LA ZANJA

LA ZANJA

(a La Villarroel)

          Titzina és una companyia catalana de teatre que treballa en castellà. Perquè? Doncs perquè s'han de buscar la vida, així de senzill i, desenganyem-nos, la projecció en una llengua que parlen més de 400 milions de persones davant d'un col·lectiu de, com a molt 7.5, és molt diferent. La realitat és aspre.

          Diego Lorca i Pako Merino (el perquè de la k l'ignoro) són la típica companyia Juan Palomo (yo me lo guiso y yo me lo como), fan la dramatúrgia, la direcció i les interpretacions. Fins allà on els conec, són gent molt pencadora que els agrada afinar, polir i treure un producte "ben acabat", rodó.

          A La Villarroel ens han presentat La Zanja, la seva última producció, una peça que sense voler-ho està de plena actualitat davant de petició del mandatari Mexicà a l'estat espanyol, exigint que demanin perdó per la colonització dels territoris ocupats a finals del XV i principis del XVI.

"Oro.

¿Què tendrá este metal

tan  inútil en si mismo

para ser más querido

que los hombres que lo

extraen i poseen su valor?"

          Això diu el text, i així entrem en una doble dimensió temporal: la actual amb Miquel, l'enginyer d'una minera espanyola i l'Alfredo, l'alcalde d'un poble del Perú on la companyia espanyola, estrangera, vol extreure l'apreciat (de què cony serveix?) metall. Cinc-cents anys enrere el "conqueridor" Pizarro s'enfrontava a l'emperador Atahualpa en unes condicions similars. La història es repeteix; l'antic criador de porcs extremeny s'enfronta a Atahualpa el mil cinc-cents trenta i escaig com Miquel ho fa ara a l'Alfredo, alcalde del poble que serà abusat.

          Paral·lelament els Titzinos fan sortir a uns personatges aborígens de la zona, fins i tot una vaca (imaginàriament), que donen una mica d'aire a la història, creant una certa distensió, però que no aconsegueix amagar l'autèntic problema que no és altra que una història de cobdícia maquillada per la paraula i la idea de "progrés".

          L'escenografia dels mateixos Titzina és simple però està molt bé, així com la il·luminació del propi Lorca i Albert Anglada. El vestuari de Núria Espinach és senzill peò marca molt bé els canvis de personatges.

          No crec que ni els líders del PP, Ciudadanos ni Vox estiguin contents amb aquesta obra, però per dir-ho sense embuts, que els donin per allà on s'aguanten les ampolles. La conquesta d'Amèrica va ser un genocidi i les coses no han canviat massa. Si als que manen els pica, que es rasquin.

          Aneu a veure La Zanja, teniu temps fins dilluns que ve.

Distancia Siete Minutos

DISTANCIA SIETE MINUTOS

(al Teatre Joventut de l'Hospitalet)

El Teatre Joventut de l'Hospitalet de tan en tant ens ofereix unes perles que massa sovint passen desapercebudes pels "teatreros" barcelonins. Massa persones es pensen que a un extrem del món teatral català hi ha el TNC i a l'altre el Lliure, i geogràficament és cert, però hi ha vida més enllà, paraula de kabrota. Avui s'hi ha representat Distancia Siete Minutos, una obra que es va estrenar a la Fira de Tàrrega de l'any passat pels Titzina Teatre, una companyia fundada l'any 2001 per dos companys: Diego Lorca, de Sabadell, i Pako Merino, de Santurtzi, formats e l'escola de Jacques Lecoq de París. Fan les seves pròpies dramatúrgies, les produeixen, les interpreten i se les dirigeixen en un juan palomo cada vegada més habitual en el món de l'espectacle. L'obra que he vist avui és d'aquestes característiques.

La trama funciona en dues dimensions paral·leles per pura coincidència. S'acaba d'enviar un robot, una nau o el que sigui a l'espai, al mateix temps que un jove jutge es veu obligat a deixar el seu pis a ciutat per culpa d'una plaga de tèrmits que li han envaït tot: parquet, bigues... L'empresa encarregada d'exterminar els paràsits ha de segellar l'apartament per uns dies i fumigar-lo amb gas tòxic; el magistrat se'n va a viure fora, i escull la casa del seu pare. Feia 8 anys que no es veien. Perquè?

De la trama "espacial" només diré que estèticament és molt potent, amb un joc de llums i ombres boníssim mentre els dos actors escriuen frenèticament en dues pissarres. Del que han dit en aquestes parts no puc opinar perquè les veus estaven passades per un sistema d'amplificació que ha anat com el cul i quasi no s'ha entès res. Però a mi no m'ha importat massa.

El que sí m'ha importat és la relació del jutge amb la seva professió, la seva vida i la comunicació (?) amb el seu pare. Aquí hi havia chicha de veritat. La queixa del fill que mai s'ha sentit estimat ni comprès, que ha estat subjugat per un pare poc comunicatiu, però sí director i castrador, home de formació jurídica —"em vas obligar a fer la oposició" es queixa el jove— i especialment mut per parlar de la mort —natural, suïcidi...— de la mare. Tot combinat amb moments d'aire fresc veient l'actuació del fill al jutjat. Moments memorables on els interrogatoris a petits delinqüents, gent que s'esbatussa per tonteries, pensions de separacions matrimonials, borratxos, sense solució de continuïtat, amb un únic actor davant el magistrat, ara home, ara dona, ara lladre o ara embriac. Una posada en escena realment brillant.

Us diria que hi anéssiu, però només l'han fet un dia, avui diumenge a la tarda, i com que això és força habitual, us aviso que si sou seguidors de La Zaranda, Teatro Inestable de Andalucía la Baja, no badeu; només la faran el dissabte 28 d'aquest mes de febrer, també al Joventut. Esteu avisats. I ara torno a l'obra d'avui: m'ha agradat molt: ben pensada, ben dirigida i ben interpretada. Podeu demanar més? Jo no, i els que estàvem al teatre hem aplaudit amb ganes, cosa que ha fet contents als de Titzina —per cert, aquesta paraula què cony deu voler dir?—.