21 de juny 2011

CARMEN
(al Teatre Victoria)





      Vagi per endavant el meu respecte i reconeixement per en Salvador Távora, un creador teatral autèntic i visceral que, a partir de res, ha seguit una trajectòria valenta i compromesa amb la cultura del seu país. Recordo amb nostàlgia (especialment pel jove que jo era aleshores) aquell Quejío que vam veure farà uns quaranta anys al desaparegut Capsa.
      La funció d’avui, Carmen, també la vam veure fa uns quinze anys al Mercat de les Flors. Em sap greu dir que el temps no ha passat en va i la d’avui l’he trobat fluixa.
     El plantejament és valent. Basat en la història de Mérimée i posterior òpera de Bizet, explicar la vida de la gitana cigarrera, els seus amors i desamors, tot encoixinat per una banda de cornetas y tambores com les que acompanyen les processons de Setmana Santa a andalusía. En la meva opinió aquest és el gran problema. Vint-i-dos músics (15 cornetes, 1 trompeta, 4 timbals i 2 guitarres) fan massa xivarri en un teatre tenint en compte que la corneta te una tessitura tan aguda que et fa pols el cuc de la orella; quinze te’l maten directament.
     La música s’alternava: directe de la banda, directe de les guitarres i gravació de la òpera, i la transició d’un sistema a l’altra quedava un pèl deslligat. Els millors amb diferència, els dos guitarristes, tan al toque com a la percussió. Els ballarins i les noies al cante no han passat de discrets. La part de l’obra que realment impressiona és quan apareix el picador, rival de Don José, damunt d’un cavall blanc preciós, molt ben dominat pel seu genet.
No sé per què, avui m’ha semblat que he entrat en el túnel del temps, però tot i així m’ha agradat fer-ho. La banda es diu Banda de Cornetas y Tambores Santísimo Cristo de las Tres Caídas (el nom te tela). Al Victòria mitja entrada justeta, però la gent ha aplaudit amb ganes, especialment al cavall i el seu genet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada