Les Dones de Guido Contini

LES DONES DE GUIDO CONTINI

(al Maldà)

          El primer film de Federico Fellini es va dir Luci del Varietà, que podríem traduir per Llums del Teatre de Varietats —aquest teatre arrevistat que a Itàlia seria el que va ser El Molino de Barcelona durant molt anys—. Fellini no la va dirigir sol, va compartir la regidoria amb Alberto Lattuada, i per això quan dotze anys després (1963) va filmar la seva novena pel·lícula la va titular Otto e Mezzo, perquè no era "sencer" el seu novè film.

          L'any 1982 es va estrenar a Broadway un musical amb música de Maury Yeston, llibret de Arthur Kopit i Raul Julia de protagonista, obra basada en la peli de l'italià. I van afegir mig número i el van batejar com a Nine. L'octubre de l'any passat al Teatre Eòlia se'n va fer una versió, una mena d'adaptació protagonitzada per Mariona Castillo —1963, 1982, 2016—, i avui (2017) s'ha estrenat una versió modificada al Maldà amb el nom de "les Dones De Guido Contini" —nom de l'alter ego del Fellini de Otto e Mezzo—.

          I què li passa al Guido Contini? Doncs que està en la crisi del 40 i bloquejat i sense idees, fa un repàs de les dones de la seva vida, des de la seva mamma fins a la prostituta Saraghina que vivia en un búnker de la platja quan ell era petit, i per quatre monedes ballava descaradament la rumba. Fins aquí la història (es nota que per a mi Fellini és com Déu?)

          Comença la funció al Maldà i a l'escenari hi ha un piano amb un pianista —excel·lent Gustavo Llull— que es carrega tota la interpretació musical a l'esquena amb potència i autoritat. Apareix la Mariona Castillo, bonica, preciosa, amb un vestit pantaló negre, espectacular, amb l'esquena al aire; mira cap a Guido Contini (representat per una cadira buida) i s'arrenca amb l'Overture delle Donne, un tema boníssim, sense lletra, només dient la-la-la-la (res a veure amb la Massiel), i a partir d'aquí va enfilant diferents temes, representant a tot el seguit "de dones" del director, que l'estimen, l'admiren i també li retreuen "coses".

          No és un recital, és un musical i la Mariona a més de cantar representa i ho fa molt bé; interpreta amb la cara i amb el cos, i es belluga amb autoritat seguint les coreografies encertadíssimes de l'Ariadna Peya, tot controlat pel director i adaptador David Pintó. És un espectacle rodó que no us hauríeu de perdre. Descobrireu el potencial d'una gent jove que arriben molt amunt en la seva feina, i a més us divertireu perquè, desenganyeu-vos, Fellini és Fellini.

          Reflexió: mai (o potser falten dècades) podrem competir amb les grans produccions del West End londinenc o les del Broadway novaiorquès, peròs si que penso que ho podem fer en els musicals de petit format, com aquest. Tenim talent per a fer-ho i més d'una vegada he pensat que la feina, la llavor, l'hauríem de plantar per aquí. Phantom Of The Opera s'ha d'anar a veure a fora, perquè la inversió en tot —vestuari, músics, artistes...— és brutal i l'amortitzen representant-la al llarg de desenes d'anys. Però en aquests de petit format, res a envejar. Bravo, equip de "Les Dones..."

Ozom

OZOM

(al Teatre Condal)

Confesso que al Mag Lari no l'havia vist mai; cadascú tira cap on tira, i la màgia no ha estat mai entre les meves preferències., però uns amics meus em van recomanar que veiés l'espectacle, que es podria classificar de "cabaret màgic", o sigui que cap allà. Tenien raó.

A Ozom hi ha música, dansa, trucs de màgia, desaparicions, efectes espectaculars, conya, interaccions amb el públic... una mica de tot de la mà de Josep M. Lari, dirigit per a ell mateix i David Pintó. D'entrada sorprèn l'escenografia. L'immens escenari del Condal ple amb la representació d'un edifici luxós que a mi m'ha recordat l'hotel Negresco de Niça (això dels records és molt particular i no us penso explicar que en sé jo del Negresco). Al centre, una immensa escultura del mag. De seguida un espetec de focus i l'aparició del protagonista de la nit, entre música potent i abillat amb una casaca tipus diplomàtic entregant cartes credencials, molt brodada de daurats, per davant i per darrera. Dos boys actúen i ballen al seu costat donant suport al personatge central. Detallo tot això per fer veure que l'espectacle és egocèntric i gira al voltant del mag, que per això és el protagonista. No és un espectacle coral.

Amb aquesta base, en Lari ens explica que ha convidat a quatre especialistes vinguts d'arreu del món i ens els va presentant, i en un exercici de fregolisme molt ben portat, van apareixent els convidats que executen diferents trucs de màgia, des de aparicions i desaparicions dins de caixes, serrar persones per la meitat posats convenientment dins d'uns compartiments i altres de més innocents que semblen extrets de la capsa de Màgia Borràs que anys enrere li van portar els Reis. S'ha de dir que en Lari s'hi deixa la pell, doncs no para mai fent d'ell mateix i dels altres quatre. Hi ha un truc, més aviat un gag que és impressionant. En un moment determinat li fot un clatellot a una monja, i li fa caure el cap a l'alçada del melic. No sé com s'ha fa, però és acollonant. Si el Mariano Rajoy li hagués fotut el calbot al seu fill d'aquesta manera, segur que tornava a guanyar les eleccions.

En resum, l'espectacle és trepidant, ple de llum i colors, música —tirant a una mica antiquada, anys 80 amb inclusions una mica horteres tipus Raphael— i dansa un pel cabaretera, però ben executada. En la producció hi han abocat el sac, ja que hi han esmerçat recursos en vestuari, il·luminació i útils de màgia. Fins i tot al final de la funció ha caigut una pluja de serpentines del cel del teatre, i el Condal és gran, no se'n surten amb quatre capsetes comprades al xinès de la cantonada. Un defecte: pel meu gust la marxa decau amb el personatge del mag en cadira de rodes. Penso que perd ritme, però el recupera a continuació.

El Condal quasi ple d'un públic entregat que ha aplaudit amb ganes a cada moment, sense esperar al final dels trucs, i reia descollonadament sense parar. Li volia preguntar a la noia que seia darrera meu de que cony reia fins i tot quan no hi havia ningú damunt l'escenari, però no m'he atrevit, principalment al veure l'envergadura del seu nòvio. Per a mi que era el primo de Zumosol.

A la Burgesa

A LA BURGESA

(al Teatre Akadèmia)

Arthur Schnitzler va ser un metge neuròleg vienès que va viure a cavall del últim terç del segle XIX i el primer del XX. Al marge de la seva professió se'l coneixia com a novel·lista i dramaturg; La Cacatúa Verda i especialment La Ronda el van projectar a la fama. David Pintó ha agafat un relat curt d'aquest autor i l'ha convertit en un musical de petit format, sent l'autor del llibret i lletres de les cançons. La música li ha estat encarregada a Dani Campos, així com la direcció musical.

La història, com en totes les operetes —perquè al final es tracta d'una opereta— és senzilla i bàsica a més no poder. A la Viena de finals del XIX, l'alta burgesia, rica, riquíssima s'avorreix. Troba les reunions socials pesades, les òperes llargues i les jornades soporíferes. Els més eixerits han marxat a llocs més animats. Alfred Von Wilmers, un home riquíssim, té un amic a Nàpols i Josephine Weninger, una demi-mondaine, la amiga a París. Ambdós, tot i que no es coneixen, coincideixen en el fet de que escriuen als seus amics a l'estranger explicant la seva situació. Un bon dia tan l'Albert com la Josephine prenen una decisió: es disfressaran amb robes senzilles i sortiran com a menestrals en busca d'aventures amoroses en el poble baix, i coincideixen...

L'escenografia és senzilla però efectiva: l'espai de l'esquerra representa la vivenda de la noia, i el de la dreta el del noi; al mig un espai comú que servirà de lloc de trobada, parc, camp... El vestuari també adequat: pompós quan son rics, senzill, senzill quan són pobres. Una il·luminació ben administrada ha fet la resta, però l'important en una obra musical és la música i com s'interpreta.

Dani Campos signa la composició d'unes melodies que ens han de situar en el món de la opereta de finals del XIX, però no s'està de fer alguna picada d'ullet, com en una de les parts en que ens cola un blues, però s'ha de dir que no grinyola gens. En general molt bona partitura. Les interpretacions a càrrec de Albert Mora i Laia Piró, executades amb solvència; alguna de les parts força exagerada, però torno a repetir que es tracta d'una opereta, no de Parsifal. A més de cantar, la parella sap actuar. El suport musical va principalment a càrrec d'un pianista, Josep Farré, que domina l'ofici, sap que no és el protagonista, però col·labora que els que ho són se sentin molt ben encoixinats en tot moment. Li dona les rèpliques en un segon pla la  violinista Ana Fernández. Formen un bon equip musical.

Conclusió: val la pena. Teatre per desemboirar-se, passar-s'ho bé i no rumiar massa, més aviat gens, cosa que de tan en tant és molt aconsellable. Com deien els romans carpe diem. El Teatre Akadèmia a mitja entrada d'un públic que, a tenor dels aplaudiments, s'ho ha passat molt bé.

P.D. Què ha passat amb els somriures i els riures discrets? Perquè sempre hi ha exhibicionistes que per fer palès que s'ho passen de p... mare han de riure a crits? Que no saben que tapen el que diuen els actors mentre destapen la seva falta de respecte envers la resta d'espectadors? Que no...? No. Segur que no.

Mares i Filles

MARES I FILLES

(al Círcol Maldà)

Diumenge serà l'últim dia per veure aquest musical de butxaca —de cambra, de petit format, digueu-li com vulgueu— que s'ha estat fent al Círcol Maldà, i del qual aconseguir entrades era tota una proesa. Si el que s'hagués fet al local del carrer del Pi fossin toros —hostitu, no m'ho acabo d'imaginar— s'hauria llegit cada dia no hay papel, però deixem-nos de fantasies ero... perdó, taurines i anem al gra.

Mares i Filles és un musical amb tots els ets i uts. Tenim una història (llibret de David Pintó) i una partitura (Clara Peya). Ja ens podem posar en marxa. Fàcil, no? No. Gens, de fàcil res, però sortosament aquesta canalla són tossuts i saben que han treballat bé i creuen en ells i són professionals i ho tiren endavant. Els espectadors per 14€ estem d'enhorabona.

Una escriptora (Nina) de quaranta anys te una filla (Mariona Castillo) de 20. Estan molt unides, però ha arribat el moment de la emancipació i no és un moment gens fàcil. S'acusen mútuament, que si no s'han obert prou, que si quasi no es coneixen... tranquils que les coses acabaran bé. Si en teatre volem complicar les coses anem a Beckett i posem-nos a esperar Godot i observar Estragó. Amb això vull dir que les òperes i els musicals —ja no parlem de les òperes còmiques i les sarsueles— tenen llibrets molt simples perquè la èpica i els punts àlgids s'han de buscar en la música i les interpretacions, i estic generalitzant.

Amb aquesta història Clara Peya ha muntat una partitura molt bona, o jo penso que és així, una partitura valenta i potent. Valenta pel plantejament que ha donat a cada moment: fúria, tendresa, reconciliació; ni per un moment ens ha "colat" una cançoneta fàcil, un tema per ser xiulat al sortit del teatre. Ha fet el que li ha semblat que tenia de fer sense concessions. I potent perquè sabia que l'hauria d'interpretar ella sola, hora i deu sense descans posant a prova les mans i els avantbraços. No és tan fàcil.

En quant a les interpretacions, la Nina i l Mariona s'han entregat. Han cantat molt bé i han treballat la faceta d'actrius, importantíssima per convèncer l'espectador del que està passant. S'ha acabat l'època de les sopranos de 143,8 kgs. fen el paper de Julieta que n'hauria de pesar 37,5. Bona direcció del mateix David Pintó i a destacar una cosa quasi invisible però que s'agraeix: el moviment escènic, en aquest cas lent i molt ben mesurat, obra de Ariadna Peya, ballarina i coreògrafa

Ara la secció de pegues: la grada del Círcol estava muntada al llarg en contes de alla italiana, amb el piano ubicat a una punta, que era on jo estava assegut. No sé si per culpa d'això alguna vegada el piano ofegava les veus de les intèrprets, però com que el piano m'ha semblat que estava "en acústic" i les veus "micrades" no sé si el tècnic hi podia fer res. L'altra "queixa" és que he enyorat un segon instrument. M'hauria agradat sentir la veu melangiosa d'un violoncel fent duo amb el piano a les parts més "sensibles", no sé alguna cosa al estil de Sakamoto i Morelembaum... posats a demanar. Tot i així, sé les dificultats de tirar projectes endavant amb la pasta de que es disposa, o sigui que em trec el barret. Felicitats, canalla!