Maquinofòbiapianolera

MAQUINOFÒ-BIAPIANOLERA

(al Mercat de les Flors, dins del NEO)

En Carles Santos no és un creador convencional i els Cabo San Roque tampoc, i per això no és d’estranyar que al començar el seu espectacle, el teló en contes d’apujar-se, caigui a terra. Comencem bé!

Al escenari hi veiem un magnífic piano de cua Stenway a l’esquerra i una gran màquina ensenyant els budells que ocupa la resta de l’espai: és l’Orquestra Mecànica de la França Xica, un robot mecànic que emet tota mena de sons. Al seu interior hi ha de tot, trossos d’instruments, tubs de tota mena, matrassos de laboratori plens de líquids que fan unes bombolles xulíssimes, restes de pianos, llums, xemeneies d’estufa, més tubs, cintes de colors, timbals, tambors, un bombo, manxes que semblen de respiració assistida d’una UCI, mig violoncel... i tot això sona, i com sona!

Comença el concert i en Santos ataca les tecles amb un ostinato d’alt voltatge; la màquina s’hi afegeix i comença el principi del que serà “una gran amistat”. Els tres components del Cabo també s’hi afegiran, ja sigui manipulant la Bèstia, ja sigui amb guitarres, percussió i acordió. De tan en tant es planten davant del públic i canten-diuen coses incomprensibles en les que també participa el pianista sense deixar de tocar; què diuen? és igual, tot forma part de la performance.

La música és espectacular, molt potent, difícil, de vegades tremendament repetitiva, però mil·limetrada. Carregada de tensions i assonàncies, fins i tot percussions a cops de tapa del piano, però molt ben estructurada. La Màquina de vegades és protagonista i de vegades acompanyant, però ambdós s’entenen molt bé.

Crec que Carles Santos és com Picasso. A partir d’una formació impecable, una vegada assolida la excel·lència, deixa anar la seva creativitat i ja no hi ha qui l’aturi. Porta cinquanta anys innovant i em dona la impressió que té corda per a estona.

Els Cabo San Roque són molt més joves, només porten deu anys en aquest món, però ja fa dies que ensenyen les seves capacitats, i habilitats constructives. No és d’estranyar que s’hagin trobat amb el de Vinaròs. “Ajuntar-se el pa i la gana”, en català, s’utilitza per indicar que dos es troben per fer maleses; doncs els Cabo i el Santos en fan, i tan si en fan de maleses, però excel·lents.

             Aclariment: els sons que emet la màquina diabòlica, avui amb la tecnologia existent es podrien reproduir perfectament amb un o dos sintetitzadors ben programats, però aleshores no hi hauria espectacle i MAQUINOFÒBIAPIANOLERA, principalment és un gran espectacle, que la gent que érem al Mercat de les Flors hem agraït amb aplaudiments sincers.