blocdenkbrota

REUNIÓ DE VEÏNS

(Relat curt)

          De poc es fa enrere i no surt. Li va agafar pànic o vergonya, o les dues coses a la vegada, no ho sabia amb seguretat. Li va pujar una mena d’escalfor procedent de l’estomac que li va produir una suor bullent que de sobte es convertí en freda i li perlejà el front. Estava acollonit, realment espantat i es preguntava com podia ser que uns instants abans ho tingués tan clar. Feia menys d’un minut estava decidit, en canvi ara...

          Ara ja estava fent tard i com sempre per culpa de l’encarregat. Quin paio més pesat! A l’hora de plegar, sempre aquella cançoneta: “Manel, tens un moment?”  i ell no gosava dir-li que no, que l’estaven esperant o senzillament sense embuts que tenia ganes de fotre el camp d’aquell cony de magatzem. Que ell allà hi treballava perquè no tenia més remei, necessitava els cèntims tot i cobrar un sou de merda. Que a ell tots els problemes que estava a punt d’explicar-li li relliscaven; ja en tenia més que suficient amb aquella porqueria de feina que havia de fer vestit amb aquella relíquia d’uniforme, un davantal com els d’anar a col·legi, però de color gris lleig, guardapolvo en deien, i tenir d’escoltar aquell horror de música  que posaven per fer el treball més agradable, deien. Se la podien fotre al cul aquella música d’ascensor del Frank Purcel i el Fausto Papetti.

          La fila avançà; el company de davant va sortir i el de darrera el va empènyer, o sigui que es trobà al bell mig de l’escenari, enlluernat pels focus, els braços amunt formant un arc i ballant de puntetes en front d’una fila de noies amb una mena de capell de plomes blanques al cap, vestides amb faldilles molt volàtils de gassa, embotides en mitges blanques i calçades amb sabatilles de ballarina. Li van semblar ridícules...

          —Ridícules! Això són excuses ridícules! —el renyava la seva mare.— A la hora que plegues de la fàbrica tens temps de sobres d’anar a la reunió de veïns. Jo no hi he anat mai, saps que d’aquestes coses se n’encarregava el teu pare —se li trencà la veu— però ara al faltar... —es posà a plorar.

          No es posà a plorar de miracle quan s’adonà de com anaven vestits ells, els nois. Si les noies estaven ridícules, ells... Al cos una mena de camisa de mànega llarga molt folgada de setí blanc. No portaven pantalons, només unes malles blanques molt ajustades que els marcaven molt el paquet, que per postres portaven arremangat; als peu també sabatilles de ballarina. Mentre anava fent botets i aixecant els braços dibuixant arcs imaginaris, esforçant-se en seguir la música i no perdre la fila, va intentar recordar com cony havia anat a parar allà.

          —Mama, obri’m que no porto clau —va dir per l’intèrfon del carrer— vaig a la reunió.

          —És al soterrani, rei meu —l’advertí la seva mare satisfeta de que l’hagués complagut assistint a la assemblea, tot prement el botó per obrir la porta.

          Travessà el solitari vestíbul i baixà l’escala que portava al soterrani. A mida que anava descendint li semblà que la llum es tornava més potent i l’escala s’eixamplava. Quan va arribar a baix no va reconèixer la gran sala on jugava de petit amb els companys d’escala. Ara era àmplia, lluminosa i fins i tot decorada amb un cert luxe.

          Observà al seu voltant i no va reconèixer cap veí. Tots eren joves com ell, nois i noies, però no eren els seus companys d’infantesa, ni els seus germans grans ni els seus pares.

          —Tu! —es girà i veié un home de mitjana edat, alt, molt elegant, de cabellera blanca, alleonada que l’assenyalava amb un bastó llarg, una mena de bàcul de bisbe, però sense la recargolamenta de dalt.— Fas tard! Exactament vuit minuts tard i això en el show busines és pecat mortal.

          —És que l’encarregat...

          —Escolta “xato” —li digué amb una cantarella molt teatral i amanerada—  aquí l’encarregat, tot i que és un nom horribilis, sóc jo. Apa, no em vinguis amb excuses i ves-te a vestir que dintre de poc sonarà el primer toc i encara has d’escalfar.

Sense saber com, es trobà abillat amb aquelles malles blanques, el paquet arremangat i calçat amb aquelles sabatilles grotesques lligades amb betes.

          —Bravo! Bravo! —cridava el públic enardit mentre picava de mans amb fúria—. Bravo! Bravíssimo! repetien aixecant-se del seient.

          Ell i la resta de companys, situats en segona línia de l’escenari, agafats els uns amb els altres amb les mans encreuades, saludaven al públic ceremoniosament, doblegant l’espinada a cada indicació del director mentre mantenien els peus en quinta. Era agradable sentir-se aclamat i victorejat.

          —Els ha agradat —va dir-li amb veu baixa al company del costat mentre inclinava el cos saludant al respectable.

          —El Llac dels Cignes  no falla mai —li contestà amb la suficiència dels veterans, sense donar-hi major importància.

          Van tenir de fer un bis i repetir un tros del ballet, aquell que, segons ell, és la part més ridícula, quan tots agafats de les mans van avançant amb els peus en punta, talment com si el terra cremés i no poguessin aguantar ni un segon el contacte amb el terra.

          Mentre caminava de tornada cap a casa seva, ja passada la mitjanit, notava una sensació estranya: d’una banda estava content per l’èxit assolit, però per l’altra es sentia trist per haver-li fallat a la seva mare no assistint a la reunió de veïns. No sabia com li explicaria l’endemà quan la truqués.

          Abandonà aquells pensament i apressà el pas ja que començava a agafar fred. La vorera estava humida i hi havia algun toll. Es veu que mentre estaven representant l’obra havia plogut una miqueta i ara, pel carrer només amb camisa, amb aquelles malles sense pantalons i calçat amb aquelles sabatilles de les betes...