CHI GU

CHIN GU

(a la Ciudad Cultural Konex de Buenos Aires)

Hi ha uns llocs a Buenos Aires anomenats Centres Culturals on s’hi fan diversitat d’actes. Alguns són antigues naus industrials. L’anomenada Ciudad Cultural Konex n’és un exemple genuí. Una antiga fàbrica i dipòsit d’olis inaugurada el 1920 i tancada el 1992. Una vegada recuperat l’edifici s’ha convertit en un referent per a la cultura del país, on s’hi fa de tot.

Les xifres poden marejar: Patio al aire lliure: 2300 persones (s’hi fan concerts). Sala de las Columnas, coberta: 2300 persones. Gran Sala: 626 butaques. Auditorio 172 butaques. Sala Abasto, 80 butaques. Sala Galeria: exposicions. Aantesala, Patio Tolvas, lloc per fer performances i finalment un bar de 200 m2. Immediatament fa pensar el la Nau Ivanov o la Bostick de Barcelona, però en plan bèstia, o sigui Buenos Aires.

Franco Midú és un diretor teatral que fa mig any va venir amb la seva companyia a fer un #dillunskabrota memorable al jardí de casa. Viu a Buenos Aires i ens hem vist, i ahir ens va portar al Konex a veure una mena de preformance.

Chin gu és el títol, i és un viatge del tercer món al primer. Als espectadors se’ns marca amb un segell a la mà i se’ns classifica com a bestiar per portar-nos a un país il·legalment. Els mafiosos que ens manen estan molt ben caracteritzats: alguna cicatriu, cadenes al coll i molt mal rotllo. Poca llum, molt de soroll metl·lic i lots enfocant-nos a la cara directament. Alguns parlen el que sona com a una llengua eslava i els altres com a xinès. La veritat és que feien força por.

Una vegada classificats i separats per grups segons el nostre destí, ens fan entrar en un contenidor metàl·lic, tanquen la porta i ens quedem a les fosques. Aquí, tot i saber que és una performance, et sents angoixat només de pensar que això que fem per gust i pagant una entrada, hi ha milers de persones que ho passen realment, amuntegats, atemorits, lluny dels seus familiars com en els vaixells negrers del segle XVIII, però al XXI.

La funció continua, anant i venint pel immens magatzem i ens fan passar de tot, amagant-nos, fugint… fins que al final, una hora i mitja després amb gran parafernàlia de sirenes i focos apareix la policia i ens allibera. Fem cap tots al pati i allí apareixen “els dolents” per rebre els nostres aplaudiments. Vint actors, poca broma i una experiència molt gratificant.

Quan sortiem del complex per anar a sopar amb els nostres amics porteños, ja estaven entrant uns músics, doncs al cap de mitja hora hi havia un concert. Realment sembla que aquesta ciutat no dorm mai.