EL TEMPS QUE NO TINDREM
(al Maldà)
Tot i que és molt subjectiu, penso que la Mariona Castillo
és la millor actriu de musicals de casa nostra; per a mi no és cap
descobriment. El que sí ha estat una descoberta és en Joan Mas. He buscat a la
xarxa i poc he trobat d'ell, i és normal: acaba de començar. Felicitats!
I l'Alícia Serrat? D'aquesta noieta ja en sabem molt més.
Des de molt joveneta està en el món del teatre. ¿Recordeu un musical de butxaca
que es deia Pegados, on una parella
que estaven foten un kiki es queden
enganxat? Sí, és d'ella i del Ferran González. Doncs l'Alícia acaba de tancar
un cercle: La Trilogía de l'Amor, amb El Temps Que No Tindrem.
En aquesta obra ens parla d'amor... materno-filial, i tot i
que el tema no sembla massa atractiu, no sé, sona com aquells cursets
prematrimonials que es feien als anys seixanta, però només de començar l'obra t'adones
que anirem bé, que a l'hora de fer el pastís es van deixar l'edulcorant al
rebost.
A la peça els dos actors fan varis papers, desdoblant-se per
fer els diferents personatges. Una bata blanca: metge, unes ulleres de pasta:
psicòloga, una escombra: jardiner, i així al llarg de l'obra anem avançant en
la vida de mare i fill, fins al final. A més l'estructura és poc habitual,
doncs els actors a cada part diuen el capítol en que ens trobem i el títol del
que s'explicarà, a l'estil de l'estructura de El Quixot. Els canvis són molt
àgils perquè estan sàviament enllaçats. Al començament els mateixos intèrprets
han repartit material entre els espectadors (unes ulleres, un llibre...) i en
el moment del canvi de capítol recullen unes ulleres i ja tenim el nou
personatge.
Però no era un musical? Sí, sí, però per un cantó o altra
havia de començar, redéu. És un musical i el pianista Dani Campos, a més de ser
l'autor d'una música preciosa, és el teclista que acompanya als cantants, amb
uns temes molt adequats a cada capítol. M'agrada el seu estil com a
acompanyant, fent els acords justos, amb les tensions adequades i sense quasi
mai interpretar el tema, cosa que deixa per a les veus. En un moment fan una
escapada divertida cap a l'estètica pop, una mena de "desmarxada" cap
a Meccano, però tot molt ben controlat.
Les actuacions de la parella Castillo-Mas són molt bones;
interpreten bé, són expressius amb el cos i canten amb autoritat, matisant molt
bé els pianos i els fortes, anant a les notes més altes
sense fer esgarips, una delícia.
Molt bona nit de teatre musical en un Maldà no massa ple.
Sembla que encara no ha corregut el boca-orella. Jo us aconsello que hi aneu,
us ho passareu bé descobrint una manera de fer musicals diferent, i si quan les
van estrenar no vàreu veure les altres dues parts de la trilogia, consulteu la
pàgina del Maldà; hi ha dies que les fan totes tres i no cal veure-les per
ordre. No és Game Of Thrones, que
necessites d'un esquema per no perdre't. Per cert, no explico el que hi passa (al musical, no a Game) perquè estic segur de que hi anireu. No cal ser redundant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada