L'Habitació Blava

L'HABITACIÓ BLAVA

(al Teatre Romea)

Arthur Schnitzler va escriure La Ronda a principis de segle XX i va tenir problemes amb la justícia austríaca per immoralitat. Això avui és impensable en un país civilitzat: el que no vol pols, no va a l’era. David Hare, més o menys cent anys més tard, va agafar el text i el va reescriure amb el títol de The Blue Room, L’Habitació Blava, tot i que crec que hauria sigut millor traduir-la com a habitació trista en referència la petite mort (segons la teoria francesa) de pèrdua del estat de consciència o curt període de melancolia post orgàsmic.

Sigui com sigui, és aquesta l’obra que hem vist avui al Romea. La història i l’estructura del relat és el mateix que el de La Ronda original, un seguit de trobades de diferents personatges, encadenades l’una darrera l’altra fins que torna a aparèixer el primer, tancant així el cercle. Les trobades sempre són sexuals i força violentes.

Per començar tinc dubtes que David Hare hagi escrit el que hem vist avui; citaré només una obra d’ell, Celobert, a punt de ser reposada al Goya i no em quadren les “qualitats”. L’obra d’avui és tova, no aprofundeix en els caràcters i està muntada de cara a la galeria.  Anys enrere, en les obres atrevides les noies es treien les calces i es quedaven conilles (sé que l’expressió em fa gran, però abans es deia). Ara és a l’inrevés, són els xicots que es treuen els calçotets per mostrar la corresponent ració de pito, i les noies es queden més tapadetes. A mi tan em molestava el d’abans com em molesta el d’ara; no hi ha res com l’equilibri, i si s'han de despullar que s'empilotin els dos, és a això al que em refereixo quan parlo de muntatge de cara a la galeria; ara en el boca-orella se sent “els actors ensenyen la minga”.

Per altra banda hi ha moments de l’obra en que no saps que està passant. Perquè el personatge que fa de dramaturg agafa una guitarra elèctrica i ens canta una cançó tancat al lavabo? No era escriptor? Crec que el David Selvas i el Norbert Martínez no han estat a l’altura en la direcció; entre altres coses no ha sabut controlar al Nao Albet que, quasi com sempre, ha fet el ruc tan com ha pogut. Aquest xicot té un problema amb les seves sobreactuacions i els directors que el deixen fer en tenen dos.

         Per acabar, les obres en que hi ha molt de sexe són realment delicades. Si les tractes amb precaució com si s’haguessin de representar en el teatre d’un centre catòlic queden toves i carrinclones. Si obres l’aixeta i vas de realista a sac es converteixen en pornogràfiques, I el just equilibri? Ah! Pregunteu-li al Igmar Bergman. Per mi l’escena més tòrrida del cinema és a la peli Persona (1966) quan la Bibi Andersson, en el personatge d’infermera,  explica una relació sexual esporàdica i només es veu a ella parlant. Uauh!