L'ORFE DEL CLAN DELS ZHAO
(al Teatre Romea)
Després d'un llarg ramadà
per culpa d'uns pulmons que ja no em serveixen quasi ni per a respirar, he pogut
tornar al teatre, al Romea. He començat fort, perquè L'Orfe del Clan dels Zhao no és cap tonteria. Escrita pel dramaturg
xinès del segle XIII Ji Junxiang, a mi m'ha recordat força a Shakespeare, tot i
que hauria de ser a l'inrevés perquè l'autor oriental va néixer quatre segles
abans.
La història és tràgica amb
els seus punts de èpica. Comença amb dos consellers de l'emperador, l'un malvat
i l'altre molt bo —un clàssic—. El malvat es vol fer amb tot el poder i fa
exterminar tots els membres del clan del bo, els Zhao, però acaba de néixer un
últim nen i ordena que també el matin, però un metge, fidel servidor dels Zhao
sacrifica el seu fill també acabat de néixer, canviant-lo i així mantenir la
dinastia perquè quan el Zhao hagi crescut es pugui venjar i continuar la nisaga. Com es
pot comprovar la trama és del tipus de pa sucat amb oli, però el text no, el
text és molt potent.
Ignoro com escrivien els
xinesos del XIII, però el que surt de la boca dels actors és extraordinari: poètic, filosòfic, èpic,
tràgic, tendre, cruel... Com que la dramatúrgia és del Marc Artigau i l'Oriol
Broggi, que també la dirigeix, i la versió del Joan Sellent, crec que la deuen
haver acomodat —penseu que aquesta peça és més o menys de l'epoca del Cantar
del Mio Cid— perquè les paraules flueixen d'una manera que, com ja he dit, m'han
recordat Shakespeare.
La posada en escena "Perla,
Perla" amb el Romea parat a quatre grades, escenari central cobert de
sorra i els actors entrant i sortint pels quatre vèrtex. Una il·luminació de Pep
Barcons, potser un pèl fosca, però molt bona i un vestuari senzill però molt
ben treballat. I ara ve el bo, la manera d'enfocar la obra.
Cada personatge que entrava
en escena explicava ell mateix qui era, el seus atributs i el havia fet o
pensava fer. Això ha estalviat molta retòrica i de seguida ens hem pogut
introduir en les parts importants. Dos músics han creat uns fons musicals que
anaven encoixinant l'acció. Algunes estones, per a mi, han sigut un pèl
reiteratius, però hi ha hagut un moment màgic, quan el vell metge li explica la
veritat a l'orfe que acaba de fer vint anys; una conversa en un to tan baix,
intencionat, que la música tapava la conversa i només veiem els moviments de
les mans i l'expressió corporal. No ens ha calgut tornar a escoltar tota la història i ha
sigut magnífic.
Tots els actors han estat
molt bé, excel·lents, alguns amb més paper, altres amb menys, però realment
formidables. Si n'hagués de destacat algun potser m'inclinaria pel Pablo Derqui
que ha fet un Du'an Gu, el dolent de la funció, excepcional. Gran nit de
teatre, quasi tothom dempeus i aplaudint amb ràbia, sana. Aneu-hi; no us en
penedireu i a més descobrireu un autor que segurament no coneixíeu.
