14 de jul. 2018

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT
(a la Sala Beckett)




          Claudia Cedó: quan sentiu aquest nom poseu-vos drets en senyal de respecte; se'l mereix després del que he vist avui a la Beckett, i hem de valorar que no ens sobren dones dramaturgues. I dic això no perquè el que s'explica a l'obra sigui un fet real que li va passar a ella i a la seva parella, que també. Ho dic per la meravella que ha escrit, com l'ha escrit, l'impecable del text i l'estructura que hi ha donat. He sortit tocant el cel amb les mans!
          Només d'entrar a la Sala de Baix de la Beckett ens hem trobat amb una escenografia impactant —la sala dona per a molt, només cal recordar Esmorza Amb Mi—, una estructura a quatre bandes amb un terra recobert de bocins de suro. Max Glaenzel ha deixat anar la seva imaginació i l'ha encertat.
          I aleshores els personatges: la Júlia i el Pau que esperen una criatura i quan estan de cinc mesos la cosa se'ls complica i hauran de assumir que perdran aquell fill. S'estimen i es fan forts, però no em vull ni imaginar trobar-me amb una situació com aquesta.
          Per començar la Cedó ha fet una virgueria: el paper de la Júlia està doblat, dues diferents versions de la seva personalitat, cosa que aporta una dinàmica espectacular al desenvolupament de l'obra. També ha estat molt hàbil introduint una trama paral·lela amb la història d'una actriu i un director que assagen una obra de teatre on el Pau treballa de tècnic de llums. En determinats moments els diàlegs dels pares es van desdoblant amb els dels de l'obra de teatre. Una mica marca de la casa "Cedó".
          Els diàlegs són d'una precisió que encaixa en cada moment, i ens ha fet el regal de posar-hi moments flash back divertits com quan van "fer el nen", que ens han deixat respirar, recuperar l'alè i donar-nos temps a eixugar-nos els ulls davant el drama tan potent que se'ns explicava. Aquí hi vull afegir que Sergi Belbel hi ha aportat el millor d'ell mateix, amb una direcció precisa i sensible, però sense fer concessions al sentimentalisme barat; tot ha estat molt mesurat i encaixat en el seu lloc.
          Il·luminació de Kiko Planas boníssima amb detalls com quan a la parella els dequeien els ànims, els focus abatien la llum fins a tocar al terra. En el teatre es poden fer meravelles amb els llums.
          Què mes? Doncs que els papers de la Júlia s'alternen entre la Vicky Luengo i la Maria Rodriguez dia sí dia no. A mi avui m'ha tocat la Vicky, però no crec que em resisteixi a tornar-hi el dia que ho faci la Maria. La resta d'actors han estat tots fenomenals. Com deia Billy Wilder, el càsting és importantíssim: Pep Ambrós, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, i Xaviar Ricart, a més de les dues esmentades, han estat formidables.
          Acabo amb una reflexió patriòtica —avui que al Llarena l'han donat pel sac—; en aquest nostre país hi ha talent, hi ha molt de talent, i l'hem de bressolar, n'hem de tenir cura. Hem d'omplir els teatres, potenciar els dramaturgs, als directors i a la pila de bons actors que tenim, i consti que faig servir el genèric per anomenar dones i homes. Son el nostre patrimoni, no els poden deixar tirats en un descampat, que per cert forma part del títol de l'obra i no he comentat el perquè, però és igual. Com que no us la perdreu, ja veureu de que va.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada