DIDO & AENEAS
(al Petit Palau)
Ahir em va trucar
un bon amic... que no volia parlar amb mi; s'havia equivocat. Aleshores la
típica conversa: "perdona... no passa res..., que fas..." i em diu
que està entrant al Palau de la Música a l'estrena de Dido & Aeneas. "Com???" No me n'havia assabentat,
sisplau!!!. Sort d'aquesta trucada a l'atzar. Compro per avui (últim dia).
Comença la funció i "la veu" ens diu que apaguem el mòbil. També ens
adverteix que en contes del contratenor tal actuarà el qual. A continuació dona
el missatge en anglès, però explica una altra cosa absolutament diferent. La
riallada entre el pública ha estat brutal —cosa que m'ha confirmat que a
Catalunya es parla bastant anglès—. Per un moment m'he pensat que en contes de
dirigir la òpera el Marc Rosich ho farien els Monty Pyton. A partir d'aquí tot
ha anat com una seda i dins els cànons.
Jo aquesta òpera feia
temps que la perseguia, però té certs inconvenients per a ser representada:
se'n va perdre una part i només dura una hora, i és clar, no "omple".
És com Cavalleria Rusticana i Pagliacci, que al ser curtes les fan
quasi sempre juntes, per parelles, com la guàrdia civil... "per
omplir".
Obviem la guàrdia
civil. Els que hem omplert el Petit Palau com un ou, hem estat testimonis d'un
muntatge fabulós. Per començar l'orquestra, Arts
Musicae-Orquestra Barroca ha estat el coixí ideal per l'òpera de Purcell,
el compositor anglès que si no hagués mort als 36 anys, ves a saber a quines
altures hauria arribat. Si a tot això hi afegim el Cor Jove de l'Orfeó Català,
la qualitat ens venia donada de sèrie, com l'air-bag dels cotxes actuals. Sota
la direcció d'Esteve Nabona la part musical i coral ha funcionat a un alt
nivell. Les òperes barroques orquestralment són "modestes", res a
veure amb Wagner, i les àries i els recitatius van encoixinats molt discretament
per una orquestra, de vegades només el clave, la tiorba o el cello, i per això
quan el cor s'arrenca l'impacte és brutal.
En aquest cas ho ha
sigut perquè al marge de la potència i l'afinació, la cohesió, la qualitat al
passar dels fortes als pianos ha estat magnífica, però tot això
no hauria sigut res sense el moviment escènic. Aquí el director d'escena Marc
Rosich s'ha entregat i s'ha lluït. Ha tingut l'habilitat de convertir tots els
components en actors.
A mi m'agrada seure molt endavant, i observar les cares dels actors i la seva expressió corporal i us juro que he quedat flipat, i tan me fot si de teatre n'he vist molt o poc, això és molt relatiu, però us puc assegurar que avui tota aquella jovenalla eren primeres espases de l'art d'actuar, i a més estic segur que s'ho han passat molt bé. Suposo que hauran passat els seus nervis, però una vegada a l'escenari s'han deixat anar i ho han brodat.
A mi m'agrada seure molt endavant, i observar les cares dels actors i la seva expressió corporal i us juro que he quedat flipat, i tan me fot si de teatre n'he vist molt o poc, això és molt relatiu, però us puc assegurar que avui tota aquella jovenalla eren primeres espases de l'art d'actuar, i a més estic segur que s'ho han passat molt bé. Suposo que hauran passat els seus nervis, però una vegada a l'escenari s'han deixat anar i ho han brodat.
És una merda que la
cultura sigui la filla tonta de la política. Vivim en un país on hi ha molt de
talent —com us podeu imaginar no parlo de polítics, on el talent és més aviat
escàs—. Si s'apliquessin els recursos proporcionats, veuríem coses molt grans,
però... Ho deixo perquè avui ha sigut un gran dia i ara ema això em posaria de
mala bava.
Gràcies Marc per la
teva trucada equivocada. De vegades l'atzar és la hòstia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada