NENES I NENS

NENES I NENS

(a la Villarroel)

          De vegades vas al teatre sense saber que vas a veure i altres hi vas informadíssim; depen de moltes coses. Avui m'ha passat el que he dit primer. Porto una temporada que vaig molt de cul, vaig rebre la invitació a l'estrena de Nenes i Nens, i vaig dir que sí. Sort, perquè si m'hagués informat hauria llegit que Dennis Kelly, l'autor, és el que va adaptar Mathilda, el musical, per la RSC, i jo la vaig veure fa un parell d'anys i no em va convèncer massa. Sort, o gràcies a Déu, tot i que no crec en la sort ni en Déu.

          El fet és que m'he trobat amb una peça extraordinària, interpretada extraordinàriament i dirigida amb molta sensibilitat. Comencem pel començament.

          En un escenari pelat, amb només una pantalla enorme al fons de l'escenari a una sola banda de la Villarroel, que ha servit d'il·luminació, hi trobem a una dona encara jove, maca, anti-Barbie, que ens explica la seva vida: una època de sexe, drogues i rock and roll i altres parts de la seva història, entre elles com va conèixer a la seva parella, i quan se'n van anar a viure junts. Després van néixer dos fills, una nena i un nen... En fi un relat d'una gran part de les seves vides.

          La peça és divertida, farcida d'anècdotes com la filla de sis anys que sempre juga a "arquitectes" i construeix edificis de fang mentre el germanet de quatre juga a guerra i vol bombardejar aquets edificis perquè s'hi amaguen terroristes. A mida que anem avançant, les coses ja no ho son tan de divertides.

          Anna Sahun ens ofereix un recital donant-ho tot en aquest monòleg gens fàcil d'interpretar, desdoblant-se en la dona que ens explica la seva història i en la mare que interactua amb els seus fills, renyant-los, abraçant-los...

          L'obra camina amb aquesta excel·lència gràcies a la mà del director, Joel Joan, que ha sabut donar la mida justa en cada moment, ni ensucrant les parts més amables de la peça ni carregant les tintes en les que no són tan boniques d'explicar, i sense fer spoilers, que d'això ja hi ha qui se n'encarrega, hi ha moments que sents pujar les llàgrimes.

          Tot i que empíricament no ho puc valorar, m'ha semblat que la traducció de Carme Camacho i Neus Bonilla està molt ben feta. Quan el text flueix com un riu és que acostuma a estar ben traduït i molt treballat.

          Aquí ho deixo, com aquell advocat que es pentina com la cantant calva de Ionesco. No us la perdeu; teniu temps fins el 7 de juliol.

LA ZANJA

LA ZANJA

(a La Villarroel)

          Titzina és una companyia catalana de teatre que treballa en castellà. Perquè? Doncs perquè s'han de buscar la vida, així de senzill i, desenganyem-nos, la projecció en una llengua que parlen més de 400 milions de persones davant d'un col·lectiu de, com a molt 7.5, és molt diferent. La realitat és aspre.

          Diego Lorca i Pako Merino (el perquè de la k l'ignoro) són la típica companyia Juan Palomo (yo me lo guiso y yo me lo como), fan la dramatúrgia, la direcció i les interpretacions. Fins allà on els conec, són gent molt pencadora que els agrada afinar, polir i treure un producte "ben acabat", rodó.

          A La Villarroel ens han presentat La Zanja, la seva última producció, una peça que sense voler-ho està de plena actualitat davant de petició del mandatari Mexicà a l'estat espanyol, exigint que demanin perdó per la colonització dels territoris ocupats a finals del XV i principis del XVI.

"Oro.

¿Què tendrá este metal

tan  inútil en si mismo

para ser más querido

que los hombres que lo

extraen i poseen su valor?"

          Això diu el text, i així entrem en una doble dimensió temporal: la actual amb Miquel, l'enginyer d'una minera espanyola i l'Alfredo, l'alcalde d'un poble del Perú on la companyia espanyola, estrangera, vol extreure l'apreciat (de què cony serveix?) metall. Cinc-cents anys enrere el "conqueridor" Pizarro s'enfrontava a l'emperador Atahualpa en unes condicions similars. La història es repeteix; l'antic criador de porcs extremeny s'enfronta a Atahualpa el mil cinc-cents trenta i escaig com Miquel ho fa ara a l'Alfredo, alcalde del poble que serà abusat.

          Paral·lelament els Titzinos fan sortir a uns personatges aborígens de la zona, fins i tot una vaca (imaginàriament), que donen una mica d'aire a la història, creant una certa distensió, però que no aconsegueix amagar l'autèntic problema que no és altra que una història de cobdícia maquillada per la paraula i la idea de "progrés".

          L'escenografia dels mateixos Titzina és simple però està molt bé, així com la il·luminació del propi Lorca i Albert Anglada. El vestuari de Núria Espinach és senzill peò marca molt bé els canvis de personatges.

          No crec que ni els líders del PP, Ciudadanos ni Vox estiguin contents amb aquesta obra, però per dir-ho sense embuts, que els donin per allà on s'aguanten les ampolles. La conquesta d'Amèrica va ser un genocidi i les coses no han canviat massa. Si als que manen els pica, que es rasquin.

          Aneu a veure La Zanja, teniu temps fins dilluns que ve.

LA DANSA DE LA VENJANÇA

LA DANSA DE LA VENJANÇA

(a La Villarroel)

          Penso que els humans tenim la obligació de ser persones agraïdes; a més és de bona educació ser-ho. Ho dic perquè si em conviden a una estrena teatral penso que ho fan perquè en parli o escrigui la meva opinió allà on escric, encara que em llegeixin quatre gats. També penso que els humans tenim la obligació de ser sincers, i per a mi ser sincer és dir el que penso del que he vist i argumentar el que opino. Penso..., "sisplau, prou de pensar i més anar al gra o ens en tocaran de petites". Val, val... som-hi.

          La Dansa De la Venjança és l'obra de Jordi Casanovas que s'acaba d'estrenar a La Villarroel. Ras i curt, un thriller i com a tal hi ha moments que fan por, i fan por perquè parla de situacions quotidianes d'aquelles en que en t'hi pot veure reflectit.

          La Clàudia i el Roger són matrimoni... eren perquè s'acaben de separar després d'uns quants anys de convivència i haver tingut un fill. Ha estat una separació civilitzada, d'aquelles d'acords en tot però... desenganyem-nos, les esgarrapades sempre deixen ferides que a voltes semblen superficials, però no ho són.

          La Clàudia ha deixat un missatge al contestador del Roger avisant-lo que passarà per casa a recollir algunes pertinences, i li diu que preferiria que ell no hi fos, però ell hi va i l'espera. Tot i el civilitzada que ha estat la separació, ambdós tenen comptes pendents i inevitablement comencen a sortir coses. Aquí m'aturo perquè ja he avançat que l'obra és un thriller.

          Amb aquest plantejament la peça hauria de funcionar perfectament, però... Com deia aquell assagista, les obres de teatre han de progressar contínuament, i en aquesta, a partir del que he acabat d'explicar, s'ha aturat de cop, i la parella ha anat de retret en retret, donant voltes sobre si mateixos, en alguns moments amb dialèctica interessant, però ja a mig gas. Aleshores la duració d'hora i mitja s'ha fet excessiva i el públic (penso) s'ha començat a avorrir: espectadors mirant repetidament el rellotge, culs removent-se per les butaques... malament. Cap al final i per acabar Casanovas ha fet un parell de piruetes que penso que ho han acabat d'espatllar.

          Amb aquests vímets... crec que la direcció de Pere Riera no hi ha pogut fer res. No diré que les actuacions no hagin sigut bones, han fet el que han pogut, i sóc conscient de que això no és cap elogi. L'escenografia, la il·luminació, el vestuari... tot correcte, però... no n'hi ha hagut prou. La Marull i el Derqui ho han fet bé, però... els maleïts peròs, quan "la cosa" té defectes estructurals, no hi ha res a fer, o com deia un cosí meu una mica eixelebrat, cagada pastorets.

          Nit d'estrena oficial i com sempre s'han sentit forts aplaudiments i algun bravo! com si estiguéssim a l'Scala de Milà. A la sortida, parant l'orella, he sentit comentaris per a tots els gustos; és el que hi ha.

EL DECLIVE

EL DECLIVE

(a la Villarroel)

          Juliol del 2013, La Villarroel, sessió golfa. El Loco Y La Camisa, per a mi el descobriment de Nelson Valente, excel·lent i jove dramaturg argentí. Octubre del 2018, cinc anys després en una altra sessió golfa a La Villarroel el torno a trobar en una altra obra costumista "d'allà", Buenos Aires: El Declive que ens parla d'això... del declivi, d'aquesta pendent que, si no vigilem, quan ens fem grans ens porta cap avall...

          A l'escenari dues dones, ja de certa edat, estan matant el temps. L'una li explica a l'altra que el seu germà de 83 anys s'ha enamorat d'una companya de residència de 81 i que fins i tot es volen casar...; que l'altra dia es va trobar amb un gos que semblava que li parlés... Tot va mol lent, com si la relatora fes catúfols. De fons se senten uns cops com si algú arreglés alguna cosa i seguidament apareixen els marits de les dues dones. És una reunió de diumenge a la tarda, de cada diumenge a la tarda, on les dues parelles sembla que s'expliquin sempre el mateix.

          Els primers dos terços de l'obra passen d'aquesta manera, o sigui sense passar res, amb converses banals, possiblement repetides cada tarda de dia festiu, divertides a vegades però carregades del "cansament" de les parelles que ja porten molts anys de coneixença, matrimonis gastats pel costum, la rutina i fins i tot el desamor, fent-se retrets, queixant-se de tonteries, fins que per una banalitat un d'ells explota i surt tot el que estava amagat, soterrat molt endins. Al principi Valente, molt hàbilment, ens mostra un ambient quasi pla on el temps passa lentament per un camí que segurament es repeteix cada diumenge a la tarda... fins a l'explosió. Una història mínima que de mínima no en te res.

          L'escenografia, la il·luminació, el vestuari... són molt simples; tot passa a la cuina-menjador d'una casa de classe mitjana en un avorrit diumenge prenent cafè. Cap recurs extern, cap efecte per potenciar l'obra —segurament l'espatllaria—; tot es defensa amb les actuacions, boníssimes per cert, dels quatre actors de la Compañía Banfiel Teatro Ensemnle de Buenos Aires, molt ben dirigits pel mateix Valente. No em puc estar d'anomenar el quartet interpretatiu: Enrique Amido, Cristina Pachi Molloy, Carlos Rosas i Lide Uranga que, segons el dossier de premsa, també tenen responsabilitats en el muntatge de l'obra.

          Nit d'estrena, i malgrat ser una sessió golfa (quasi de mitjanit) pont de Tots Sants i una nit de llamps i trons de Halloween de peli americana, la Villarroel pràcticament plena. Al sortir, prenent una copa de cava, tothom comentava el be que ens ho havíem passat i reflexionant que nosaltres no volem ser així quan siguem grans. Nosaltres volem ser feliços, què cony! Aneu-hi i controleu la cartellera, que hi ha dies que la fan golfa i altres no.

AUDIÈNCIA / VERNISSAATGE

AUDIÈNCIA / VERNISSATGE

(a La Villarroel)

          Penso que Václav Havel va ser una persona  a admirar i tenir en compte, conseqüent amb les seves idees i ferm en les conviccions fins al punt que va fer cap a la presó una pila d'anys. A casa nostra actualment el coneixem molt aquest color i potser per això la posada en escena d'Audiència / Vernissatge ha estat tan oportuna. Deixo la política i em poso a parlar de teatre, tot i que de vegades és difícil de separar.

          Pere Arquillué s'ha estrenat amb aquestes dues obres en la tasca de direcció; deu ser difícil per una persona que ha fet tan de teatre no voler, algun dia, donar la seva pròpia visió dirigint l'escena. Doncs felicitats: ho has aconseguit i penso que amb nota.

          Es tracte de dues peces satíriques, que segons expliquen els seus biògrafs va escriure "per fer riure als seus amics" —i suposo per posar de mala llet als seus enemics, que no eren pocs—. Vist damunt l'escenari ens adonem del ridícules de les situacions plantejades, tan en Audiència com a Vernissatge —especialment la primera—, però si t'informes del moment en que van ser escrites el somriure se't torna ganyota preocupada. És teatre de l'absurd? Sí, tot i que el que és absurd es haver de viure sota règims totalitaris i feixistes com el que actualment suportem els catalans.

          Arquillué ha sigut un murri i s'ha rodejat d'un equip de luxe: Anna Maria Ricart a la dramatúrgia, Max Glaenzel com a escenògraf, Ferran Carvajal en moviment escènic i ajudant de direcció, Jaume Ventura responsable de la il·luminació, i per acabar-ho de millorar un càsting de traca i mocador. Josep Julien fent dos papers de descerebrat, Rosa Gàmiz de tòtila i Joan Carreras com a Vanek, l'alter ego de Havel, l'home a reeducar perquè agafi el camí recte.

          Amb tots aquests elements Arquilué ha decidit fer un muntatge molt "tirat amunt", quasi una passada de voltes, sense treva ni contenció i penso que li ha sortit molt bé. M'ha donat la impressió que arrel d'actuar a Art, amb la versió més estripada que he vist —i que em va agradar molt— va descobrir que quan l'obra és bona es pot estirar la corda fins a molt amunt, només amb la precaució de no petar-la (però s'ha de conèixer el límit), i que així ho ha fet. Potser no van per aquí els trets, però a mi m'ho ha semblat, i ho aplaudeixo.

          Bona nit de teatre a la Villarroel, amb un públic que ha sortit entusiasmat i ha aplaudit i aplaudit sense treva. Satisfacció per als més grans, com nosaltres els avis, i els més joves, com els nostres néts que ens acompanyaven. Nit rodona i a sopar a un bon restaurant.

          I ara només una pregunta: tot i saber que és ficció, es pot veure tanta cervesa?

Inestablre

INESTABLE

(a La Villarroel)

          Tinc un amic, expert en teatre, que assegura que als argentins se'ls ha de donar menjar apart en l'anomenat art de Talia. Hi estic d'acord, tot i que no n'he vist massa de teatre austral, però us puc assegurar que el que es fa a l'off de La Villarroel fins el 5 d'abril, és un chute directe a la vena d'aquest tipus de teatre.

          Andrés Caminos i Gadiel Sztrynk són els artífex de Inestable, autors, directors i actors d'un disbarat còsmic on se'ns parla de... se'ns parla.... se'ns parla. Sí, se'ns parla de coses com que tenen una taca d'humitat a la paret de casa seva, de la trucada telefònica d'una amiga que celebra l'aniversari, o de que no estan segurs d'haver tancat bé la porta de casa i sospiten que els ha entrat una persona armada amb un revòlver...

          De fet estan ben sonats, i amb les seves manies i paranoies es fan un tip de discutir i estar en desacord en quasi tot; s'ho passen malament, molt malament, i en canvi el públic... s'ho passa d'allò més bé.

          La posada en escena és simple: en un recó de l'escenari hi ha una pila d'andròmines, dues cadires i dues maletes, però tot això quasi és irrellevant, doncs el que compta és la presència dels dos creadors pràcticament a pit a pit descobert dient les seves bajanades. Un vestuari patètic composat de dos pantalons cutres, dos jerseis horribles de poliester, de coll mig alt d'un color verdós d'aquells de fer angúnia. I els pentinats, cabells tallats al estil tassó, com els frares de l'edat mitjana. Vaja, un parell de cromos.

          I com a bon teatre argentí la incontinència verbal no ens abandona en tota l'obra, parlant sense treva, interrompent-se l'un a l'altre i discutint sense parar. De vegades penso que seria difícil fer teatre d'aquest tipus en català. Cada llengua té les seves virtuts i el castellà que es parla a Argentina té el do de la disbauxa.

          Peça molt recomanable que a més podreu veure a deshores perquè es fa en un off. Si fos de vosaltres no me la perdria perquè és un bombonet.

La Calavera de Connemara

LA CALAVERA DE CONNEMARA

(a la Villarroel)

          Sempre he pensat que les obres de teatre amb gent borratxa han de fer espantar bastant als directors quan fan la primera lectura. No em refereixo a una escena amb alguna persona que va pet, sinó a personatges atrapats per l'alcohol, però és clar, un bon director sempre te el repte d'afrontar com farà actuar a les seves criatures i que el públic se les cregui.

          Mick (Pol López), Mary (Marta Millà), Mairtin (Oriol Pla) i Thomas (Xavi Sáez), són els personatges de La Calavera, i viuen en aquest recó de món d'Irlanda, víctimes d'una societat tancada, plena d'odi i de rancúnia. Perquè? No ho sé, però la gent d'Irlanda té fama d'haver-les passat molt putes, massa temps com una "colònia" anglesa, les millors terres pels latifundistes britànics; van tenir uns episodis de fam bíblics que va portar a una gran part de la població a emigrar i bona part de l'altra a beure... diuen. Pràcticament els van deixar sense llengua pròpia (el gaèlic) i fins i tot els van canviar els noms de pobles i ciutats. Anem al que hem vist.

          El cementiri del poble, el centre de l'obra és tan petit que quan fa set anys d'un enterrament buiden la tombes per fer lloc pels que es van morint i aquesta feina la fa el Mick, home alcoholitzat que no para de mamar poiteen (una mena de whisky d'altíssima graduació). A més aquest any li tocarà desenterrar a la seva dona que ell va matar en un accident de cotxe quan conduïa pet i del qual mai s'ha recuperat. El rector li assigna d'ajudant el Mairtin, un xicot jove, que també li fot a l'ampolla, i té menys cervell que una mosca. Cada tarda el Mick reb la visita de la Mary, dona molt religiosa, addicta al bingo i també al poiteen i finalment sovint apareix per allà el Thomas, germà del Mairtin, el policia del poble que està obsessionat en assemblar-se, en eficiència, al detectiu Colombo de la sèrie nordamericana.

          Us imagineu els diàlegs, les estupideses, les situacions absurdes, les ofenses i maledicènciesque projecten els uns contra els altres en una situació com aquesta? Podeu pensar que d'una reunió de gent semblant en pot sorgir una conversa normal? Doncs així funciona La Calavera De Connemara.

          Jo la vaig veure ja fa uns dies i em va semblar exagerada, portada al límit i de vegades passant-se, com si al director Ivan Morales se li hagués escapat de les mans, però alguna cosa al fons del meu cor (cervell, estómac?) em deia que no, que no em precipités a fer la ressenya, que alguna cosa em quedava per encaixar, i sí, després d'uns dies ho he vist clar. Què es podia fer amb uns personatges com aquests, gent que a mig desenterrar cadàvers es posen a cantar Nothig Compares to you de Prince en la versió de Sinead 0'Connor?

          No, a l'Ivan Morales no se li va escapar res, els personatges ja estaven fora de control des que van sortir de la ploma de Martin McDonagh, i els quatre actors han fet un treball excel·lent, difícil i excel·lent, aixecant una comèdia negra i irreverent que a voltes feia riure i altres vegades esgarrifar.

          L'escenografia de Marc Salicrú, una passada amb tota la Villarroel convertida en un cap de gespa, amb una il·luminació de Sílvia Kuchinow que fins i tot arribava a fer por. El públic satisfet i aplaudint a sac.

La Treva

LA TREVA

(a la Villarroel)

Avui m'ha quedat molt clar que Donald Margulies no és el meu dramaturg de capçalera. Em sembla que ell com a autor i jo com a espectador no acabem d'encaixar. No és que hagi vist moltes obres d'ell, però sí algunes... i no, no ens entenem. Si fóssim parella de ball ens trepitjaríem. El que m'ha passat avui amb La Treva és que el personatge principal, la Sarah interpretat per Clara Segura, no me l'he acabat de creure; la seva actitud desconfiada, negativa i borda davant la seva parella i els seus amics, no m'ha convençut, hi he trobat alguna cosa d'artificial.

La Sarah és fotoperiodista de guerra i el James, el seu company, periodista. La Sarah ha patit un atemptat amb bomba a l'Irak on mora el seu intèrpret i ella queda greument ferida. James la va a buscar i retornen al seu apartament de Brooklyn, on es plantejaran i afloraran moltes coses, especialment a partir de la visita de Richard, editor de la parella i la seva jove i bonica nova esposa Mandy.

El personatge de la Mandy, que al principi sembla la joveneta que està boníssima, però superficial, casada amb l'home madur divorciat de la primera dona cabrona. intel·ligent i amiga del matrimoni periodista, serà el detonant de totes les preguntes. ¿Un fotoperiodista ha de continuar disparant la càmera davant la nena que s'està dessagnant, o s'ha d'aturar i ajudar-la? Potser la decisió correcte és continuar fent fotos i que el món les vegi, però podrà dormir a les nits sabent que no la va socórrer? És just prejutjar a una noia de vint i pocs anys perquè està com un tocinillo de cielo i s'ha casat amb el madur intel·ligent i atractiu (i amic) que estava fins a les celles de la seva antiga dona? És curteta o només innocent, com li correspon per edat? I a ell, l'han de menysprear perquè als seus cinquanta s'ha buscat una pell llisa que l'escalfi a les nits?

Com podeu veure els conflictes plantejats són més vells que el món i potser no aporten cap novetat als vells debats, i aquest és una mica l'avorriment de l'obra que ha resultat plana i un dejà vu.

L'escenografia de Cesc Calafell és brillant, un apartament d'un barri cool de Brooklyn disposat al mig del teatre, a dues grades com ja ens tenen acostumats els de La Villarroel fa un temps. La direcció de Julio Manrique m'ha semblat correcte, i les actuacions també però, com ja he dit, penso que la peça no té gruix, resulta plana i contra això els intèrprets no hi tenen res a fer, ni Seguras, ni Madaules ni Selvas ni Rieras, em sap greu.

Ni d'estrena oficial, i com és habitual tothom ha aplaudit molt. Els comentaris en veu baixa a la sortida i entre amics ja són una altra cosa i és natural. La gent és agraïda i treu el bo i obvia el mediocre, perfectament comprensible. La peça no és que estigui malament, però resulta un pèl massa plana.

Una observació. Tothom sap que els espectacles muntats a dues grades són molt llamineres, ja que queden molt bé, però el director d'una obra així hauria de tenir en compte que projectar la veu correctament per a la grada A i la B a la vegada és molt difícil i per tant les escenes més íntimes, en les que els actors no poden cridar, s'haurien de fer en posicions que arribessin bé a les dues parts de l'escalonada. També suposo que saben que els assistents habituals al teatre tenen una mitjana d'edat una mica alta, període en que la oïda ja no funciona com una màquina de cosir.

Lehman Trilogy

LEHMAN TRILOGY

(a La Villarroel)

Avui, com a bon dia 1 de juliol ha sigut el meu primer dia del Festival Grec, i l'he endevinat, sense cap dubte; tenia grans esperances i s'han vist acomplertes. Lehman Trilogy és una obra d'Stefano Massini i els que vam veure les dues peces que a la tardor passada es van fer d'ell al LLiure —Crec en un sol Déu i Dona no reeducable— ja vam flipar perquè és un mestre del teatre documental i de denúncia, però la seva habilitat és escriure obres d'aquest tipus que t'empasses com si fossin de ficció, amb la intensitat d'un Shakespeare o la fluïdesa d'un Goldoni.

L'obra explica la història de la companyia Lehman Brothers, des de l'arribada el 1844 a Nova York de Henry Lehman, jueu alemany en busca de fortuna, fins a la caiguda del que va ser un dels bancs més grans del món, el 2008. Pràcticament els inventors del capitalisme i al final responsables de la crisi mundial actual. La peça original, una producció del Piccolo de Milà tenia tres parts: Tres Germans, Pares i Fills i L'Immortal, i una duració de quasi set hores i tretze actors en escena. Aquí el director Roberto Romei l'ha deixat a menys de la meitat de temps i l'ha posat en escena amb sis actors. S'ha de dir que ha fet una virgueria i tot i les retallades, l'obra ha quedat molt rodona i entenedora.

Massini escriu amb una tècnica interessantíssima i molt particular. Els personatges es van presentant ells mateixos i una vegada coneguts, interactuen, però gran part dels diàlegs se'ls fan ells, preguntant-se i responent-se. També utilitza moltes reiteracions quan plantegen les situacions. A cada arribada d'un germà, fins a tres, expliquen que són fills d'un jueu circuncidat de Rimpar, Alemanya, comerciant de bestiar, i a cada presentació d'un membre de la família utilitza les mateixes paraules, el mateix ritme i els mateixos silencis. Potser hi ha persones a les que aquest estil no els hi agrada, però a mi em fascina. També fa servir convencions, com quan es mor un personatge: es treu l'americana i la llença al terra; a continuació es descalça i treu els mitjons. Home descalç, home mort, però mai abandona l'escena; es queda per continuar interactuant amb els que han quedat.

L'escenografia és molt interessant i de gran economia. Una mena de grada modular que s'adapta a cada part de la història, cap més element excepte en la última part en que hi ha un sofà chester a mode de tron del president de la companyia. El vestuari senzill però hàbilment col·locat, canviant de roba senzilla i basta en la part dels immigrants, a més elaborada pels fills i moderna per l'últim de la saga. Una música molt ben escollida s'escoltava de fons en algunes parts de l'obra. El moviment escènic molt ben estudiat, diria que mil·limetrat com un ballet. En resum, senzillesa i efectivitat.

En quant al càsting, penso que Romei —si n'és el responsable— l'ha endevinat, doncs tots els personatges han funcionat amb precisió, com una màquina de cosir, i físicament clavaven molt bé el que representaven. per a mi ha sigut una gran nit de teatre, la Villarroel no massa plena, però els assistents hem premiat als actors amb forts i perllongats aplaudiments, merescuts.

Pretty

PRETTY

(a La Villarroel)

Neil Labute és un autor nordamericà molt conegut a casa nostra pels cursos que ha fet periòdicament a la Beckett i per les seves obres que han obtingut grans èxits. La Forma de les Coses, Gorda o Romance, Les Fúries i Helter Skelter, trilogia convertida en Coses que Dèiem Avui. Ara Sixto Paz ens ha portat Pretty, Reasons to be Pretty, el nom en anglès.

Sixto Paz és una productora catalana encapçalada per Pau Roca. Si no recordo malament en aquella obra descollonant que es feia al Poliorama el 2011 en sessió golfa, The Guarry Men Show*, Pau Roca interpretava a un detectiu privat al estil Sam Spade que es deia Sixto Paz, però la memòria em pot fallar, que un ja té una edat i uns quants whiskies al fetge. Anem al que s'ha estrenat oficialment avui a La Villarroel.

"Qui va ser l'imbècil que va inventar els miralls" es pregunta l'Edu, perquè la seva vida es complica per un comentari inofensiu sobre la cara de la seva parella, la Meri —"no em diguis Meritxell" li diu sempre ella que tira més aviat a fashion—. "Jo no podria estar amb un tio que no em trobés guapa" diu la Meritxell (perdò Meri), o sigui que per una merda de comentari s'organitza un cristo impressionant en el que també es veuen involucrats la parella d'amics, la Carla i el Toni, que per acabar-ho d'espatllar treballen a la mateixa empresa.

Sobre aquesta base, Labute construeix una història ben travada, divertida i força real (per desgràcia) a la que dona empenta amb uns diàlegs àgils i enginyosos. La traducció de Violeta Roca juraria que és molt bona i ben adaptada al nostre país. El llenguatge flueix amb naturalitat i res grinyola. M'atreveixo a dir que no és la millor obra de Labute, però el paio té molt d'ofici i unit al dels quatre actors que sota la direcció de Marilia Samper es passegen amb autoritat per l'escenari, tenim com a resultat una obra "resultona", inteligent i que diverteix. Potser acaba una mica de cop, però com diu una amiga molt teatrera, ara de cara al bon temps venen de gust obres sense complicacions, "fresques"; tens tota la raó, Gemma.

Nit d'estrena oficial a La Villarroel i com de costum el teatre fins a la bandera ple d'invitats coneguts del món de l'espectacle. A la sortida ens esperava un pica-pica que convida a un agradable post-funció que s'ha allargat una bona estona. Per cert l'ensaladilla russa estava molt bona. Alguns han repetit, jo el he vist.

*Penso que una versió de The Guarry Men Show, més o menys modificada, s'hauria de fer cada any en sessions golfes de cara al bon temps. Els que som noctàmbuls ho agrairíem, més que res perquè anar a dormir d'hora ens fa una mena de basarda.

Infàmia

INFÀMIA

(a La Villarroel)

L'Eva, fins que es va retirar, era una actriu famosa que havia triomfat; ara dóna classes d'interpretació. El Toni és un actor de la mateixa generació que l'Eva; se'n surt bé en el seu ofici i recentment ha guanyat un premi important. La Sara, tot i haver superat la trentena encara busca un lloc en aquesta professió tan exposada (en tots els sentits) i l'Aleix, també és un actor que sense haver triomfat treballa en una sèrie de TV. Ambdós reben classes particulars de l'Eva; la Sara preparant-se per un càsting per fer d'Ofèlia i l'Aleix per millorar; fa de Hamlet i li dona les rèpliques. L'Eva és molt dura com a mestra i de seguida intuïm que la vida l'ha maltractat, que alguna cosa gruixuda li ha passat.

Amb aquests personatges i la situació esbossada Pere Riera ha escrit una peça de teatre dins el teatre, aquella mena d'obres que tan ens agraden a una bona part d'espectadors bregats, primer perquè parlen d'una cosa que estimen (el teatre) i segon perquè ens permet anar reconeixent els texts que reciten en les parts que "fan teatre", i fins i tot dir-les in mente a duo amb l'actor. Això ens greixa l'ego que, salvant distàncies, és com la pròstata: petit o gran, depèn de cadascú.

Pere Riera és un dramaturg jove —jo els que estan a la quarentena els trobo molt joves— però té ofici, molt ofici; com un gat vell, i sap treure el suc a tota mena de situacions perquè té molts recursos, entre ells saber contrapuntar i trencar situacions dramàtiques amb el que poden semblar atzagaiades, però que no ho són. Només et fan tornar a la realitat. Aquí ho utilitza amb saviesa per passar de les "altures" shakesperianes a la (puta) realitat. A més és un home que domina molt bé el llenguatge i el seu discurs flueix amb aquella eufonia que fa pensar que escriure és fàcil (redéu!).

Com a director ha estat hàbil amb el càsting. Emma Vilarasau fent de dona dura ho ha clavat; a Jordi Boixaderes li ha vingut rebé el paper del que va a la seva, una mica flautista d'Hammelin. Anna Moliner és la noia innocent però tenaç que ho donaria tot per ser actriu i Francesc Ferrer el xicot d'ambicions "realistes" i que "ja" treballa a la tele. Tots quatre han estat encertats en els seus papers, i s'ha notat un gran equilibri de qualitat. Felicitats senyor director.

L'escenografia bona —Sebastià Brossa ja ens hi té acostumats—; una senzilla sala d'assaig amb una tauleta, un piano, un sofà, algunes cadires... tot força cutre, però amb algun cop d'efecte interessant, com quan l'Ofelia s'ajeu damunt d'un mirall, en una clara al·legoria a la pintura de John E. Millais mostrant la noia ofegada al riu, i això no és un spoiler; tothom sap o hauria de saber que la protagonista de Hamlet se suïcida. En quant a il·luminació, res d'especial, però efectiva; no penso que es necessités res d'espectacular. La Villarroel a dues grades, com ja és costum últimament, i penso que funciona molt bé, especialment quan els actors són conscients que han de fer arribar la veu pel davant i pel darrera.

El públic ha sortit molt satisfet a jutjar per la llarga tanda d'aplaudiments que ha forçat als actors a sortir una i altra vegada a saludar. Penso que la gratificació ha estat merescuda.

Othelo

OTHELO

(a La Villarroel)

Othelo és una de les tragèdies més conegudes de Shakespeare, on el protagonista que dona nom a l'obra és un home de pell fosca, moro, general de les tropes del Dux, que enamora a Desdèmona, filla del pròcer Brabancio. L'alferes d'Otelo és Iago, un dels dolents més dolents dintre els dolentíssims de les tragèdies shakesperianes...

No continuo perquè la trama ja la coneixem. El que jo no coneixía és l'enfoc que hi ha donat Gabriel Chamé, l'adaptador i director argentí. Tot i així alguna cosa he sospitat al veure el programa de mà, on sota OTHELO s'hi pot llegir el següent subtítol: termina mal. Home, això ja ho sabia, però al veure-ho escrit m'ha fet sospitar que no veuríem una versió "canònica".

Realment no ho ha sigut, més aviat ha sigut èpica per la banda de la iconoclastia. Per començar tots els personatges se'ls han carregat a l'esquena quatre actors: Matias Bassi, Justina Grande, Hernán Franco i Martín López, quatre "bèsties" teatrals que dominen l'art del clown, el burlesc, el vodevil i el teatre físic; no els fan por ni el llenguatge lúdic ni l'absurd, trenquen la quarta paret contínuament fent l'ullet al públic buscant la seva complicitat i trobant-la. Però això no els priva de recitar parts fil per randa segons la traducció més estricta, impostant la veu i amb gest solemne dir, per exemple, "apago la llum, apago la seva llum" i a continuació ofegar Desdèmona... amb una bossa de plàstic.

Tot això que acabo d'explicar, a un ritme trepidant, sense treva durant quasi dues hores, que han passat volant. Ha estat especialment interessant observar l'evolució del públic. Els primer deu, quinze minuts tothom romania en silenci, un silenci expectant, jo diria que incrèdul, aquell silenci que els espectadors mantenim quan ens preguntem "però què cony esta fent aquesta gent"? però de seguida hem reaccionat, i hem vist per on anaven els trets i ens hem deixat anar i ens hem descollonat de riure sense parar davant la desimboltura, el desvergonyiment i la descaradura d'aquells magnífics actors que de manera irrespectuosa, però amb un gran respecte —això que acabo d'escriure no sé com es menja— per l'obra, l'anaven tirant endavant.

Tinc un amic, bon seguidor del teatre argentí, que sempre em diu que els actors australs són d'una altra galàxia, que sempre fan que et creguis el paper que estan fent i així t'ho comuniquen. A jutjar pel que he vist avui m'ho crec del tot, i mira que el que hem vist avui és irreverent. Torno al subtítol. Us imagineu que sota l'anunci de La Passió d'Esparraguera hi afegissin "acaba fatal"?

Avui nit d'estrena; La Villarroel plena fins a la última fila. Estic segur que el boca orella funcionarà i com que l'espectacle només estarà en cartell fins el dia 12, espavileu-vos o us quedareu al carrer, i a fe que seria una llàstima. Cal que digui que hem aplaudit fins a rebentar-nos les mans?

Bangkok

BANGKOK

(a La Villarroel)

Bangkok és la capital de Tailàndia, país del sud-est asiàtic i lògicament un destí aeri i per això dóna títol a aquesta obra de teatre que s'ha estrenat a La Villarroel. En una escenografia freda, molt adequada per representar una sala d'espera d'aeroport, apareix un viatger, un home gran arrossegant una maleta de bona mida. No hi ha ningú, fet sorprenent en un aeroport, i els plasmes d'informació no funcionen. Al cap d'un moment apareix una mena de guàrdia de seguretat, vestit amb armilla reflectant, un intercomunicador en una mà i l'altra coberta per un estrany guant ample i llarg. Renya al viatger dient-li que allà no es pot quedar a dormir i el vell li diu que nomes pretén agafar el seu vol a Bangkok que sortirà en breu. El guàrdia li pregunta si algú li ha fet el check-in, si ha vist algun avió... De mica en mica ens assabentem que aquell aeroport no ha acollit mai cap vol i que ell és el falconer que te cura de les rapinyaires que tenen tots els aeroports.

El plantejament és interessant i podria donar peu a una obra on hi cabria qualsevol trama a més d'una crítica política a la disbauxa d'infraestructures que serveixen de poc i habitualment de res —línies d'AVE, aeroport de Lleida, de Castelló...—, però l'autor ha optat per una trama tirant a thriller polític de la qual no m'he cregut res i penso que ha malbaratat la història que ha començat bé. Tècnicament tot ha estat correcte: il·luminació, espai sonor, vestuari, però...

Carlos Álvarez-Novoa i Dafnis Balduz també han actuat correctament, però què es pot fer quan "no n'hi ha?" Res; d'allà on no n'hi ha no en pot rajar. Antonio Morcillo López, l'autor, a fet a la vegada de director i tampoc m'atreviria a dir que l'ha mal dirigit. Que hi farem! La Villarroel amb tres quarts d'entrada. Els aplaudiments tebis, d'aquells que el públic pica de mans quan hi ha els actors al davant, quan es retiren deixa d'aplaudir i si tornen a sortir repeteix els aplaudiments. Típic.

Petits Monstres

PETITS MONSTRES

(a LaVillarroel)

Aquesta obra sembla que va néixer d'un taller fet a la Nau Ivanow, amb una duració de 20 minuts; la gent de Coincidències la van veure i van recomanar a l'autora Marilia Samper ampliar-la una miqueta per portar-la a Terrats de Cultura; va passar a 40 minuts. Va ser un èxit indiscutible. Es va representar varies vegades i tothom en va sortir molt content. Ara l'han portada a un "teatre" de veritat, La Villarroel, novament ampliada; 80 minuts.

Es tracta d'una comèdia lleugera amb més ganes de divertir que de fer pensar, cosa totalment lloable, especialment en els temps que corren. L'Anna és una artista "conceptual" a punt de fer 40 anys i que en realitat no fot brot i ha tingut de tornar a viure a casa dels pares, però acaba de sorgir un problema; la seva germana Marta —que diu que és arquitecte, però no ha acabat la carrera i fa de dependenta a Sephora— està a punt de trencar amb el xicot i com que no te pasta vol tornar a viure a casa dels pares. Al llarg de l'obra les germanes es barallen, es discuteixen i es fan retrets. El pobre nòvio és pràcticament un sparring, i així va discorrent l'obra amb més o menys fortuna.

Em temo que la peça ha estat excessivament manipulada: per començar doblar el temps, i vull aclarir que no és llarga, més aviat allargassada. Abans era Pequeños Monstruos i ara és Petits Monstres pel fet d'haver-hi posat tocs de català, tampoc molts. A la dramatúrgia en aquesta versió bilingüe hi han col·laborat Lola Armadás i Marc Rosich... potser massa coses per una peça que tothom deia que era molt refrescant. Pel que m'han explicat persones de la meva confiança que la van veure en algun terrat, em dona la impressió que en tot aquest trànsit fins al teatre "gran", la funció ha perdut el toc bote pronto i trempera. Comprenc que no es poden obrir les portes d'una sala com la Villarroel per 40 minuts, però...

La posada en escena està molt bé, amb la sala a dues grades, i l'escenari central ple d'andròmines (representa les golfes de la casa). Il·luminació correcte i vestuari de carrer. Direcció correcte, així com les interpretacions. Naturalment destaca la Vanessa Segura, doncs te el paper més agraït, tot i que també és la que es veu obligada a actuar una mica de cara a la galeria.

Nit d'estrena oficial i la Villarroel plena a vessar d'un públic agraït. A la sortida l'empresa oferia una copa als assistents, però jo no em puc quedar que haig de tornar al poble, i si em fan bufar (els mossos) em fan un desgraciat. A més si arribo molt tard, la meva dona em pregunta d'on vinc.

Losers

LOSERS

(a La Villarroel)

Loser en anglès vol dir perdedor, sigui un equip de futbol com el Barça aquest any, sigui una persona; al llarg de la vida tots hem conegut guanyadors i perdedors —potser més d'aquests últims—. Doncs bé, l'obra que he vist avui a La Villarroel va d'això, de perdedors, però tampoc exagerats, són uns perdedors normalets, d'aquest que n'hi entren catorze per dotzena.

Marta Buchaca és l'autora de la peça, una dona amb ofici que sap perfectament com s'ha de construir una obra perquè funcioni. Sap perfilar els personatges, crear un món al seu voltant, adornar-los amb els tics i manies que els han de caracteritzar i aprofitar-se dels tòpics del moment, siguin els telèfons mòbils d'última generació o les mares dominadores que envaeixen la vida dels fills. El domini d'aquests elements de vegades juga en positiu i de vegades no tant.

L'autora és la mateixa que va escriure Litus, una peça que crec fonamental en el teatre català contemporani —temps heroics de la FlyHard— i també va col·laborar en la creació de L'Any Que Vé Serà Millor, una peça esbojarrada escrita a vuit mans que va ser un gran èxit a la Villarroel a finals del 2011. Doncs aquesta vegada penso que s'ha passat de frenada, ja que ha fet una obra que, si no ho és, sembla escrita per a lluïment de la histriònica Alba Florejachs amb l'ajut com a secundari de Jordi Díaz. No diré que m'ho hagi passat malament, però hi ha hagut massa moments que m'ha semblat que tot estava muntat de cara a la galeria.

L'escenografia de Sebastià Brossa bona, amb la sala a dues bandes i la il·luminació de David Bofarull correcte. El desenllaç una mica massa al estil de Hollywood en que el productor obliga a un final feliç per vendre millor l'obra. Ho resumiré dient que n'esperava més, però si us explico les vegades que he esperat més de mi mateix...

La Villarroel superant la mitja entrada amb un públic que s'ho ha passat bé si tenim en conte les riallades que ha deixat anar. I ara una bona notícia: aquella noia tan maca que atén el bar m'ha dit que a partir de la setmana entrant ja tindran vi. Feia un any que estàvem de ramadà.

El Crèdit

EL CRÈDIT

(a La Villarroel)

Una persona nascuda al 1964 per a mi és molt jove; te més o menys l’edat dels meus fills i vulguis o no, encara se m’escapa allò de “cony de canalla...”. Doncs cony de canalla o no, el Jordi Galceran ha escrit una comèdia —una altra— de les que se’n parlarà, perquè El Crèdit és  una filigrana.

Galceran té idees, les sap explicar d’una manera endreçada, les situa en el present més actual i les subministra en la dosi justa. Coneix els registres de la comèdia, no cau en redundàncies per arrancar un plus de riallades... en fi se sap l’ofici i el de dramaturg, al final, és un ofici.

Ens trobem en una oficina de La Caixa. El delegat —em sembla que en aquesta entitat mai anomenen director al cap— està negant un crèdit a un aspirant a obtenir-lo, però el sol·licitant no es dona, i insisteix tot i no poder donar cap garantia, i treu el millor de sí mateix per convèncer al bancari, fins que treu... el pitjor?

Tot això en una escenografia de Max Glaenzel magnífica, amb una Villarroel a quatre grades i al mig només una taula de despatx i dues butques —la del delegat més gran i més maca que la del client— situades damunt d’una plataforma que gira lentament, molt lentament. Per sobre d’ells una mena de campana que és la il·luminació ideada per Kiko Planas, genial, i a escena només dos Jordis... Boixaderes i Bosch, dirigits per un Sergi Belbel que ha sabut trobar el to exacte per a no passar-se ni quedar curt, i consti que en una obra amb tanta “xixa”, aquest equilibri no és gens fàcil.

En la peça se’ns parla del moment actual, de crisi i d’economia, de neocapitalisme, de la funció —o disfunció— de les entitats bancàries, però també de relacions humanes, de seguretats i inseguretats en el món de la parella... en fi, com unes pàgines viscudes del Patufet però sense aquella innocència, vaja, del segle XXI.

La Villarroel plena fins a la bandera, i tothom s’ho ha passat rebé. Aplaudiments generosos i al sortir comentaris elogiosos. Diuen que les comparacions són odioses, però si a mi em feu triar entre el Mètode Gönholm i aquesta, em quedo amb El Crèdit. Sembla que l’obra la tenen programada sense data d’acomiadament. Si és així no m’estranyaria que tinguéssim crédit per mesos.

El Loco y la Camisa

EL LOCO Y LA CAMISA

(a La Villarroel, sessió golfa)

Declaració de principis: m’agraden les sessions golfes; penso que se n’haurien de fer més. Dit això, anem per feina. El Loco i la Camisa és una peça de teatre argentí de Nelson Valente que n’assumeix la posada en escena i la direcció. Vull afegir-hi que és una peça de típic teatre argentí, d’aquest fet en espais petits, garatges i menjadors de cases de Buenos Aires. La Villarroel a mitja grada li va com anell al dit.

Els bojos diuen sempre la veritat? Especialment les veritats incòmodes? Em temo que sí. S’han d’amagar els bojos? Perquè? “Miri, no sigui rompepalle, com diuen els italians, fent tantes preguntes”. Fins i tot després de veure l’obra no sóc capaç de contestar.

L’obra va d’això. Estem en un apartament; el pare llegeix el diari a la taula del menjador; la mare planxa una camisa a la mateixa taula. Li demana al pare que s’aparti per poder planxar millor i ell es mou... un mil·límetre. La mare descobreix restes de pintallavis al coll de la camisa i el pare li fot un rotllo que no es creu ni l’esperit sant. La filla ha de rebre a casa el nòvio a sopar per primera vegada i li demana al germà —el boig de la família— que no surti del seu quarto... Tot flueix com no hauria de fluir; les coses s’espatllen soles... o amb l’ajuda dels que diuen les veritats, i no sempre són els bojos. On és el límit entre la lucidesa i el desequilibri mental?

Una obra molt recomanable, molt ben dirigida i excel·lentment  interpretada. Al principi es fa una mica difícil entendre el dir porteño, però de seguida s’agafa el fil i a partir d’aquest moment és un valor afegit a la peça. Hi ha coses que en un castellà normatiu no quedarien de la mateixa manera.

Tots els actors molt bé, destacant els interpretats pels dos germans, ell com una cabra i la noia intentant amagar davant el seu nòvio que el seu futur cunyat està com una regadora.

La Villarroel “golfa” quasi plena i el públic agraït aplaudint de cor i fent sortir a saludar als actor una i una altra vegada. 

Sobre els danys del tabac i les ostres

SOBRE ELS DANYS DEL TABAC I LES OSTRES

(a La Villarroel)

Avui a La Villarroel he vist un monòleg que en principi no ho era. M’explico: Sobre els Danys... és un conte curt de Txèhov en el que relata la conferència que dóna Ivan Ivanòvitx Niukhin, un “científic” que en realitat és un desgraciat dominat per la seva dóna i les circumstàncies.

La majoria (tots?) els relats de Txèhov són una meravella —fins i tot m’atreviria a dir que ell és el puto amo dels contes— però sospito que a causa de la seva filigrana no són fàcils d’adaptar al teatre o al cine, i em sembla que és el que avui ha passat.

En Xavier Graset i Francesc Carro-Ferran n’han fet l’adaptació i com que el relat és molt curt hi ha afegit de la seva collita, I De Les Ostres, així han assolit una funció de una hora. Penso que no hi feia falta, però també penso que s’han equivocat en l’enfocament, perquè el resultat ha sigut un espectacle fluix, i ho dic amb recança perquè la trajectòria i el treball d’aquest periodista, malalt pel teatre, sempre m’ha semblat genial: rigorós i amb un punt d’ironia i conya —o conya irònica— que el fa singular i estimat.

Acabada la funció el pública ha aplaudit. També haig de dir que l’entrada era fluixeta i que una gran part dels espectadors eren amics i gent del ram, i aleshores ha passat la cosa bona. Amb un gest de les mans ha demanat silenci, ens ha agraït la nostra assistència i ens ha explicat les ganes que tenia de fer una cosa així, com ho havien fet, de on havia tret el vestuari i d’una cosa se’n ha anat a una altra, de quan feia de corresponsal a Madrid i un viatge a l’Argentina... I ha enfilat set minuts de monòleg genial que ens ha deixat amb la boca oberta d’admiració i riure.

Conclusió: Graset, no deixis el tema monòlegs, però explica les teves vivències a un bon guionista i munteu un espectacle “original”, vull dir teu. Estic segur que l’endevinaries de ple.

Adreça Desconeguda

ADREÇA DESCONEGUDA

(a La Villarroel)

Quan tenia 35 anys, al 1938, l'escriptora nord-americana K. Kressmann Taylor va escriure una novel·la curta que va ser una mena de premonició del que s’esdevindria a Europa i al món: Adreça Desconeguda. Va ser un èxit i va causar un gran rebombori, especialment per la seva prohibició a l’Alemanya nazi. L’any 1944 l’obra va ser portada al cine amb guió de la mateixa autora i més endavant als escenaris teatrals. Avui, amb direcció de Lluís Homar s’ha estrenat a La Villarroel interpretada pel mateix Homar i Eduard Fernández.

Martin Schulse i Max Eisenstein són socis en una galeria d’art de San Francisco, a Califòrnia. Martin és alemany i l’any 1932 decideix tornar al seu país d’origen amb la família, deixant el negoci en mans del seu soci, que és jueu. Sempre han tingut i tenen una boníssima relació que es prometen continuar per la via epistolar. Són persones cultes, lliberals, amb una amistat sòlida... però l’alemanya de Weimar, la que intenta sobreviure sota els abusius termes de la rendició  de la primera guerra, la dels anys 30,  no és un lloc fàcil per viure amb llibertat de pensament, i les coses s’espatllen i assistim al progressiu deteriorament d’aquesta amistat “indestructible”.

Considero que la obra és magnífica, tot i que al ser portada al teatre potser pateix d’una certa “lentitud”, doncs no hi ha diàleg ni altra confrontació que la lectura de les cartes. Els actors estan l’un davant de l’altra, però “separats” pels més de 9.000 quilòmetres que hi ha entre Frisco i Munich. Això està ben resolt per la posada en escena, escenari central amb dues grades d’espectadors i una llum vertical damunt dels intèrprets.

El càsting ha estat encertat; Lluís Homar en el paper de l’alemany, alt, elegant, guapíssim segons la meva dona, i Eduard Fernández, l’home que no entén l’evolució del seu amic, físicament poca cosa, de pensament clar i aterrit pels fets. Bona interpretació d’ambdós, convincent.

La Villarroel, plena fins a la bandera, ha premiat als intèrprets amb una bona i llarga ovació que la parella de protagonistes ha agraït. Avui el tòfol que s’aixeca i crida bravo! no hi era, sortosament; estarà malalt? Li desitjo una bona recuperació, però no cal que s’afanyi a sortir de casa i tornar al teatre. Aquests grips de principis d’hivern són molt punyeteros...

               I ara dos apunts. El primer: si voleu entendre bé l’evolució d’Alemanya cap el règim nacional-socialista us recomano una novel·la excel·lent: Una Princesa a Berlín, de Arthur P. G. Solmssen, una obra mestra. El segon: sempre he dit que el bar de La Villarroel és el pitjor de tots els teatres de Barcelona. Ara s’han superat; no tenen vi. Si pretens fer una queixalada abans de la funció l’has de remullar amb aigua (horror!) Coca-Cola (terror!) o cava (pitjor!). I aquest íncubo —com diuen els italians— perquè passa? Doncs passa perquè Codorniu és patrocinador del teatre i com que ells només fabriquen aquell vi de llampurnes han vetat el de veritat. Home (i dona) jo trobo bé que les empreses patrocinin el teatre, però a aquest preu no!