MAR DE FONS

MAR DE FONS

(al Teatre Lliure)

          Avui he tingut una decepció amb l'obra Mar De Fonsal al teatre Lliure de Gràcia. Varies persones me n'havien parlat bé, però jo l'he trobat fluixa, llarga i tirant a pesada. I doncs? Penso que ha estat (en part) perquè ja l'havia vist, bé... n'havia vist el que havia estat la llavor: m'explico.

          El novembre del 2015 al Porta 4 es va estrenar una peça titulada Diari d'una Miliciana del dramaturg mallorquí Jaume Miró i dirigida per Toni Galmés, obra que explicava molt bé una expedició que l'agost del 36 va salpar de Barcelona amb destí Mallorca per reforçar als republicans i expulsar els feixistes de la illa. Cinc dels voluntaris eren joves infermeres (unes putes segons els falangistes) que van acabar capturades, torturades i violades. En l'obra hi sortien cinc actrius i tres actors.

          Ara la peça ha canviat de nom, s'hi expliquen més coses i, per fer-ho, s'ha ampliat l'autoria que passa a ser "equip de dramatúrgia". A més de l'autor "inicial" Jaume Miró s'hi han afegit Pere Fullana —que també fa de director—, Carme Planells i Aina Salom. Un pila de canvis importants: hem perdut dos actors, hem guanyat dramaturgs, minutatge i històries implicades —algunes d'elles, no calia—. En canvi la part —per a mi molt important— de la captura i tortura de les noies s'ha esfumat.

          Penso que amb aquests canvis l'obra ha perdut la contundència que tenia com al·legat antifeixista en particular i de la barbàrie de la guerra. Abans era un bombó concentrat, de xocolata negra i licor fort, i ara és un pastís de xocolata amb massa gustos, sense el regust de les coses autèntiques, allò que se'n diu gust de "tornem-hi".

          Alguns dels afegits m'han semblat patètics, especialment el del compte Rossi i el capellà del poble. Per altra banda les actuacions han estat correctes i difícils pel munt de papers que interpretava cada actor. L'escenografia ni bé ni malament. No he acabat d'entendre que significava la paret de fons com de ferro rovellat, però no m'ha fet cap nosa. Els videos no m'han aportat res. Per a mi si no són molt necessaris, prefereixo fer volar la imaginació.

          A l'obra hi participen dos músics en directe Miquel Àngel i Agustí Aguiló que interpreten temes molt variats populars i algun de propi del Miquel Àngel, però per a mi el tema estrella ha estat quan han tocar un tros d'Elm del jazzista nordamericà Richie Beirach, no massa conegut, però molt bo. Podeu trobar la peça a YouTube.

          Acabo dient que no m'ha convençut, però m'alegro de com ha anat, perquè sembla que el públic ha sortit molt content de totes les funcions.

Diari d'una Miliciana

DIARI D'UNA MILICIANA

(al Porta 4)

Quasis tots els espectacles es poden valorar per diferents i variats paràmetres: la categoria del text, la contundència de les interpretacions, l'espectacularitat de la posada en escena, la vistositat del vestuari... Al Porta 4 s'està fent Diari d'una Miliciana en un moment especialment sensible amb la memòria històrica. A Espanya hi va haver una revolta militar capitanejada per un fill de puta de cognom Franco, la desfeta del govern legítim i una repressió brutal contra els vençuts. A la mort del cabró, es va pactar una cosa anomenada transició, però no es va fer net. Les ferides continuen obertes i les cunetes tancades. Per això es continuen fent obres que parlen d'aquest tema. Només Són Dones, o aquest Diari d'una Miliciana en són testimonis.

Jaume Miró és un autor balear que ha escrit sobre unes milicianes voluntàries que es van embarcar com a infermeres cap a Mallorca. Unes putes, segons els falangistes, unes idealistes molt joves, segons el que se sap d'elles; noies que van anar a defensar el país i les idees en les que creien. Independentment de la qualitat de la funció, aquest és un valor indiscutible de l'obra i jo felicito a tot l'equip per no deixar de recordar que a casa nostra encara tenim comptes pendents, i molt greus, de resoldre. Anem a l'obra.

Un narrador, un investigador ens explica (en un mallorquí preciós) que ha trobar una fotografia amb cinc infermeres, cinc milicianes que es van embarcar cap a ses illes en l'expedició del capità Bayo, una missió que havia de suposar una victòria ràpida contra els feixistes. Malauradament no va ser així i les cinc joves van acabar capturades, torturades, violades i executades. Els vencedors mai van tenir pietat. Aquesta va ser i encara és avui l'actitud dels que han sobreviscut i encara remenen les cireres, que n'hi ha.

El director, Toni Galmés, ha plantejat l'obra de manera coral, on les cinc intèrprets expliquen les dificultats, les esperances, la seva força innocent, les cartes que envien a casa, com un cor, movent-se sempre com un cos de ball, encoixinades per tres soldats que hi posen música de fons —clarinet, piano i percussió— i els donen rèpliques. Penso que aquest és l'encert principal de l'obra, ja que no hi ha cap mena d'escenografia que ens situï ni cap trama dramàtica particular; només els fets avalats per la història. Tot el que passa ens ho hem d'imaginar i això penso que és un valor afegit. Obligar-nos a fer funcionar el cervell sempre és d'agrair.

Teatre testimonial que penso que només per això ja li dona un punt més. Les interpretacions són molt correctes i per la fórmula coral adoptada, ningú sobresurt per damunt d'un altra, cosa que per a mi és una avantatge.

Val la pena veure-la, així com val la pena no oblidar el que els que ens han governat volen que oblidem, però és en debades perquè les ferides mal curades sempre supuren per moltes gasses que s'hi posin al damunt, i aquesta de la guerra civil té gangrena per a rato. La sala plena fins el punt que s'han hagut de posar cadires suplementàries, i el públic ha aplaudit amb ganes. Aneu-la a veure que val la pena. Enhorabona Porta 4!