. Només de començar l'àpat afloren els retrets i tots intenten "cobrar-se" antigues factures pendents. La cosa finalitza amb una confessió el pare que per veure's capaç d'afrontar la realitat s'ha emborratxat, però d'una manera molt poc convincent. Jo he enyorat la curda del matrimoni de Qui Te Por De Virginia Woolf d'Edward Albee, de les millors mai escrites.

          Crec que l'obra (o l'adaptació) s'ha presentat de forma barroera i la direcció de Mario Gas ho ha acabat d'espatllar. D'acord que els personatges són gent de no massa cultura, però penso que a la direcció li ha mancat finezza. El xivarri, els crits i el soroll hi han estat massa presents.

          En quant a les actuacions, no diré que hagin sigut dolentes, però quan l'obra no rutlla no hi ha manera d'excel·lir. L'escenografia bona, a dos pisos representant el duplex on viuen els fills, apartament cutre de semisòtan i sòtan sense finestre. Jo recordo una Muerte De un Viajante de Miller, em sembla que a principi dels 60', on crec que per primera vegada es va veure a Barcelona un escenari partit en planta i primer pis, o sigui que cap novetat.

          En fi, segons la meva opinió aquest Humans no passarà a la història.

Calígula

CALÍGULA

(al Teatre Grec)

           Avui haig de confessar que fer aquesta ressenya em fa mandra, molta mandra, en especial perquè suposadament era una de les peces importants d'aquest Grec i, al menys a mi, m'ha resultat fallida i m'he avorrit com una ostra.

          Ara potser diré un disbarat, que naturalment només és la meva opinió: penso que Albert Camus va ser un escriptor important, i com a tal va marcar una època i va donar pautes pels que vindrien al darrera, com sempre passa, però avui està caducat. El seu discurs entre absurd i existencialista, amb reflexions constants i especulacions inacabables, contraposant contínuament conceptes, penso que fa el relat feixuc, i per tant avorrit.

          Si a això hi afegim que Mario Gas ha optat per una direcció plana, més plana que la Terra a l'Edat Mitjana, deixant que al actor que li toca digui el seu monòleg mentre la resta escolten immòbils els conceptes —que jo acabo de considerar caducs— el tedi s'amplia per un efecte lupa que l'augmenta. Amb això no vull dir pas que els actors ho hagin fet malament; Pablo Derqui, Mònica Lòpez i Xavier Ripoll han estat especialment bé —també tenen els papers més lluïts— i la resta molt correctes, però a mi la forma d'atacar l'obra m'ha cansat. Conclusió: els intèrprets han fet el que han pogut amb el material que els han servit, i la cosa no ha donat per a més.

          L'escenografia de Paco Azorín, gran com per omplir el terra de l'escenari, però minimalista com a concepte. Un terra inclinat de color clar amb una mena de nínxols que tan podien ser d'un cementiri com d'un edifici d'estil feixista, com tants se'n poden veure al nord de l'Itàlia moderna, com Milà. Res més, excepte la paret de pedra del fons del sot del Teatre Grec. Una il·luminació efectista de Quico Gutiérrez que ha servit bé al projecte i un vestuari d'Antoni Belart, molt bo pel meu gust, han completat la història.

          Punt i apart és mereix la collonada de fer aparèixer La Màscara, el Joker i David Bowie cantant Let's Dance fent el ruc en un moment determinat de l'espectacle. Perquè? Algú ho deu saber; jo no. M'ha semblat patètic. Si ho han fet perquè intuïen que en aquell moment el públic ja estaria fins els  bollocks d'avorriment, la resposta és correcte, però la solució no.

          El Teatre Grec quasi ple, i quan l'obra s'ha acabat, un públic enardit s'ha posat dempeus aplaudint, cridant bravos i tapant als de darrera que no es pensaven aixecar, però això sempre passa. Demano disculpes pel que he dit de Camus. Sé que molta gent no hi estarà d'acord.

Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano

SÓCRATES, JUICIO Y MUERTE DE UN CIUDADANO

(al Teatre Romea)

De Sócrates, considerat el fundador de la filosofia occidental, en sabem moltes coses; que va néixer el 470 a.C., que va lluitar en la Guerra del Peloponès en favor de Atenes, la seva ciutat, que va investigar sobre conceptes morals com el bé o la justícia... i finalment que va ser condemnat a mort per ingestió de cicuta quan tenia 70 anys. A pesar ser una figura clau, no va deixar escrita ni una línia, i tot el que he dit abans que sabem, és gràcies als seus incomptables alumnes, Plató entre ells. Així doncs aquesta obra està escrita en base a textos de tercers. La dramatúrgia és a quatre mans, Mario Gas i Alberto Iglesias i la direcció de Mario Gas.

Cansino és una paraula castellana que en català hem de traduir per pesat o lent, i em sembla que, lamentablement, és el qualificatiu que li hauríem de donar a aquesta peça. Està molt malament? No, però no camina. La posada en escena és correcta, l'escenografia —sense arriscar-se ni un mil·límetre— és raonable, així com la il·luminació i el vestuari... però l'obra no arrenca, i a mida que avança, interiorment et vas dient "au va, va...". Els actors, potser ja ho he dit massa vegades, no m'atreviré a dir que ho han fet malament, però de miracles habitualment no en saben fer i sense un bon text, com deia un tiet meu una mica baliga-balaga: cagada pastorets.

Jo a Mario Gas el considero un dels grans directors del panorama teatral; li he vist dirigir drama, comèdia, musicals... em sembla que cap gènere se li resisteix. En canvi, com a dramaturg només li he vist dues coses i cap m'ha convençut. Amb tot els respecte, m'ha vingut al cap aquella dita castellana que diu zapatero a tus zapatos.

El Romea estava ple com un ou, fins i tot el segon pis, i el públic ha aplaudit, però tampoc s'ha rebentat les mans. Això sí, el que crida "bravo" hi era i no ha fallat pas, però m'ha semblat que avui ho cridava tímidament.

El Veneno del Teatro

EL VENENO DEL TEATRO

(al Teatre Romea)

Rodolf Sirera és un autor valencià  gestor cultural, traductor, guionista  i dramaturg, autor de l’obra que he vist avui en castellà: El Veneno del Teatro (1978), dins del Festival Grec d’enguany.

A l’obra original l’acció es situa al París l’any 1784, però en la posada en escena d’avui representa que estem més o menys en l’època actual (primer problema). Un marquès fa venir al seu palau a un actor de fama, doncs ha escrit una obra i vol que li representi una part important, la mort de Sòcrates de la manera més real possible, i a més vol debatre sobre el tema de si l’actor s’ha d’identificar amb el personatge fins al màxim extrem, o només l’ha de representar i oblidar-se d’ell a la caiguda del teló.

L’obra comença amb l’actor al palau prenent santa paciència perquè el marquès el fa esperar (hores?), intencionadament. En l’adaptació d’avui passa el mateix, però el marquès ja no és marquès, només un home poderós i l’actor, tot i voler marxar més d’una vegada, continua quedant-se, i aquí és on veig el primer problema.

Cinc anys abans de la Revolució Francesa, els que no eren nobles adoptaven posicions servils davant els que ho eren, però situat a l’època actual segurament que l’actor famós hauria tocat el dos maleint l’home poderós en arameu. Crec que l’adaptador, José María Rodríguez l’ha vessat en aquest salt en el temps i a partir d’aquest començament, a mi m’ha començat a grinyolar quasi tot; he trobat gran part de les situacions forçades. No desvetllo res més per als que la vulguin anar a veure.

Penso que amb aquest material Mario Gas no hi ha pogut fer gran cosa, o no se n’ha sortit. Els actors, sense dir que ho hagin fet malament, no han brillat. S’ha d’anar molt en compte amb les adaptacions, sinó passa com en aquelles tragèdies de Shakespeare on el protagonista demana al criat que aguanti l’espasa per saltar damunt d’ella, i l’únic que porta el servent és un fusell d’assalt AK-47 de dues-centes bales.

L’escenografia de Paco Azorín senzilla, però ben resolta i la il·luminació de Juan Gómez eficaç, especialment bella en la primera escena on penetrava una llum de capvespre per la gran finestra lateral; imatge espectacular.

Pocs espectadors: el Romea a menys de mitja entrada i els aplaudiments escassos, freds diria jo.

Un fràgil equilibri

UN FRÀGIL EQUILIBRI

(al Teatre Lliure de Montjuic)

No m’estranya que Edward Albee obtingués un premi Pulitzer de teatre. Avui hem pogut constatar la qualitat de la seva dramatúrgia en una obra difícil per poc concreta, una obra on no hi ha ni bons ni dolents (o ho són tots mig dolents?) Per la manera que fluïa el text, m’atreveixo a assegurar que la traducció de Joan Sellent és excel·lent.

Una família americana. L’Agnes i el Tobias disfruten d’una posició econòmicament còmoda, bona casa, servei. També una filla, una germana d’ella i bons amics, però... la filla torna a la casa paterna perquè s’ha separat (per quarta vegada), la germana també la tenen acollida i és alcohòlica, i els amics es presenten de sobte i també es queden i no volen marxar; tenen un problema que no acabem d’entendre. Ningú parla clarament, excepte la alcohòlica que no té pèls a la llengua, i de mica en mica van sortint coses, un fill mort, mitges veritats, retrets... ai, ai, ai! Com diu el programa el paradís perdut que, de fet, mai no es va perdre perquè mai no va existir.

Ja he dit abans que el text és magnífic, la posada en escena molt bona, a quatre grades i el vestuari molt cuidat, especialment a la segona part quan surten tots en bates de seda. La il·luminació molt aconseguida.

Crec que el Mario Gas s’ha lluït en la direcció, trobant el punt just de cada personatge i en conseqüència els actors ha estat magnífics. Una bona nit de teatre, llàstima que hi havia molt poc públic. Serà perquè era dimarts i és un dia poc habitual?

UN TRANVÍA LLAMADO DESEO

(al Teatre Tívoli)

     Alguna cosa no ha funcionat prou bé en aquest tramvia i m’inclino a creure que ha sigut la direcció; penso que en Mario Gas no ha estat encertat. La obra és sobradament coneguda i l’autor, t’agradarà més, t’agradarà menys, és prou potent, i avui, en canvi, ha quedat tot fluix, i dir que Tennessee Williams queda fluix és quasi una insult.
     Els personatges de l’obra, especialment en Kowalski, la Stella, la Blanche i en Mitch són molt forts, gent complicada amb passats i presents difícils, per no parlar del futur de merda que els espera, però avui han quedat una mica diluïts. Ja han cridat, han fet soroll i han llençat coses per terra, però no m’han semblat convincents. Tot i la presència de Vicky Peña com a Blanche i Roberto Álamo com a Kowalski (el recordareu en el magnífic Urtain que ens va oferir Animalario) la obra no ha tirat endavant amb la potència que s’esperava.

     La escenografia tampoc hi ha ajudat, en la meva opinió. El Tívoli te l’escenari a una alçada considerable i elevar el que representava la casa per separar-ho del que volia ser el carrer no m’ha semblat un encert. Per altra banda no s’ha aconseguit l’ambient claustrofòbic de pis miserable i calorós que el guió es mereix. Potser amb un altra tipus d’il·luminació s’hauria millorat, no ho sé.

     En fi, no ha sigut el millor dia de Grec i no podem parlar de falta de rodatge, ja que aquesta obra porta quasi un any voltant per les espanyes. El teatre ple a vessar i, al ser dia d’estrena, amb la presència de tothom “que hi havia de ser”, faltaria plus.