UN FRÀGIL EQUILIBRI
(al Teatre Lliure de Montjuic)
No m’estranya que Edward Albee obtingués un premi Pulitzer de teatre. Avui hem pogut constatar la qualitat de la seva dramatúrgia en una obra difícil per poc concreta, una obra on no hi ha ni bons ni dolents (o ho són tots mig dolents?) Per la manera que fluïa el text, m’atreveixo a assegurar que la traducció de Joan Sellent és excel·lent.
Una família americana. L’Agnes i el Tobias disfruten d’una posició econòmicament còmoda, bona casa, servei. També una filla, una germana d’ella i bons amics, però... la filla torna a la casa paterna perquè s’ha separat (per quarta vegada), la germana també la tenen acollida i és alcohòlica, i els amics es presenten de sobte i també es queden i no volen marxar; tenen un problema que no acabem d’entendre. Ningú parla clarament, excepte la alcohòlica que no té pèls a la llengua, i de mica en mica van sortint coses, un fill mort, mitges veritats, retrets... ai, ai, ai! Com diu el programa el paradís perdut que, de fet, mai no es va perdre perquè mai no va existir.
Ja he dit abans que el text és magnífic, la posada en escena molt bona, a quatre grades i el vestuari molt cuidat, especialment a la segona part quan surten tots en bates de seda. La il·luminació molt aconseguida.
Crec que el Mario Gas s’ha lluït en la direcció, trobant el punt just de cada personatge i en conseqüència els actors ha estat magnífics. Una bona nit de teatre, llàstima que hi havia molt poc públic. Serà perquè era dimarts i és un dia poc habitual?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada