MAS i DURAN
(Opinió)
Senyors Mas i Duran. Em
sembla que els ha arribat el torn de ser valents i afrontar la realitat. El moment
d’asseure’s, mirar-se als ulls —si fa falta agafar-se les mans— i dir-se la
veritat. L’hora d’explicar-se les infidelitats, les ambicions i projectes
individuals i finalment pronunciar la temuda frase: carinyo,
això s’ha acabat; si continuem junts només ens farem mal. El millor per a tots
és que ens separem.
Ha de ser dur, però penso
que serà molt pitjor si allarguen el que avui ja és una agonia. No facin cas
del què diran, tothom coneix les seves desavinences i deslleialtats, no són cap
secret. A més, vostès no tenen fills que hagin de començar a anar a viure una
setmana a cada casa com a tristos desarrelats; pels bens materials tampoc han
de patir, doncs em sembla que els tenen embargats per ordre judicial i pels
intangibles no hauran de decidir res. Quan estiguin separats, en la propera contesa
seran els electors els que decidiran a qui fan costat.
Perquè això no pot
continuar. Una casa no pot ser governada d’aquesta manera, ni les de barrets.
Es necessita algú que porti la veu cantant i que el que un diu al matí, la
parella no ho desmenteixi a la tarda. Si continuen així al final ningú voldrà venir a sopar a la vostra llar; no és agradable estar al mig de discussions, ni que
siguin velades.
Pensin també que separar-se
no vol dir enfadar-se i tenir un final desagradable; és més fàcil acabar de
mala manera continuant junts que separant-se abans que sigui tard. Es pot continuar
tenint bones relacions i els divorcis civilitzats acostumen a millorar l’estimació,
no parlo de la amorosa, però sí la social. Estar una temporada sense veure’s
pot ser molt terapèutic i segur que els farà bé. Respiraran aires nous,
ventilaran el clima viciat en que ara es troben i qui no els diu que passat un
temps prudencial es puguin retrobar accidentalment i dir-se amb un somriure als
llavis: te’n recordes de quan érem nòvios?
