19 de març 2012

Sconcerto

SCONCERTO
(a la sala Strehler del Piccolo Teatro de Milà)



Sconcerto és italià i vol dir desconcert. Estem davant d’un joc de paraules, doncs l’espectacle és un concert amb la seva orquestra simfònica i el seu director... només que aquest director no és un músic, sinó un actor, millor dit, un actoràs: Toni Servilio, un dels grans del món del teatre europeu (algú va veure la Trilogia Della Villeggiatura en el Teatre Municipal de Girona, al 2009?).
L’obra comença amb la entrada dels músics de I Pomeriggi Musicali, i com en totes les audicions el concertino fa donar la nota al oboè i tots els components es posen a afinar, aquella cosa tan xula que alguna vegada m’ha agradat més que el propi concert. Una vegada tots a punt entra el “director”, impecable, frac, corbata blanca i comença la música.
Fins aquí tot normal, però de sobte el conductor, sense deixar de dirigir, comença a fer reflexions en veu alta i es gira de cara al públic i intenta posar ordre en el seu cap travessat per múltiples pensaments, i aboca el seu deliri damunt els músics... i para i torna a arrancar... Realment és un autèntic desconcert.
Com a teatre, sembla que no hi hagi posada en escena, però puc assegurar que està mil·limetrada. El mateix passa amb la il·luminació: gran part del concert es fa amb els llums de la sala encesa, altres vegades quasi a les fosques i fins i tot en un moment un focus es concentra en un trompa (un músic, no un borratxo) que pren part de la conversa i les reflexions del director i es descollonen de riure.
La orquestra sona brutal, destacant el parell de percussionistes que són de nota alta, i la música composada per a la funció per Giorgio Battistelli és impressionant. Això sí, difícil és poc. Hindemith, Webern i tots els renovadors de la clàssica, semblen autors de “les petites formiguetes a l’estiu” al costat del que hem sentit avui.
L’Strehler plè i el públic s’ha rebentat les mans aplaudint. El Piccolo continua sent un teatre de referència. Per cert, estan tornant a fer Blackbird, de Harrower dirigida per en Pascual.
P.D. En algun moment el que he vist avui m’ha fet pensar en una peli fabulosa de Federico Fellini: Prova d’Orchestra (1979). Us la recomano.

1 comentari:

  1. Jo vaig veure la "Trilogia Della Villeggiatura" al Teatre Municipal de Girona al 2009... i com va fer el públic a Milà, em vaig rebentar les mans aplaudint !!! Mai havia vist una obra d'aquesta companyia, ni tant sols en italià i va ser memorable.
    Fins i tot em vaig endur cap a casa la carta feta un munyoc de paper carta que llegeix al final de l'obra Giacinta (la fabulosa Anna della Rosa, de la que vaig quedar senzillament enamorat). És el que té asseure's a primera fila, que de vegades cau algun "regal". :-)

    ResponElimina