21 de març 2019

VERSIONES PARCIALES Y ERRÓNEAS DE MI VIDA Y MI GLORIA

VERSIONES PARCIALES Y ERRÓNEAS DE MI VIDA Y MI GLORIA
(a can Kabrota)




          Dilluns passat va ser tercer del mes i per tant @dillunskabrota. Atepeïts quasi com presos polítics dins autobús de trasllat de la Guàrdia Civil, vam omplir el menjador de casa per gaudir d'una sessió de teatre "petardo", qualificatiu que no apareix a la Poètica d'Aristòtil, però que us puc jurar que existeix.
          Teatre de proximitat, doblement, per que el fem a dos pams dels espectadors i perquè la Glòria Ribera és de Guissona, a un tir de pedra d'Igualada. El programa diu: "¿Que passaria si un dia les drogues més perilloses, les més perjudicials i addictives fossin no solament legals i assequibles, sinó també subministrades als més dèbils? VERSIONES PARCIALES Y ERRÓNEAS DE MI VIDA Y MI GLORIA és el títol de l'espectacle. Ara podria afegir que el nom ja ho diu tot, però és mentida, ni el títol ni el comentari aclareixen una me.
          El que queda clar al cap d'un moment de començar és que tenim la diversió assegurada. La pianista, Amalia Calderón, comença interpretant al piano una melodia que ens sona a familiar. Últimament l'hem sentit massa, i de sobte La Glòria, elegantíssima, enfundada en un vestit llarg, de color negre i escot generós, baixa lentament l'escala del magnífic teatre —una mica d'imaginació, sisplau— cantant el famós cuplet de Benemérito Ahumado A Por Ellos. Moment màgic que ja ens dona pistes de per on aniran els trets. Aleshores la Glòria es desfà del vestit i es queda en una mena de vestit de corista dels d'ensenyar cuixa, amb lluentons i ens explica... ens explica... coses.
          L'Amalia l'acompanya al piano, però també canta i balla (?) o fa bots amb ella, fa de mal dir. La Glòria desapareix un moment i torna a entrar amb un mono de treball, estil munyidora de vaques i ens torna a explicar... coses. I així anem avançant... Mentrestant a la pantalla d'un televisor apareixen spots de la famosa llet de vaca Gloria. El públic, que ja s'ha anat acomodant lluitant a discrets cops de cul per una tros de cadira, no s'acaba de creure el que està passant; a moments està expectant, altres esclata en riallades pel que fan aquelles dues boges, i de repent sona una música que els torna a ser molt familiar, però la lletra no l'acaben d'entendre: és en anglès, i tot i que els nostres invitats són molt cultes i parles l'hòstia idiomes... no l'acaben de plegar. És...? Vols dir...? Sembla...? Redéu! el Remena Nena!!! el famós cuplet de Torrents i Ventura que tants anys va ressonar pel Paral·lel de Barcelona, en la llengua de Shakespeare!
          Buau!!! Què hem aprés d'un espectacle com aquest? Doncs que la conya és infinita, que persones preparades professionalment poden fer de tot. Que al teatre no s'hi va sempre a patir, a intel·lectualitzar-ho tot i posar-se el dit al front per pensar i pensar... i que un chute a la vena de morro ben executat és, de tan en tant, necessari. Apa, siau.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada