TOT VA BÉ SI ACABA BÉ
(al Parc dels Til·lers de Barcelona)
Els que em coneixen
segur que m'han sentit a dir més d'una vegada que Shakespeare és com el porc; d'ell s'aprofita tot. A primera vista és una
sentència poc respectuosa, però és una veritat com un temple, i aquests dies s'ha
pogut comprovar, una un cop més, amb el que els Parking Shakespeare estan oferint
al parc dels Til·lers de l'Estació del Nord.
Tot Va Bé Si Acaba
Bé (All's Well That Ends Well) és una
de les comèdies menys representades del bard, que com tantes de les seves obres
està més o menys inspirada en el relat d'un altra autor, en aquest cas el
Decamerò de Boccaccio. Una història tonteta i força inversemblant que gràcies a
la manera de fer dels Parking, i sota la versió i direcció, inspiradíssimes,
del duet Mònica Bofill i Judith Pujol esdevé una peça divertida, refrescant i
imprescindible per acomiadar la temporada.
Una gentada estem
assegut esperant, i a les set de la tarda es comença a sentir la fanfàrria amb
que s'acosta la companyia a l'espiral que es dibuixa al parc, i que el públic rebem
amb una bona tanda d'aplaudiments, i a continuació el bufó ens comença a
explicar el que passarà, interromput repetides vegades per la resta de components
de la faràndula, que li arriben a preguntar si ho explicarà tot ell o ho podran
representar com estava previst. Aquesta manera de fer és marca de la casa i
dóna un to distès i jocós a la peça.
I així va
discorrent al llarg de l'hora i mitja la senzilla i primeta peça del geni
anglès, amb interrupcions dels uns als altres, amb cançons i danses amb
moviments més dignes de Shin Chan que de l'època renaixentista, i el mateix
passa amb les cançons que van des de la copla més cutre fins a mariconades com Olvídame
Y Pega La Vuelta el duet Pimpinela (tela!).
El vestuari és de
traca i mocador. Des de l'elegància d'Òscar Bosch fent de Lafeu, americana i
pantalon de lli color cru, barret del mateix color, fins als pantalons de
jugador de bàsquet verd parxís talla XXXXXL, samarreta imperi, camisa mambo i mitjons impossibles d'Adrià Díaz en
el paper de bufó, i així tota la companyia. A destacar la dicció de tots els
components, clara i precisa; saben projectar la veu de manera exemplar i fins i
tot persones com jo, que anem més curts d'oïda que de gambals, no ens perdem ni
mitja paraula malgrat ser la representació a l'aire lliure. A això hi hem
d'afegir molt bones actuacions amb l'estil que jo adoro: tots al mateix nivell,
equilibrats, sense ningú destacant per damunt dels altres. Felicitats!
No em puc estar
d'anomenar els intèrprets: Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz,
José Pedro García Balada, Pep García-Pasqual, Carles Gilabert, Ariadna matas,
Santi Monreal i Ricard Sadurní.
L'únic que he de
lamentar, és el que passa amb tot el que és bo: s'acaba, però per altra banda
ens queda l'esperança de que l'any que ve hi tornarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada