TANGO PORTEÑO
(al teatre Tango Porteño de Buenos Aires)
Avui no l’hem endevinat amb
l’espectacle que hem anat a veure. M’ho ensumava, però les coses no les pots
saber fins que les has vist, i per veure’l hi has d’anar. Era un espectacle de tango,
i amb el tango succeeix com amb el flamenc a Barcelona que a la mínima et fan
passar bou per bèstia grossa. Començo pel començament
El show el fan en un lloc
preciós del carrer Cerrito, just davant l’Obelisc i a tocar del magnífic teatre
Colón. Havia sigut un teatre i està decorat al més pur estil ArtDéco. Una sala
de gran capacitat amb una boca d’escenari amplíssima. Es pot optar per dues
modalitats: sopar espectacle o espectacle amb copa. Comparats amb els preus
dels teatre de Buenos Aires és infinitament més car.
Els que arribem només a
espectacle entrem quans els altres ja estan sopant i si vols pots formar formar
part d’un show previ. Hi ha unes parelles vestits de tanguistes, ells amb trajo
fosc, molt repentinats i elles amb grans talons, vestit escot banyera, l’esquena
a l’aire i faldilla amb tall fins al “recreo” (com diuen els de Lleida). Un
fotògraf t’empaita i ofereix fer-vos unes fotos amb ells. Jo declino amb una
frase que sempre m’ha donat resultat i amb la qual em deixen tranquil: “sisplau,
fotos no que avui la parella que porto no és la meva dona”.
Comença l’espectacle i
apareix un cantant de tangos. S’incorporen sis parelles i comencen a ballar. Ballen
bé, però fan bastant el ruc. Vull dir que no fan el tango clàssic, “al piso”
com diuen els puristes, i s’inventen coreografies per “fer espectacle”, representa
que estan en la terrassa d’un bar, algunes parelles s’enfaden entre elles, el
cambrer de la terrassa del suposat cafè fa el tonto amb les clientrs, etc…
Per sort la música és en
directe: Piano, contrabaix, dos bandoneons i dos violinistes, una formació clàssica,
però… el disseny del so és dolent. Tot sona amb un volum excessiu i molt “embrutat”,
els sons s’enganxen entre ells i res arriba clar i net. Per acabar-ho d’espatllar,
en algun dels números, la música és grabada, que hi farem, però els dos violins
fan veure que toquen movent l’arc de manera ridícula. Perquè no se’ls vegi tan
el plumero, quasi apaguen els focus de damun la orquestra. És una llàstima
perquè m’ha semblat que són bons professionals, doncs en un moment en que no hi
havia ballarins han interpretat Adión Nonino del gran Astor Piazzola hi
els ha sonat rebé.
Conclusió, un espectacle per
a turistes, ras i curt. Com a ball de tango he trobat a faltar les famoses barridas,
empujaditas, mordidas, paradas, alzadas y colgadas. Quasi res. Només m’ha
faltat que en un moment de l’espectacle han incitat a públic que piqués de mans
seguint el ritme de la música, cosa que al llarg de la meva vida mai he vist
que funcionés.
Acabo; sóc tossut i si a
Buenos Aires hi ha un local on es balli tango “autèntic”, penso que el trobaré,
i aniré i en gaudiré. També sóc del que pensen que l’esperança és l’últim que
es perd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada