SEPARATE TABLES
(Peli de Delbert Mann)
Ahir vaig parlar de
Marty, la peli de Delbert Mann i avui tancaré el cercle amb una altra del mateix
director, la extraordinària Separate
Tables, de l'any 1958.
Es tracta d'una
obra de teatre ja molt famosa del dramaturg anglès Terence Rattigan, al seu
temps l'autor teatral millor pagat del món. Es va fer molt famós per The Winslow Boy, també portada al cine
un parell de vegades, i ja no va parar de triomfar. No m'estranya, doncs les
seves obres són d'una finezza
extraordinària i els seus diàleg antològics.
Mesas Separadas, en la versió
espanyola, passa totalment dins un hotelet de Bournemouth, ciutat de platja i vacances
al sud d'Anglaterra; Mann domina els ambients tancats i en sap treure tot el
profit. És mig hotel mig pensió ple de clients fixes, i el ventall de
personatges és molt interessant pels seus hàbits i costums.
El director va ser
molt curós en la tria d'actors: Deborah Kerr fent de noia tímida i malalta
dominada per la seva mare, interpretada per Gladys Cooper. David Niven en el
paper de major (fals) de l'exèrcit anglès. Burt Lancaster l'home destruït per
l'alcohol i la seva dona rica i sofisticada, magnífica Rita Hayworth, i una
pila de secundaris com Cathleen Nesbit o Felix Aylmer.
L'ambientació és
magnífica, ressaltada per una fotografia en blanc i negre de Charles Lang que
sap treure el millor de cada expressió dels actors i dels detalls del hotel.
Tot acompanyat per una música del veterà David Raskin, conegudíssim per Laura,
la cançó del trhiller de mateix nom
d'Otto Preminger. Com podeu veure un equip ple de primeres espases.
La trama és coral i
a cada personatge té problemes diferents, algun que els involucra a tots, com
el del major Pollock (David Niven). Fa de mal destacar una actuació per damunt
de les altres, però potser m'inclinaria per la de Deborah Kerr en el paper de
la noia dominada per la mare. És d'antologia.
Jo fa anys que
espero que a Barcelona algun atrevit porti l'obra al teatre, no sé, la gent de
La Perla 29, o els responsables del Teatre Lliure. Estic segur de que seria un
èxit. L'esperança és l'últim que es perd, deia la meva àvia, que era una dona
que es feia escoltar.
Mentrestant, us
dono el consell de cada dia: busqueu la peli al videoclub, llogueu-la i
disfruteu-la, que és paraula no normativa però que m'agrada.
