OCAÑA, REINA DE LAS RAMBLAS
(a la Sala Beckett)
Per fi! Avui he pogut
veure OCAÑA, REINA DE LAS RAMBLAS, i estic content. Si no m’equivoco l’havien
fet dues vegades a Barcelona, i sempre se m’havia escapat, coses que passen. Els
que van molt al teatre saben de que parlo; obres que t’interessen molt i per “a”
o per “b” desapareixen de la cartellera sense que hi hagis anat. D’aquesta en
part me n’alegro perquè així he pogut veure la última versió.
Ocaña... personatge
irrepetible, icona de l’underground barceloní en els darrers anys de la
dictadura franquista. Una persona trencadora, lliure, fet a si mateixa, que
venint del llarg hivern franquista era com un glop d’aire pur... però deixem la
seva biografia que si us interessa trobareu a les xarxes, i anem a l’obra.
Marc Rosich, autor i
director ha sigut un murri, començant per escollir l’equip. Protagonista: Joan
Vázquez, una de les millors veus que tenim a casa. Marc Sambola, compositor i
guitarrista que domina l’ampli ventall del que es pot fer amb aquest
instrument, des del més modern fins a la copla i el flamenc; i els que “no
es veuen” damunt l’escenari, però que “hi són”: il·luminació: Sílvia Kuchinow,
vestuari: Joana Martí, moviment: Roberto G. Alonso, i és clar, con estos
mimbres...
El Marc (ja ho he dit
oi que és un murri?) s’ha carregat voluntàriament l’ordre cronològic dels fets
i ha començat per l’arribada del jove andalús a Barcelona, marxant d’un poble d’Andalusia,
societat molt tancada en que ell era “el maricón”. A Barcelona es respiraven
uns aires una mica menys resclosits que li van permetre mostrar-se com era i
deixar anar la seva creativitat en una quasi llibertat.
Amb aquest relat anem
entrant en la vida del personatge que ens va cantant coplas com El Dia Que Nací Yo o Verde Como El
Trigo Verde, escortat magníficament pel Marc Sambola, capaç de fer uns
acompanyaments precisos per aquest tipus de música popular, però amb uns tocs
de música actual amb acords de tretzena o alterats que deunidó.
Val a dir que Joan
Vázquez te un domini vocal molt notable; controla molt bé els tempos i sap
modular i administrar els pianos i els forte amb saviesa. A més
és molt bon actor, no es limita a cantar “el tema”, l’interpreta i et comunica
els sentiments implícits en la cançó a més de amb la veu, amb tot el cos. Nota
alta per a ell i el Marc Sambola que n’és el director musical.
Acabo, crec que és
una peça rodona, testimonial, que ens explica la vida d’un paio valent en una
època encara difícil, que va morir en circumstàncies dramàtiques, doncs per les
festes del seu poble, Cantillana, es va fer una disfressa de sol espectacular amb
paper maché rematat amb unes bengales... i se li va encendre tot i es
morí cremat al cap de pocs dies a l’hospital.
Pocs dies a la
Beckett amb les entrades exhaurides, però no patiu perquè us passi el que em va
passar a mi anys enrere. Si no badeu, la podreu veure a l’Espai Brossa, que la
repescaran. No us la perdeu!
Q
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada