blocdenkbrota

CARMINA BURANA

(als jardins de Cap Roig)

     Als segles XII i XIII es movien per centre Europa una sèrie de clergues vagabunds i estudiants pobres, anomenats goliards, que rondaven per tabernes i hostals recitant poemes satíriques, de vegades acompanyats de música, dels que no en sortia ben parat ningú, en especial l’església; a canvi rebien quelcom de menjar i beure. A Espanya als seus homòlegs se’ls anomenava sopistas perquè eren pagats amb la sopa boba. Més endavant rebrien el nom de tunos, i d’aquí la tuna que encara avui, en alguns llocs, intenta que els donem unes monedes a canvi de cantar-nos Clavelitos.

     Al segle XIX, a Alemanya, es va descobrir un manuscrit amb una col·lecció d’aquest cants i el musicòleg Carl Orff als anys trenta del segle passat va composar la cantata Carmina Burana (o Cármina Burana) que avui la Fura dels Baus ens ha ofert al Festival de Cap Roig. Realment seria difícil trobar una música més “furera”.

     L’obra comença posant-te la pell de gallina amb el famosíssim Oh Fortuna que moltes cineastes han manllevat com a fons musical de les seves pel·lícules:

Oh Fortuna

com la lluna

variable el teu estat

sempre creixes

o decreixes

quina vida detestable!

ara prems

després afluixes

com un joc

a la pobresa

i al poder

desfàs com gel.

     Bé, anem a el que ha passat avui a Calella. En Carlus Padrissa ha canviat l’orquestra per un enssemble de reduïdes dimensions: 2 pianos i 6 percussionistes, en canvi en les veus ha mantingut 4 solistes i un cor completíssim (m’ha semblat que eren més de cent). La veritat és que quasi no s’ha notat l’escurçament de la orquestra, ja que els músics han respost molt bé; els solistes i el cor han estat brillants. Bona direcció musical.

     En quan a l’escenografia i al que s’ha representat damunt l’escenari, la cosa és més complicada, però espectacular. Un gran cilindre de tul amagava la orquestra i a la vegada feia de pantalla de projecció dels videos. Això ha sigut espectacular, cent per cent “furero” i amb moments molt aconseguits, com el bany de les noies sota el salt d’aigua. Altres, com el bocoi d’aigua-vi on es submergien alguns dels cantants, o les passejades per l’espai damunt d’una grua m’han semblat una mica forçats.

     En general el públic ha sortit satisfet de les grades de Cap Roig, que estaven quasi plenes. L’obra és prou coneguda com per fer-ne comentari, però sí que vull dir una cosa. Crec que Carl Orff va cometre un error d’estratègia al composar-la. Va cremar la millor pòlvora en el primer cant, Oh Fortuna i després l’obra no aconsegueix anar a més; tot i tenir moments magnífics, és pràcticament impossible superar l’arrencada..

     Un altra dia opinaré sobre aquest festival.