El Jardí de les Malícies

EL JARDÍ DE LES MALÍCIES

(al Teatre de l'Aurora d'igualada)

Avui a l’Aurora hem vist aquesta peça que si fos un purista —que no ho sóc— diria que no és teatre perquè és un espectacle de cabaret, però com que penso que damunt d’un escenari hi cap tot, absolutament tot, doncs tan m’és que sigui un recital de poesia eròtica, cançons de taberna o de bordell.

El títol de l’obra ve d’un llibre publicat el 2001, un recull de poesia eròtica universal traduït i recopilat per Miquel Desclot i d’aquí els de Teatre al Detall van espigolar el que els va semblar més adequat per muntar aquest espectacle. hi surt algun poema del segle XIII passant per Donne, la Fontaine, Gothe... grans poetes que van fer incursions en aquest gènere, i d’aquí neix una hora “d’alegria”.

La posada en escena excel·lent. El teatre convertit en un cabaret, o potser una casa de tolerància, amb el públic assegut al voltant de tauletes amb espelmes enceses on un cambrer “rondinaire” —el Ramon del bar de la sala— servia cava i algun que altra carajillo, quan es recordava de la comanda. Els actors davant d’un faristol daurat i recargolat recitaven, o feien el ruc o es toquetejaven. El vestuari també molt adequat, la Txell Botey vestida de cocotte, amb calces de brodat suís, lligacames i mitges negres; el Xavi Idáñez d’etiqueta, frac, però sense pantalons, en calçotets de roba blanca. La parella ha estat a l’altura, doncs crec que a aquestes alçades ha quedat clar que la peça no és el Rei Lear, sinó un divertimento amb molta conya i unes dues-centes maneres de figa i polla; tota una lliçó de sinònims.

Ens ho hem passat bé. L’Aurora quasi plena i acabada la funció s’ha fet un col·loqui amb els intèrprets. Una persona del públic encara els ha pogut subministrar un sinònim per dir follar que els era desconegut: espolsar el presseguer. Se l’ha apuntat.

I la setmana que ve Acorar, del Toni Gomila. Ara una reflexió: em trec el barret davant dels gestors de l’Aurora, que sense recursos lluiten com a lleons per tirar endavant el projecte (i a la vegada el país) i això que encara els deuen subvencions de l’època de Guifré el Pilós.