L'Alè de la Vida

L'ALÈ DE LA VIDA

(a la Sala Muntaner)

David Hare és un dramaturg anglès reconegut tan en el món del teatre (Celobert) com en el del cine com a guionista (El Lector). Quan a l'any 2002 es va estrenar L'Alè de la Vida al West End londinenc se'n va muntar una de bona per aconseguir les primeres entrades, expectació augmentada per qui eren les dues protagonistes: Judi Dench i Maggie Smith.

Tornant a Barcelona, aquí també hem tingut la sort de comptar amb dues molt bones actrius que han donat "cos" a les dues dones enfrontades: Mercè Arànega i Anna Güell dirigides per Magda Puyo, una directora especialista en afinar.

Estem al sud d'Anglaterra, en una illa prop de la costa a la que només s'hi pot accedir per ferry. Dues dones madures es troben; només s'havien vist una vegada en tota la vida, i encara de manera fugaç. Què tenen en comú? Doncs una d'elles ha sigut l'amant del marit de l'altra al llarg de vint-i-cinc anys. Ara cap de les dues té l'home que se n'ha anat a viure a uns quants milers de milles lluny, a Seattle, EEUU, amb una joveneta. La visitant es despista i perd el ferry, cosa que la obliga a quedar-se tota la nit. Serà una vetllada llarga i sortirà de tot.

Aquesta vegada la Sala Muntaner l'han posat a dues bandes separades per un empostissat de fusta que recordava aquests passeigs de balneari marítim. En els canvis d'escena en que la sala quedava a les fosques hi havia una il·luminació  subterrània que venia per les escletxes. Efectiva. A escena quasi res, dues cadires i tres puf. En el transcurs d'aquest dia i una nit, les dues actriu han mantingut un pugilat que ha acabat en empat, totes dues molt en el seu paper; bon càsting.

La Muntaner força plena d'un públic de diumenge a la tarda; moltes dones i grups d'amigues. Homes pocs; devien fer pilota i ja se sap, el primer és el primer. Bona tanda d'aplaudiments.

L'Habitació Blava

L'HABITACIÓ BLAVA

(al Teatre Romea)

Arthur Schnitzler va escriure La Ronda a principis de segle XX i va tenir problemes amb la justícia austríaca per immoralitat. Això avui és impensable en un país civilitzat: el que no vol pols, no va a l’era. David Hare, més o menys cent anys més tard, va agafar el text i el va reescriure amb el títol de The Blue Room, L’Habitació Blava, tot i que crec que hauria sigut millor traduir-la com a habitació trista en referència la petite mort (segons la teoria francesa) de pèrdua del estat de consciència o curt període de melancolia post orgàsmic.

Sigui com sigui, és aquesta l’obra que hem vist avui al Romea. La història i l’estructura del relat és el mateix que el de La Ronda original, un seguit de trobades de diferents personatges, encadenades l’una darrera l’altra fins que torna a aparèixer el primer, tancant així el cercle. Les trobades sempre són sexuals i força violentes.

Per començar tinc dubtes que David Hare hagi escrit el que hem vist avui; citaré només una obra d’ell, Celobert, a punt de ser reposada al Goya i no em quadren les “qualitats”. L’obra d’avui és tova, no aprofundeix en els caràcters i està muntada de cara a la galeria.  Anys enrere, en les obres atrevides les noies es treien les calces i es quedaven conilles (sé que l’expressió em fa gran, però abans es deia). Ara és a l’inrevés, són els xicots que es treuen els calçotets per mostrar la corresponent ració de pito, i les noies es queden més tapadetes. A mi tan em molestava el d’abans com em molesta el d’ara; no hi ha res com l’equilibri, i si s'han de despullar que s'empilotin els dos, és a això al que em refereixo quan parlo de muntatge de cara a la galeria; ara en el boca-orella se sent “els actors ensenyen la minga”.

Per altra banda hi ha moments de l’obra en que no saps que està passant. Perquè el personatge que fa de dramaturg agafa una guitarra elèctrica i ens canta una cançó tancat al lavabo? No era escriptor? Crec que el David Selvas i el Norbert Martínez no han estat a l’altura en la direcció; entre altres coses no ha sabut controlar al Nao Albet que, quasi com sempre, ha fet el ruc tan com ha pogut. Aquest xicot té un problema amb les seves sobreactuacions i els directors que el deixen fer en tenen dos.

         Per acabar, les obres en que hi ha molt de sexe són realment delicades. Si les tractes amb precaució com si s’haguessin de representar en el teatre d’un centre catòlic queden toves i carrinclones. Si obres l’aixeta i vas de realista a sac es converteixen en pornogràfiques, I el just equilibri? Ah! Pregunteu-li al Igmar Bergman. Per mi l’escena més tòrrida del cinema és a la peli Persona (1966) quan la Bibi Andersson, en el personatge d’infermera,  explica una relació sexual esporàdica i només es veu a ella parlant. Uauh!