Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sèneca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sèneca. Mostrar tots els missatges

15 d’abr. 2018

MEDEA

MEDEA
(al Teatre Lliure)





          Aquests dies estem de clàssics grecs i avui ha tocat Medea al Teatre Lliure de Montjuic —també hi estan fent Ismene al foyer. Medea és una obra desbocada, quasi sense límits. Martí Sales n'ha revisat els textes d'Eurípides i Sèneca, i n'ha fet una síntesi genial, molt bona.
          Medea és una dona despitada, esposa de Jason, de qui està bojament enamorada, però el rei Creont un bon dia decideix que Jason, l'heroi, s'haurà de casar amb la seva filla i proporcionar-li descendència, i per tant repudiar Medea i fins i tot els seus dos fills. Aleshores Medea embogeix, i en venjança mata els propis fills per fer mal a Jason. Potser és un spòiler, però de fa 2.500 anys, més o menys, o sigui que...
          Lluís Pasqual, que ha dirigit la peça, ha sigut un murri i ha obviat les parts més "aventureres" de l'obra. Ha passat per damunt del velló d'or, i l'ha mencionat de passada, com tampoc com va aconseguir Jason les seves proeses. S'ha centrat en la part més desesperada del llibret i li ha dit (suposo) a Emma Vilarasau: desespera't, embogeix i clama al deus per aquesta mala jugada, i l'actriu li ha fet cas.
          Així en una sala Fabià Puigserver, tota tapada de negre, amb el terra negre ha aparegut una Medea desesperada, folla, sota una pluja impenitent, queixant-se d'una manera estripada, demanant el perquè d'aquella ordre tan poc assenyada, però ningú se l'escolta. I parla amb Creont que li dona unes hores perquè abandonin la ciutat, ella i els seus fills. Com podeu suposar la cosa no acaba bé.
          La peça està plantejada com a obra d'una sola persona, tot i que hi surten altres personatges, però tot volta al costat de Medea, que no para de lamentar-se i maquinar una venjança. Roger Coma i Andreu Benito, els dos personatges complementaris, apart dels dos nens que fan de fills, actuen molt bé, però al final no deixen de ser uns comparses necessaris del personatge central.
          Un vestuari sobri, de color negre excepte en els fills, signat per Alejandro Andújar —també autor de l'escenografia— ha donat la idea exacte del que estava passant a Corint. La magnífica il·luminació dissenyada per Pascal Mérat ha reforçat la idea i el so de Roc Mateu ho ha acabat d'aglutinar tot. Al principi, en una pantalla gegant s'han vist unes imatges de Queen cantant, però la música ha derivat cap al Dido's Lament de l'òpera Dido And Eneas de Purcell, que hem recuperat al final. No es podia escollir millor tema que el d'aquesta dona enamorada que se sacrifica pel seu amant. La música del barroc és "molta música".
          Excel·lència per tot arreu que el públic que omplia la sala ha premiat amb forts aplaudiments. El espectadors hem retroba una Emma Vilarassau immensa en mans de Luís Pasqual, que continua sent uns dels grans directors del teatre català, i la resta d'actors han sabut estar en un segon pla digníssim que els honora. Enhorabona a tots, de cor.

5 de des. 2015

Medea

MEDEA
(al Teatre Lliure de Montjuic)



Segona entrega de Teatro de la Ciudad al Lliure de Montjuic, avui amb Medea, segons la versió i direcció de Andrés Lima, basada en els textos de Sèneca i Eurípides. En la mitologia grega Medea, filla d'Eetes rei de la Còlquida, és el prototipus de bruixa, i és amb aquestes arts que ajuda a Jàson —del qual s'ha enamorat perdudament— per superar les proves que li permetran fer-se amb el velló d'or. Jasòn i Medea es casen i tenen dos fills, però més tard les coses es torcen i Jàson abandona Medea per Glauca, filla de Creont... i després de fer una pila de disbarats es venja de Jàson amb el que més mal li farà: matant els fills d'amdós. Els clàssics anaven forts...
Andrés Lima ha optat per una escenografia fosca, començant per una pila de gemecs que venien de diversos fronts i el recitat d'una mena de genealogia que acaba en Medea. A escena un (una) corifeu, la dida i Medea que baixa per la grada del teatre per incorporar-se a l'escenari La història ja està en el punt que Creont li mana que abandoni la ciutat.
Pel meu gust avui hem tornat a patir d'un excés de crits. L'obra és tràgica, sens dubte, però les parts d'Aitana Sánchez Gijón (Medea) i d'Andrés Lima (Creont i Jàson) m'han semblat sobreactuades, especialment per la part d'Aitana que ha tret la seva veu més ronca i estripada, fins i tot esgargamellada, i a mi aquests excessos mai m'han agradat. Penso que és més tràgic un cert capteniment, un crit interior, un gest amargant, que l'excès de soroll. Per altra banda l'estètica em pot i veure la protagonista en calces —perquè l'estan empastifant de fang— però amb un cinturó per aguantar la cartutxera del transmissor del micròfon, em fa nosa. El naturalisme d'una dona quasi nua, amb l'adminícul de la tècnica em grinyola. Tampoc m'ha convençut la manera de matar als seus fills (uns ninots de cartró-pedra). L'un el rebota per terra violentament, trencant-li el cap i l'altra el penja d'un fil que baixa del cel de l'escenari.
El que més m'ha agradat ha estat la il·luminació de Valentín Álvarez, tot i que pel meu gust un pèl fosca. Torno a dir el que ja vaig dir ahir. No puc dir que els actors ho hagin fet malament, però per l'enfocament del director penso que no s'han pogut lluir. El públic ha aplaudit amb més entusiasme que ahir, però jo sóc malpensat i penso que possiblement hi ha influenciat el fet que l'Aitana Sánchez —apart del seu estat físic envejable pels seus 47 tacos— és una actriu molt popular gràcies al cinema.
Demà la última entrega de la trilogia amb Antígona, una altra dona del morro fort.