El Metege de Lampedusa

EL METGE DE LAMPEDUSA

(al Teatre Lliure)

          Lampedusa és una illa petita, un terç de Formentera, que tot i pertànyer a Itàlia està més a prop d'Àfrica que d'Europa i per aquest motiu és quasi pas obligat per moltíssima gent que fuig de guerres, fam o falta de futur. A Lampedusa ara es viu del turisme, però fins fa poc tothom vivia de la pesca, i els habitants encara saben, i tenen molt clar, el que és la Llei del Mar, la que obliga a salvar a qualsevol persona que s'estigui ofegant.

          Lacrime Di Sale és un llibre publicat el 2016, escrit per Lidia Tilotta i Pietro Bartolo, ella periodista i ell metge, el metge de Lampedusa conegut com "l'angel dels migrants". Anna Maria Ricart ha adaptat el llibre i l'ha convertit en obre de teatre, feina molt difícil perquè no és el mateix llegir un seguit de vivències commovedores que ha escrit el metge, que aconseguir explicar el mateix donant el ritme que es mereix una obra de teatre. Per això aquesta ressenya la dividiré en dues meitats.

          L'obra, com a testimoni del que passa en aquest cementiri en que s'ha convertit el nostre mar és colpidora i fa esgarrifar com es parla de xifres de tres-centes, cinc-centes persones dalt d'una pastera, ofegant-se, famílies senceres, dones prenyades, nens sols que els seus pares han posat en mans de traficants amb l'esperança de que trobin un món millor... i aquest només és el tram final. Pel camí han travessat el Sahara en interminables jornades de gana, de set i d'abandonament de companys que ja no podien més. Han patit vexacions, robatoris i maltractaments; la major part de les dones i nenes han estat violades. És difícil que no et pugin les llàgrimes als ulls...

          Però com a obra de teatre penso que va un pèl fluixa. L'escenografia de Lluís Nadal és correcte: l'ambulatori del Dr. Bartolo, on en una de les parets s'hi fan projeccions per donar suport al text. Xicu Masó tan per la manera d'actuar com pel seu físic, està clavat com a metge de poble i la seva actuació, dirigida per Miquel Gorriz és impecable. El vestuari és correcte: texans i quan convé bata blanca...

          El problema està en la continuïtat. És com si ens expliqués històries soltes; és més, ens està explicant històries soltes, terribles, colpidores, però sense la continuïtat que demana una dramatúrgia i això, al menys a mi, em va semblar que estava en una conferència on es denunciava l'horror que s'està vivint en aquell petit racó d'Europa, d'una Europa voluntàriament cega i sorda que ha perdut la vergonya de mirar  cap a una altra banda i s'ha convertit en la Unió del bla, bla, bla, de grans càrrrecs i sous de fantasia.

          Les comparacions sempre són odioses (diuen), però no em puc estar d'esmentar la pel·lícula d'un director italià compromès; Emanuele Crialese, de títol Terraferma. Tracta el mateix tema a partir d'una història preciosa i a mi em va arribar molt, però molt endins.