MEDEA

MEDEA

(al Teatre Lliure)

          Aquests dies estem de clàssics grecs i avui ha tocat Medea al Teatre Lliure de Montjuic —també hi estan fent Ismene al foyer. Medea és una obra desbocada, quasi sense límits. Martí Sales n'ha revisat els textes d'Eurípides i Sèneca, i n'ha fet una síntesi genial, molt bona.

          Medea és una dona despitada, esposa de Jason, de qui està bojament enamorada, però el rei Creont un bon dia decideix que Jason, l'heroi, s'haurà de casar amb la seva filla i proporcionar-li descendència, i per tant repudiar Medea i fins i tot els seus dos fills. Aleshores Medea embogeix, i en venjança mata els propis fills per fer mal a Jason. Potser és un spòiler, però de fa 2.500 anys, més o menys, o sigui que...

          Lluís Pasqual, que ha dirigit la peça, ha sigut un murri i ha obviat les parts més "aventureres" de l'obra. Ha passat per damunt del velló d'or, i l'ha mencionat de passada, com tampoc com va aconseguir Jason les seves proeses. S'ha centrat en la part més desesperada del llibret i li ha dit (suposo) a Emma Vilarasau: desespera't, embogeix i clama al deus per aquesta mala jugada, i l'actriu li ha fet cas.

          Així en una sala Fabià Puigserver, tota tapada de negre, amb el terra negre ha aparegut una Medea desesperada, folla, sota una pluja impenitent, queixant-se d'una manera estripada, demanant el perquè d'aquella ordre tan poc assenyada, però ningú se l'escolta. I parla amb Creont que li dona unes hores perquè abandonin la ciutat, ella i els seus fills. Com podeu suposar la cosa no acaba bé.

          La peça està plantejada com a obra d'una sola persona, tot i que hi surten altres personatges, però tot volta al costat de Medea, que no para de lamentar-se i maquinar una venjança. Roger Coma i Andreu Benito, els dos personatges complementaris, apart dels dos nens que fan de fills, actuen molt bé, però al final no deixen de ser uns comparses necessaris del personatge central.

          Un vestuari sobri, de color negre excepte en els fills, signat per Alejandro Andújar —també autor de l'escenografia— ha donat la idea exacte del que estava passant a Corint. La magnífica il·luminació dissenyada per Pascal Mérat ha reforçat la idea i el so de Roc Mateu ho ha acabat d'aglutinar tot. Al principi, en una pantalla gegant s'han vist unes imatges de Queen cantant, però la música ha derivat cap al Dido's Lament de l'òpera Dido And Eneas de Purcell, que hem recuperat al final. No es podia escollir millor tema que el d'aquesta dona enamorada que se sacrifica pel seu amant. La música del barroc és "molta música".

          Excel·lència per tot arreu que el públic que omplia la sala ha premiat amb forts aplaudiments. El espectadors hem retroba una Emma Vilarassau immensa en mans de Luís Pasqual, que continua sent uns dels grans directors del teatre català, i la resta d'actors han sabut estar en un segon pla digníssim que els honora. Enhorabona a tots, de cor.