Hamlet

HAMLET

(al Barbican Theatre de Londres)

Ningú pot negar que el teatre anglès te un pes important a tot el món. Si a això hi afegim que cuiden les seves figures i se saben vendre, no és estrany veure'l al hit parade mundial. A més el govern considera als seus grans actors i autors una mena d'ambaixador de la llengua i els premia amb nomenaments honorífics. La majoria dels grans són Sir i Dame —Laurence Olivier, Alec Guiness, Judi Dench, John Gielgud, Andrew Lloyd Webber... la llista és interminable.

Faig aquest preàmbul perquè quan fa un temps es va publicar que Lindsey Turner dirigiria Hamlet en una producció al Barbican amb Benedict Cumberbatch com a protagonista, es va organitzar una moguda increíble. Les entrades van volar en hores, però perquè no passés com aquella vegada que Dereck Jacobi va anunciar que faria Ricard III al Windham's Theatre —un teatre relativament petit, menys de 1.000 localitats— i la revenda es posà per sobre les 1.000 lliures, aquesta vegada els tickets estaven personalitzats i s'havia d'entrar amb un document d'identificació. Poca conya.

Benedict Cumberbatch és un jove actor anglès amb una trajectòria brillant. Shakesperià com quasi tots els bons, ha agafat fama suplementària per la seva intervenció en pel·lícules com El Hobbit i sèries de qualitat com la de la BBC Sherlock. Si ajuntem tot el que acabo d'explicar l'èxit està assegurat. Així doncs aconseguir una entrada era molt difícil vivint fora del país, només et pots defensar amb el coneixement del sistema, paciència i voluntat. T'has de posar a la cua de les entrades de venda obligatòria a cada funció o a les dels retorns. Jo vaig optar per aquesta última i la vaig obtenir vint minuts abans de començar. Bingo!

Avanço que és el millor Hamlet que he vist mai, i en vaig veure un de molt bo fa dos anys a Stratford Upon Avon. Va ser un Hamlet complet de tres hores de durada, amb un interval. Les produccions del Barbican acostumen a ser molt bones i aquesta ho era. Temporalment estava situat en una època indeterminada, però contemporània. Els soldats portaven armes de foc automàtiques tipus AK.

L'obra comença amb un Hamlet solitari que està escoltant Natur Boy en un tocadiscs a la seva cambra, un espai reduït. Un criat l'avisa que el banquet està a punt de començar i hi acudeix. De repent, en un canvi espectacular ens trobem en l'escenari grandiós del Barbican amb una taula immensa. Claudi i Gertrudis celebren el seu matrimoni, després de la mort (assassinat) del rei. A partir d'aquí l'obra agafa el seu fil narratiu sense altres alteracions importants.

La escenografia és molt bona, grandiosa sense caure en luxes superflus, d'una profunditat que només poden oferir els grans teatres moderns. A la immensitat de l'escenari —imagineu-vos el TNC— s'hi afegeixen cambres laterals suplementàries i un passadís amplíssim —tipus palau— que es perd en la llunyania. Tot il·luminat de manera sàvia, amb canvis bruscos, com en el moment del to bo, or not to be, en que es passa d'una llum que ho envaeix tot a la quasi foscor menys un focus damunt d'un Hamlet que recita capficat aquesta part. El vestuari és sobri, excepte en el moment de la festa, però molt adequat a cada moment de l'obra.

Vint-i-tres actors disciplinats damunt l'escenari donen vida a una pila de personatges on es fa difícil de dir si ho ha fet millor Hamlet, Polonius, Barnardo o Guildenstein. Jo sóc un enamorat de l'equilibri, quan a l'hora d'actuar no hi ha divos, on tots són actors d'un projecte comú, com en una coral sense solistes. Un altra punt a destacar és el moviment d'actors damunt l'escenari, precís com si fos un ballet, i de fet no estem tan lluny, ja que el responsable del moviment és Sidi Larbi Cherkaoui, un coreògraf radicat a Bèlgica considerat dels millors del món. Em sembla que fa un o dos anys va estar al Grec.

Avui la ressenya m'ha sortit llarga, però és que estic entusiasmant. Jo vaig anar a Londres amb una mà al davant i l'altra al darrera —no com els fills del Pujol, sinó en quan a entrades—, i la meva tossuderia va obtenir premi, i per això estic tan content. Des del punt de vista "turístic" el Barbican és un teatre per veure: semicircular, amb una pendent de seients on ningú et fa la punyeta ni que el de davant sigui jugador de bàsquet, amb una acústica boníssima i visió perfecte des de qualsevol lloc. Em pregunto perquè no van reconstruir el Liceu de Barcelona amb aquestes característiques, però això ja és una altra pel·lícula.

Hamlet

HAMLET

(al Royal Shakespeare Theatre de Stratford-upon.Avon)

Avui les coses no m'han anat tan bé; he vist Hamlet i la veritat és que no m'ha agradat massa, però anem a pams. Primer: per començar encara portava el regust d'ahir, i aquell Titus és un dels clàssics millors que he vist en la meva vida, i ja fa temps que tinc cabells blancs. Segon: Hamlet no és ni de lluny la meva peça preferida de Shakespeare. Tercer: l’han potinejat, i penso que amb no massa fortuna.

M’explico; penso que al de Stratford —i només m’ho imagino perquè jo no hi era— quan es va a posar a escriure aquesta obra tenia el cap com una olla a pressió, i volia dir tantes coses, posar-hi tants personatges i complicar la trama fins al impensable, que es va passar, i mira que la cosa comença fina, perquè això que el cunyat enverini al rei per prendre-li el tro i allitar-se amb la cunyada és genial, però després comencen a sortir massa personatges, i vinga de Laertes, i Rosentcrantz i Guildenstern i Fortinbras... en fi, només és una opinió.

Tema del potineig. Fa molt de temps que dic que no em preocupa que als clàssics els manipulin, però demano una certa coherència, i una cosa que em molesta força és que al dir el text sentis contínuament dir lord, my lord —que és el tractament que es donaven habitualment al principi del segle XVII— però després es comportin com uns marrecs, o que Hamlet mati a Poloni amb un punyal quan fa un moment que tenia al costat a un soldat equipat com per anar a l’Agfanistan amb un fusell d’assalt AK-47 a les mans.

Dit això, reconec que la posada en escena ha estat impressionant, la il·luminació, el moviment d’actors, la música —altra vegada set músics en directe a més dels trenta actors, trenta!—, en fi, tot al estil de la RSC. Per cert, sabíeu que a la Royal Shakespeare Company hi treballen més de set-centes persones?

Avui l’obra s’ha fet al Royal Shakespeare Theatre, una mica més gran que els Swan que vaig estar ahir, però força semblant, també super ben equipat i amb una acústica remarcable. En fi, enveja, punyetera enveja, que em sembla que és un pecat capital, però hi ha coses contra les que no es pot lluitar; que hi farem, anirem al infern, a fer companyia al Titus Andronicus, òndia!

Hamlet

HAMLET

(al Teatre Goldoni de Venècia)

Thomas Ostermeier és un dels directors més coneguts del panorama teatral europeu i la Schaubühne de Berlín, la sala de la que n’és director, d’un prestigi inqüestionable. Shakespeare és, per la seva banda, un autor del que quasi sobren els comentaris i Hamlet una de les seves obres més conegudes. Amb aquests elements molts esperàvem una nit memorable, però per a mi, i molts altres, no ho va ser.

En el primer acte d’aquesta adaptació, la acció no passa en els merlets del castell de Elsinor durant un relleu de guàrdia en que un dels soldats diu que ha vist el fantasma del pare de Hamlet, rei assassinat per el seu germà Claudi, sinó en l’enterrament del rei. L’escenografia, tètrica, i molt ben (per poc) il·luminada, en un escenari inclinat ple de terra amb el taüt damunt del sot aguantat per dues fustes. Bon començament! al rei mort encara l’han d’enterrar, i el dol el presideixen la reina Gertrudis i l’assassí Claudi, de bracet.

A partir d’aquí la cosa s’embolica i a l’hora de baixar la caixa al clot, l’enterramorts comença a fer el ruc i a relliscar i caure dins el sot com si filméssin una seqüència de slapstick. El taüt cau parcialment i es queda de l’inrevés i... Si això sembla exagerat, no havíem vist res. Dues hores i mitja de sortides de to i reiteracions, amb un Hamlet tirant-se pets i ventant-los amb les mans cap al públic i altres frivolitats, com avançar-se fins a mig pati de butaques passant per damunt els respatllers, aturar-se, descordar-se la bragueta i treu-re’s la titola. L’espectador que estava just sota seu, acollonit. Jo em vaig pensar que se li pixava al damunt.

En fi, els que érem al Teatro Goldoni sempre podrem dir que vam veure un Hamlet que va usar i abusar de les projeccions i que no es feia el boig; ara bé, el que es feia no ho vaig poder esbrinar. Pocs aplaudiments.