L'AMIC RETROBAT
(al Teatre de l'Aurora)
La pujada de Hitler al poder a l’Alemanya dels anys trenta
ha sigut tractada llargament en la literatura, des de Una Princesa a Berlin,
d’Arthur R.G. Solmssen, fins a Berlin
Alexanderplatz d’Alferd Döblin, passant per dotzenes i dotzenes de novel·les, i
parlo només de ficció. L’Amic Retrobat de Fred Uhlman n’és una més, una de les
bones.
El Teatre de l’Aurora d’Igualada, un teatre modest en quan a
mides, però gran en quan a esperit, ha produït aquesta obra gastant-se les
birolles en un esforç que és molt d’agrair, i amb l’esperança d’obtenir un
retorn amb el que en l’argot de la professió en diem bolos. Dit això
anem per feina.
La novel·la és una joia, ras i curt, doncs ens parla d’una
cosa joiosa: l’amistat, l’amistat entre adolescents, dos nois de setze anys
alumnes de la mateixa escola. L’un, fill d’un metge jueu orgullós de ser
alemany, classe mitjana, guardonat de la primera guerra mundial. L’altra, fill
d’aristòcrates. L’amistat és molt forta però les circumstàncies els separaran;
l’ascensió del nazisme és implacable i les divergències no es poden aturar.
L’obra comença quaranta anys després del final de la guerra,
quan el fill del metge jueu rep una carta on se li demana col·laboració
econòmica per bastir un monument honorant els alumnes de l’escola en que va
estudiar, morts a la guerra. Ell, recordant la ignomínia del nazisme,
s’esgarrifa i llença la carta sense ni llegir els noms dels morts o
desapareguts, però no és capaç de fer desaparèixer els record de l’amistat amb
el seu company. L’obra evoluciona fins a un final sorprenent i molt emotiu, i
no és cap pirueta. És un final històric. Bravo per l’autor!
L’adaptació de la novel·la de Fred Ulhman ha estat a càrrec
de Josep Maria Miró i la direcció de Joan
Arqué. Molt bona feina d’ambdós. Els personatges joves han estat a càrrec de
Quin Àvila i Joan Amargós, i Jordi Martínez ha fet el paper del jueu quaranta
anys després. Tots tres han estat molt bé, però en totes les obres hi acostuma
a haver un bombó, i en aquest cas ha estat pel Jordi Martínez que ho ha brodat.
El final de la peça ha sigut realment emocionant.
Us la recomano molt, però (males notícies) les entrades
estan exhaurides, però (bones notícies) la podreu recuperar al TNC el proper
desembre, del 4 al 22. No us la perdeu. A més, penso que les persones decents
tenim la obligació de que no caigui en l’oblit la barbàrie nazi, especialment
ara que en aquest país “autoproclamat” Espanya, bufen vents esgarrifosos que
ens recorden les novel·les que he esmentat a l’encapçalament. Vade retro...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada