JOHN & JEN

JOHN & JEN

(al Teatre Gaudí Barcelona)

          Avui no sé com posar-m'hi. Tot i que sóc conscient que no em llegeix quasi ningú, no m'agrada gens fer ressenyes dolentes, especialment quan són de teatres petits, però com deia Mariano Rajoy, la veritat per davant (o no va ser ell...?). Sigui per sort, sigui per vici, tinc la possibilitat d'anar amb certa freqüència a Londres principalment a veure teatre, preferentment musical, i és clar... les comparacions són odioses. Intentaré ser clar.

          A Barcelona de teatre musical se n'ha fet poc. Quan jo feia la mili (any 1959-60) al Paral·lel es feia molta revista, teatre de varietats en que es cantava, es ballava i s'ensenyava —dintre el que el govern civil permetia— una mica de cuixa i de vegades un pit, mai dos. El Molino, L'Arnau, l'Apolo..., alguna cosa esporàdica, però no musicals. L'any 1988 Dagoll Dagom estrena Mar i Cel, el que podria ser l'obra fundacional del musical català modern i al 1996 apareix la Companyia El Musical Més Petit.

          Ara se n'estan fent molts, com si ens hagués agafat una mena de xarampió, però s'hauria d'anar amb compte per no prendre mal. Els musicals són com una òpera. Penso fermament que Els Miserables o el Fantasma de la Òpera no tenen res a envejar al Turandot de Pucini i com a tals són molt complicats de posar en marxa. Habitualment requereixen de companyies grans, vestuari, il·luminacions complexes i orquestra. En la meva última ressenya de Londres parlava de Kiss Me Kate al ENO amb 60 músics al fossat.

          Crec que aquestes magnituds, de moment, les hem d'oblidar. El Fantasma porta 32 anys ininterromputs a la cartellera londinenca, més de 12.000 representacions, per tant crec que s'ha de posar la mirada a produccions autòctones, que n'hi ha, de petit format, o importades de la mateixa magnitud, però també molt de compte amb les importades, i ara comença la ressenya de John & Jen.

          Andrew Lippa, com Jason Robert Brown, és un dels grans compositors de musicals de petit format, però petit no vol dir senzill i aquí ja comencem a tenir un problema. Tot queda fiat a els temes musicals i les interpretacions. No hi ha vestuari espectacular, ni dues dotzenes de ballarines movent-se harmoniosament per l'escenari... ni micros inal·làmbrics amb GPS, que tot ajuda a fer l'obra espectacular. Aquí hi ha el John i la Jen a pit descobert, davant una partitura tremendament complicada i em sap greu dir-ho, però penso que a l'Anna Valldeneu i al Marc Pociello els venia gran. Penso que a Xavi Duch, del que he vist coses molt bones es va passar d'atreviment.

          La majoria de persones pensa que si cantes "afinant" el que està escrit a la partitura ja n'hi ha prou. Això, tot i ser important, és secundari. L'important és entendre el que es canta, modular, matissar pianos i fortes i actuar perquè el públic que t'escolta s'ho cregui. Per això és impossible cantar lieds de Shumann si no saps alemany, no saps el que dius i no et pots emocionar; podries cantar les melodies amb la lletra de La Flaca, i el resultat seria ben galdós. I a això hi hem d'afegir estar en comunió, entendre's amb els músics que et donen el suport, perquè veu i so instrumental formin un corpus.

          Acabo. Lamento dir que aquest John & Jen li van mancar la majoria de les coses que acabo de comentar, però no voldria desanimar a ningú. S'ha de treballar i si no s'actua amb públic el que es fa només són assaigs. Finalitzo dient que hi ha una figura importantíssima, la base, que és el productor, el que posa en marxa l'espectacle, fins i tot el que busca la pasta per fer-lo. En tenim a Catalunya? Doncs potser hauríem de començar per la base i demano disculpes per la mala crítica.